Àlex Terés: "A l'escola, jo portava diaris enlloc de còmics com la resta"

LLEIDACOM / Amaia Rodrigo Arcay
05-12-2019
  • Àlex Terés: "A l'escola, jo portava diaris enlloc de còmics com la resta"

Si hagués de posar una nota a la vida, posaria un 10. No es considera un triomfador. Simplement, ha assolit els reptes professionals que s'ha marcat i sempre en té uns quants al cap. Convenciment, esforç, perseverança i paciència. Aquesta és la seva recepta. Està convençut que amb amabilitat i humilitat es va més lluny que amb petulància. I també amb sinceritat i honestedat. No li agraden els encantadors de serps. I ho diu un assessor en comunicació política! L'Àlex Terés sap que el que un vol, ho ha d'anar a buscar, com va fer per formar part de la campanya de Barak Obama al 2008. També com quan va deixar Dret per fer periodisme, el que sempre havia volgut. Quan era petit, portava diaris a l'escola en lloc de tebeos com la resta. I ara, intenta no ser un addicte al mòbil. Per això, demana als Reixos un Nokia sense connexió a internet pels moments de desintoxicació. Més que passar a la història, li agradaria que la gent tingués un bon record d'ell. A l'epitafi, amb un "Era un bon tio" li valdria.

Hem aprofitat que aquest lleidatà afincat a Andorra visita la terra de la ja-no-boira per conèixer com es defineix un expert en definir la marca personal de la gent.

  • Presenta't. Qui és l'Àlex Terés?

L'Àlex Terés és un lleidatà de 48 anys nascut un estiu del 71 a la Clínica Perpetuo Socorro i em fa il·lusió que el ginecòleg que va assistir ma mare, el doctor Cava, és el pare d'un dels meus millors amics actuals. És una anècdota que em sembla emotiva. Què més és Àlex Terés, a més d'un lleidatà que viu a Andorra des de fa 25 anys, em dedico a la comunicació i he estat present a la comunicació política, periodística i corporativa, que és el que ara sobretot porto a terme. En el món de l'associacionisme, sóc president dels Special Olimpics a Andorra, també formo part de la junta del Club Nàutic d'Andorra i mantinc els lligams amb Lleida a través de les meves amistats i també a través del futbol! Perquè l'altre dia vaig anar a veure el Lleida-Andorra i tenia el cor dividit.

  • Centres molt la teva presentació en la part professional. Et defineix la teva professió?

M'ha dut fins on estic actualment, m'ha permés conèixer molta gent i participar a molts projectes. Vaig començar treballant a Segre Ràdio on vaig conèixer molts col·legues que ara continuen treballant en l'àmbit dels mitjans. Després, va seguir una cursa de mitjans, vaig passar per Segre, per Radio Nacional, fins aterrar a Ràdio Televisió d'Andorra on vaig començar com a locutor de ràdio i vaig acabar com a director executiu. Vaig poder fer tots els papers de l'auca: presentador d'informatius, d'esports, cap de programes i director executiu. També vaig tenir una etapa en què vaig anar a engegar el projecte de Lleida Televisió, durant els 10 primers mesos.

  • Com acaba arribant un lleidatà a viure a Andorra?

Jo, per feina. Tinc una petita part de la família vivint allà i l'arribada em va resultar molt fàcil. A més, de petit hi anàvem amb la família i vulguis que no, l'aterratge va ser comfortable perquè ja coneixia gent de la meva edat que em van obrir les portes quan van saber que definitivament anava a Andorra.

  • Ja sabies que era definitiu des del principi?

No, hi vaig anar per una substitució a Ràdio Andorra de locutor i d'això ja fa 25 anys.

  • I ets més andorrà que lleidatà?

Meitat i meitat. Em sento absolutament integrat al país que m'ha acollit, però no oblido les meves arrels. Hi tinc família als dos llocs.

  • Què recordes de la infància? A què jugaves de petit?

Més que jugar a coses, fèiem a activitats. Anàvem a les Basses amb bici, ens emparràvem als arbres, ens banyàvem a les piscines, jugavem a l'escondite, i en aquell moment estava plenament actiu el càmping i coneixíem tot de gent que venia a fer turisme d'arreu d'Europa. Això em permetia practicar idiomes. No només el castellà sinó també l'anglès i descobrir paraules amb euskera, italià o francès. Jo guardo un record molt bonic dels estius allà. A l'hivern no hi havia tanta activitat però hi anàvem igualment, ni que fos per tirar pedres als coloms. Qualsevol cosa que es feia en aquella època en què no existia la Play Station i estàvem molt més al carrer.

  • Ho dius com un retret a les noves tecnologies i tu les tens molt presents actualment a la teva vida.

No ho dic com un retret! Només que jo veig al meu fill que quan està al carrer gaudeix moltíssim i fa pràcticament les coses que jo feia de petit a les Basses. Pass moltes hores amb la tecnologia, però quan fa activitats analògiques no se'n recorda de les maquinetes i s'ho passa tant o més bé.

  • I tu què prefereixes? Digital o analògic?

Un equilibri. Tot en la seva justa mesura. No sóc gens antitecnologia, però amb mesura. I me l'hauria d'aplicar a mi mateix moltes vegades perquè se'm va de les mans. (Riu)

  • Mòbil?

Sí, sobretot mòbil. Mira! Aquest Nadal, l'únic regal que demanaré als Reis, o segurament al Pare Noel que arribarà abans, és un Nokia d'aquells de tota la vida, que no sigui un smartphone amb connexió wifi, per a que només rebi trucades i que el número només el tinguin les persones més properes. Així, quan vegi que toca fer un descans d'smartphone, podré tenir aquest per a temes d'absoluta necessitat, no de tipus “work alcoholic”, que en diuen.

  • Tens aquest risc d'addicció?

Sí. Perquè la meva feina no requereix ser presencialment. La puc fer per telèfon, online, fent informes a l'ordinador o per videoconferència. No té horari ni calendari, puc treballar de nit, al matí o el cap de setmana. I descansar, també. És un dels avantatges d'aquesta feina.

  • I la disfrutes?

Sí! Molt. I ho he d'agrair a la meva germana. Quan estava estudiant Dret a la UdL i feia tercer, em vaig adonar que m'avorria moltíssim.

  • Tres cursos vas tardar?

Sí, vaig tardar una mica (Riu). I la meva germana va trobar un fulletó de la Pompeu Fabra que obria un segon cicle de Periodisme, que és el que sempre m'havia agradat. Vaig fer les proves i em van admetre. I això és el que m'ha portat fins aquí.

  • Sempre havies volgut dedicar-te al món del periodisme?

De petit era un personatge una mica estrany al cole perquè tots portaven còmics o tebeos del Super López o d'aquests i jo ja portava diaris. Recordo que els dilluns o els dimarts, els mirava per veure els resultats esportius. Els diumenges m'agradava comprar aquell full enorme que repartien pel carrer Major amb tots els resultats dels partits de futbol. Crec que costava un duro. Allà tenies què havia fet el Lleida o el Barakaldo, de tots els equips.

  • T'hi havies imaginat dedicant-te a això?

El meu programa “model” era el 30 minuts. I m'havia imaginat fent-lo. I ho vaig aconseguir: l'any 99 vaig crear un programa que es deia Cróniques que era un espai de documentals, un retrat costumista sobre la vida del país del nord. Un programa que va tenir diversos guardons. Va quedar molt xulo i va crear tendència al periodisme i al documental de proximitat.

  • Consideres que has triomfat?

Triomfar, no. He assolit el repte que m'havia proposat.

  • Per què no triomfar?

La gent que ha gaudit o no consumint els continguts periodístics que jo he generat no sé si ho consideren un èxit, però jo estic satisfet havent aconseguit una cosa que m'imaginava de petit. Després d'assolir això, he buscat altres reptes.

  • Sempre necessites tenir fites a la vista?

Sí, m'agraden els reptes nous. De fet, des que estic a Andorra, he fundat 6 empreses vinculades a la comunicació. Ara ja paro (Riu). Estan relacionades amb la publicitat, a la comunicació, als esdeveniments. M'agrada anar generant noves iniciatives professionals.

  • I com arriba el repte de participar a la campanya del Barak Obama?

Arriba l'estiu del 2008, quan a través d'una d'aquestes sis empreses que mencionava ens inscrivim a l'Associació Europea de Consultoria Política i en una reunió a Oslo, coincidim amb un consultor nordamericà que en la seva xarrada parlava d'Obama. I a l'acabar la seva exposició, li diem que ens agradaria participar en aquesta campanya. Al poc temps, ens va arribar un mail dient que volia que forméssim part del seu staff posant en valor que nosaltres teníem la capacitat de parlar en castellà, cosa que no és evident en molta part dels consultors polítics dels Estats Units. Ens va trucar i cap a Denver. Allà Obama va fer el discurs d'acceptació i a partir de llavors, entre Washington i Andorra.

  • Com ho recordes?

Espectacular. És una campanya feta espectacle. On els electors no amaguen els seus sentiments, on tothom parla de la seva ideologia sense necessitat d'amagar-se i sense discutir. La gent parla i la gent vota. En guardo molt bon record. Vaig conèixer gent superinteressant, com un net del Rockefeller o un ex governador que actualment és un molt bon amic amb qui fem projectes de comunicació política.

  • No tan sonats com el d'Obama però igualment interessants?

Sí, va ser governador de Puerto Rico i amb ell vam fer la campanya de qui després va ser president del Senat de Puerto Rico i que si tot va bé el farem governador de Puerto Rico l'any que ve. En això estem. Acabo de passar 15 dies allà preparant les primàries d'aquest senyor que es diu Eduardo Bhatia. Si passa les primàries el 7 de juny, optarà el primer diumenge de novembre a ser primer governador de Puerto Rico. Si tot va bé, allà estarem perquè hem fet amistat amb ell i també amb molta gent de la que seria el partit franquícia dels Demòcrates a Puerto Rico, que es diu Partido Popular Democrático de Puerto Rico.

  • Sents enveja de com viuen la política als Estats Units?

Enveja no, el que passa és que la política als Estats Units és espectacle i aquí, hi ha partits que fan show de la política i de tant espectacle que fan pràcticament han desaparegut del mapa. Enveja no, però sí que hauríem d'aprendre de l'estil de fer política dels països anglosaxons.

  • Per aquesta forma de tractar la política d'una forma més tranquil·la?

Sí, amb més naturalitat, sense tants prejudicis. I amb la capacitat de sotmetre a votació tot allò que es cregui oportú. Als Estats Units, els municipis fan referèndums de tot. Recordo una zona de Miami on es votava si les furgonetes de les empreses de jardineria podien entrar a partir de les 6 de la tarda al barri. Es vota tot. En altres llocs sembla ser que no pot ser. (Riu)

  • Tu no has contemplat mai posar-te en política?

No. Mai. Tot i que ara ens hi hem posat en aquesta campanya de Puerto Rico no només per un compromís professional, sinó també polític. Però en política de proximitat, només participem ara en un projecte petit i m'interessen més altres coses. Estic en diverses empreses assessorant en temes de comunicació i això crec que no fa prudent involucrar-me en projectes polítics.

  • Has explicat que quan vau veure l'oportunitat d'entrar a la campanya de l'Obama no vau esperar a que us truquessin sinó que vau anar a demanar-ho. Sempre ets així?

Sí. Penso que la marca personal ens la construïm cadascú cada dia i si no t'ho curres, no ho aconseguiràs. És com el jugador de futbol que espera a que li passin la pilota. Potser que hi corris darrere per tenir-la, no? Els reptes primer els has de planificar i idear i hi has de posar molta il·lusió però també hi has de posar convenciment i els has d'anar a buscar.

  • I esforç

Convenciment, esforç i perseverança. Si apliques aquesta recepta i són reptes assumibles, els acabes aconseguint.

  • I tu tens tots aquests ingredients?

A nivell professional em sento molt satisfet perquè els reptes que m'he marcat els he anat assolint. A nivell personal, uns han sortit i d'altres, no com m'hagués agradat. Però si li hagués de posar una nota a aquesta vida, li posaria un 10 directament.

  • Déu n'hi do!

No em sento frustrat.

  • Igualment, ets una persona exigent

Sí, m'agrada tenir cura dels detalls però també m'agrada ser raonable. Hi ha gent que es posa nerviosa de seguida per coses insignificants i cal dimensionar quina situació vivim per saber si hem d'exigir més o menys. Hi ha gent que es queixa de seguida perquè el cafè està fred. Es pot escalfar! No cal muntar un pollo a un bar per això.

  • Tens paciència

Penso que sí. Que acostumo a afrontar les coses amb paciència, amb capacitat d'anàlisi i observació. I si ningú fa vessar el got, la mantinc. El que passa és que quan vessa el got, tota aquesta contenció surt de cop. (Riu). Dic sempre que m'enfado poques vegades a l'any, però quan m'enfado, m'enfado bé. M'enfado qualitativament, no quantitativament (Riu).

  • Si fossis un superheroi, quin superpoder et demanaries?

A mi m'agradaria molt viatjar en el temps. Des de petit, sempre m'ha agradat molt l'edat mitjana. Potser per això m'agrada tant Andorra, perquè per sort conserva molt romànic i hi ha poblets que si treus els elements contemporanis com l'enllumenat, et transporten en el temps. Hi aniria a mirar i després, tornaria. També m'agradaria anar a veure com era l'època dels meus avis.

  • T'interessa la memòria?

Sí, he dedicat hores del meu temps lliure a fer un arbre genealògic. No he arribat molt amunt perquè es comença a complicar. Quan vaig començar a trobar una història molt xula d'un dels meus besavis, els volums de l'arxiu s'havien destruït en un incendi. Però la recerca no estava sent molt difícil perquè la meva família es tota de Lleida. De fet. És curiós perquè des dels meus besavis, tots excepte un avi, han estat batejats i casats a l'església de Sant Llorenç de Lleida.

  • És per això que tens un arxiu fotogràfic?

Tenia. La meva mare va descobrir que una família amiga de Lleida tenia un arxiu fotogràfic de Lleida i dels Pirineus que anava del 1904 al 1918. I em va agradar i el vaig adquirir. No era nostre. El vaig recuperar i vaig fer un treball de recerca amb historiadors per ubicar cada espai i vam fer un llibre. Un cop fet tot això, jo no tinc un espai per conservar-lo. Per això el vaig traspassar a una fundació de fotografia.

Em va servir per descobrir com eren els Pirineus a principis del segle XX. Però també altres indrets. En aquestes fotografies es veia Lleida, el País Basc, Saragossa...

  • Una mica com tenir el superpoder de viatjar en el temps

Sí, una mica, però només amb la vista. La resta, m'ho havia d'imaginar.

  • En què creus que ets especialista?

Jo crec que en la sinceritat de tracte. El que no sé fer, no et diré que ho sé fer. La sinceritat és un dels valors més importants que hi ha en aquest món i amb la veritat i l'honestedat s'arriba a tot arreu. Els encantadors de serps i els gurús mai m'han generat confiança.

  • I ho diu un assessor de comunicació política!

Sí, segurament per això alguns clients no em volen i d'altres, sí. (Riu). No m'agrada vendre fum i toco de peus a terra. En els projectes que accepto, sempre fem primer d'un treball de recerca. Perquè no m'agrada vendre fum. Expliquem al client fins on podem arribar. No m'agrada que em facin perdre el temps ni m'agrada fer perdre el temps i els quartos als clients. De moment, no he tingut queixa.

Segurament, hi ha gent que ja no hem contracta perquè no dic el que volen escoltar. Penso que el pitjor de la meva feina és dir-li al client coses que probablement no vol escoltar. Això pot fer que et perdi la confiança o te la pot fer guanyar.

Dic les coses amb diplomàcia i prudència, perquè una de les coses que no m'agraden és la prepotència i la falta de respecte. Me n'he trobat molts de sobrats a la vida. I penso que amb humilitat i amabilitat es va molt més lluny que amb petulància.

  • També en política

En tot a la vida: amb política, amb negocis, amb associacionisme... Amb tot.

  • Què vols ser de gran?

Començo a estar en la fase de voler-me retirar a la vida contemplativa.

  • Si no has fet ni els 50!

(Riu) No! Encara tinc molta feina per fer! Aquest cap de setmana sense anar més lluny, vam presentar la nova secció d'esports d'hivern dels Special Olimpics a Andorra. Fins ara, només teníem esquí alpí i a partir d'ara, tindrem també esquí de fons, raquetes de neu i snowboard. Això vol dir 30 noves persones inscrites. Tot plegat, amb la mirada posada al 2022 en què volem organitzar uns campionats europeus a Grand Valira. Aquest és un dels reptes que m'engresca. I en altres nivells, seguir aprenent i creixent, tinc pendent un llibre sobre Neuromàrqueting. Tinc moltes idees al cap, una altra cosa és que tingui temps per portar-les a terme. També penso que, com es diu amb castellà, quien mucho abarca, poco aprieta. I és que he aprés que no cal precipitar-se, que les coses van sortint.

  • Com t'agradaria passar a la història?

Amb deixar un bon record entre els meus, en tinc prou. No em cal un reconeixement històric. Si deixo una bona emprempta al meu fill i a la gent del voltant, em dono per satisfet.

  • I quin record voldries deixar?

No sé... Potser l'epitafi seria “Era un bon tio”. (Riu) I no li donaria més voltes ni més subtítols.

  • Com t'acomiades de la gent?

Depèn de qui m'acomiadi. Hi ha gent de la que em puc acomiadar amb “Adéu i fins mai més” i d'altres, que diria “Fins aviat”. El que sí que em passa és que als whatsaps i missatges a xarxes sempre m'agrada ser l'últim en respondre. Amb una emoticona ni que sigui. I el que sí que és veritat és que m'agrada donar resposta a totes les interaccions. Siguin per la via que sigui. Una de les coses que més ràbia em fa és no obtenir resposta. No costa res ni que sigui dir que no t'interessa.

  • Tant en la vida tecnològica com l'analògica?

Sí. La vida és socialitzar, no és anar sempre a la teva. M'agrada anar caminant als llocs en part perquè veig a la gent i em trobo amb persones conegudes. Una salutació a un veí del barri ja té cert valor afegit que et fa recordar que estàs viu. Comunicar és existir, diuen. I m'agrada comunicar-me amb la gent. A vegades, em pregunto perquè no saludem pel carrer i sí que ho fem quan entrem en un ascensor.

  • Pensava que anaves a dir perquè saludem a tothom quan neva

(Riu) Això no m'he fixat mai. El que sí que passa és que quan neva tothom fa fotos i sembla que no hagi passat mai. No ens enviem fotos de vent, per exemple.

  • Del sol quan surt després de dies de boira, sí

La boira és una de les coses que trobo a faltar quan vinc a Lleida. Quan arribo i no veig boira a la Seu Vella penso que és una de les coses que està canviant i no m'agrada. No et dic què més està canviant.

  • Pots dir-ho. Volies parlar de les Basses, on vas passar la infància.

Sí. A veure si d'una vegada per totes, algun ajuntament s'ho creu, que les Basses tenen futur. Em fa autèntica vergonya. Encara mantinc contacte amb gent que venia els estius a Lleida, al càmping, i es posen les mans al cap. Gent del País Basc, gent d'Holanda i gent de França. És una llàstima que Lleida s'hagi deixat perdre aquest espai. Però encara hi som a temps de recuperar-les i dignificar-les. Tant Les Basses com l'entrada a Lleida per la carretera d'Osca. És molt trist trobar brutícia, tanques mig trencades... Les Basses podria ser un bon objectiu que contribuiria a dignificar aquesta entrada a la ciutat.

  • Quin espai t'agrada especialment de Lleida?

M'agrada compartir espais d'oci amb els amics. Hi ha molt bons restaurant. També m'agrada fer un passeig per la Banqueta o anar a l'Eix Comercial a saludar a la gent, pujar a la Seu Vella, fer un vermut al Blasi o anar a menjar ceballots. Que aquesta és una altra. Hem tingut molt mal màrqueting. A l'Horta de Lleida s'han menjat tota la vida els ceballots i els únics calçots que coneix tothom són els de Valls. Amb la fruita dolça també ens estan avançant. Potser tenim un problema de creure'ns les coses. Ens ho hauríem de fer mirar. Per exemple, la gent d'Andorra ja no mira a Lleida com a ciutat de referència; van a Barcelona, a Saragossa, a Reus o a Toulouse, però ja no venen a Lleida. Potser ara amb l'ambaixador a Andorra que és de Lleida ens ho podríem replantejar i fer alguna campanya. (Riu)

  • Com a mínim, en podem prendre nota. Igual ens cal una mica d'assessorament de marca personal. Nosaltres hem pres uns quants apunts.

 

Notícies relacionades: 
Comparteix

També t'interessarà

Enquesta

Carregant...
Load next