Carles Porta: "He tingut una vida divertida i intensa, no em faria por morir-me"

LLEIDACOM / Amaia Rodrigo Arcay
11-10-2022
  • Carles Porta: "He tingut una vida divertida i intensa, no em faria por morir-me"
    Peu de foto: 
    Amaia Rodrigo
  • Carles Porta: "He tingut una vida divertida i intensa, no em faria por morir-me"

Parla ràpid, perquè tenim poc temps. I és intens. Com la vida mateixa. Assegura que es podria morir ja perquè ha viscut tantes coses que no li fa por. És cert. No ha parat. Mai. Periodista local, corresponsal de guerra, inventor de nous formats televisius, escriptor, director de cinema i ara, creador d'un dels fenòmens televisius i literaris que fan furor, Crims. A Carles Porta li costa creure, encara, que es faci cua a cada presentació del seu llibre. De fet, li costa acceptar que li facin una entrevista. O que l'imitin al Polònia. Però li fa gràcia. Exigent i inconformista, viu amb tristor l'individualisme i la manca de mobilització de la gent davant d'injustícies flagrants com les que vivim cada dia. Li han proposat entrar en política i sempre ha dit que no. Però per propostes surrealistes, la d'actuar en una sèrie de televisió s'endu la palma. Li interessa més la realitat que la ficció, però és un aventurer, com un adolescent etern (això diu), així que qualsevol dia accepta un nou projecte i s'embarca en una nova descoberta. I és que té clar que la vida és com anar en bici; si deixes de pedalar, caus. Ell també ha experimentat la caiguda i ha continuat el camí. Conscient que ara viu un moment dolç, només espera poder arribar a una tranquil·litat que li permeti fer el que li doni la gana sense patir pel fracàs.

Enmig de la voràgine de la promoció del seu últim llibre, hem esgarrapat una estona amb aquest explicador d'històries per a que ens faci cinc cèntims de la seva.

  • Presenta’t. Qui és Carles Porta?

No ho sé.

  • És el primer cop que em responen així!

És que per mi és una persona molt senzilla, algú que volia fer periodisme i que es vol guanyar la vida amb tranquil·litat. Però crec que per molta gent ara mateix és un fenòmen, és una marca. I a mi se m’escapa. He tingut alguna idea bona i moltes de dolentes. I ara això de ‘Crims’ s’ha convertit en un fenòmen que és global i és una autèntica bogeria. I és increïble que sigui així!

  • Et sents satisfet d’això o et far sentir més aviat intranquil?

Té dues parts. La satisfacció que el que tu fas agrada hi és, evidentment. I és molt bonic. A tothom ens agrada agradar. I a mi m’agrada molt agradar. Tot i que has d’entendre que no pots agradar a tothom. Però és que estem agradant a una quantitat de gent impressionant. I que vingui gent a que li firmi llibres i estiguin tremolant, o que faci dedicatòries per a nens de 10 anys perquè m’imiten, o tenir un personatge al Polònia o estar firmant a cada acte 150 llibres, generar l’expectació de la nova estrena, que ho vulguin a Madrid, que interessi internacionalment… s’ha fet molt gran. I fa una miqueeeta de respecte.

  • Has dit que ets una persona que volies fer senzillament periodisme. Quan et vas adonar que volies ser periodista?

Jo acabava COU i estava dubtant entre Dret i Periodisme i em va semblar que a Dret s’havia d’estudiar massa. I Periodisme semblava més divertit i més divers. Vaig tirar cap aquí. I no m’ha anat malament.

  • I és divertit?

És molt divertit. Jo he tingut una vida molt divertida i molt intensa. No em faria por morir-me. He viscut tant a gust i amb tanta intensitat! A més, tot el que ve és meravellós a més a més.

  • La intensitat està clara, has fet de tot. Què et queda per fer?

Em queda la serenitat. M’agradaria molt trobar una serenitat professional, d’esperit per no tenir por per res. No tenir por que un projecte fracassi, no tenir por que patinem en alguna cosa, no haver-me de preocupar per res, tenir la vida resolta.

  • La tens bastant resolta, no?

Sí, bastant. Però tant d’èxit vol dir molta responsabilitat. La gent no n’és conscient perquè no ho ha de ser, però jo sí: cada llibre que firmo, m’augmenta la responsabilitat; cada capítol de tele que acabem, sóc més exigent que el dia abans. Perquè no podem faller en res i això és molt dur i a mi em costa, no ho sé portar bé. Per això dic que voldria arribar a un estat de serenitat. Però no sé… si no sé ni què vull ser quan sigui gran! (Riu) Estic de camí, cap a no sé on, però de camí.

  • Sempre has estat així?

Sí. No he parat mai quiet. I suposo que el dia que pararé, cauré. Dec anar amb bicicleta permanentment, si pares de pedalar, caus. Així que pedalarem. Tot i que em vaig fotre una hòstia que em vaig quedar insconscient i tot anant en bicicleta. Però no passa res!

  • Perquè vas amb bicicleta literalment?

Sí, faig una mica d’esport i un dia, fa uns mesos, anant per una baixada, vaig saltar per damunt la bicicleta i em vaig donar un cop contra el terra i vaig perdre el coneixement una estoneta. No recordava ni què era ‘Crims’! Jo no vaig patir gens, però la persona que m’acompanyava es va espantar molt.

  • A què jugaves de petit?

A futbol. I a indios i a vaqueros, i al Capitán Trueno i al Guerrero del Antifaz. Ja tinc una edat. (Riu)

  • Ara que dius Capitán Trueno, si fossis un superheroi, quin superpoder et demanaries?

Curar a la gent. Donar salut a la gent. Això seria impressionant.

  • Creus que així salvaries el món?

El món s’ha de salvar sol. El món és molt gran. Salvant-ne a uns quants ja en tindria prou.

  • En una entrevista teva, vaig llegir que parlant de ‘Crims’, asseguraves que tothom portem un psicòpata a dintre, de debò ho creus?

Ho crec absolutament. Tothom en determinades situacions, fa coses que ni ell mateix havia imaginat que podia fer. Una psicopatia no deixa de ser que algú que no es controla a ell mateix. Els professionals també parlen de falta d’empatia i jo crec que tothom en un moment o altre té falta d’empatia pel proïsme. Quanta gent quan puja al cotxe es transforma? Jo flipo que gent tranquil·la, reposada, responsable, puja al cotxe i és una altra. Com pot ser? Qui ets tu ara?! Cops de pito, avançaments, insults… fan ganes de cridar “socorro!”.

  • Per això vas amb bicicleta?

(Riu) Potser sí. M’agrada molt anar amb transport públic, però em toca anar molt en cotxe. Perquè en aquest país és un desastre. En aquest país no hi ha res que estigui pensat en la ciutadania i en lo públic. Res. Bé, sí, Hisenda. Està pensat en expropiar i sagnar tant com poden el ciudatà. La resta… res.

  • Aquest esperit crític és el que et porta a continuar amb el periodisme?

Suposo que sí. Sóc un inconformista, sóc molt exigent, no en tinc mai prou, sempre en vull més, m’agradaria que hi hagués més justícia, que la gent estigués més bé. També m’agradaria que la gent protestéssim més. Ens ho mengem tot. Ens estem acostumant a tot. El capitalisme, el que ha aconseguit de forma clara i rotunda és que pensem que som propietaris del nostre pis. Però no és nostre. És de La Caixa, del banc. I en canvi, ho acceptem tot, tot , tot. Espien als nostres dirigents i no passa absolutament res. En un país normal, hi hauria manifestacions, la gent estaria al carrer. Aquí, ara, ens ho empassem tot. I a nivell espanyol, els preus disparats, la corrupció… El que va passar amb el Casado, va ser flipant! Denuncia corrupció i ha de plegar ell! Hi ha corrupció gairebé sistèmica a la comunitat de Madrid i no passarà res. El Puigdemont és un fugat i el rei està de vacances. I no passa res! Què hi farem! I els espanyols no són conscients que amb aquesta actitud s’estan cavant la seva pròpia amenaça. Perquè qui ara fa això als catalans, demà ho farà als socialistes i a qui sigui per a que tothom passi pel sedàs. Som una societat massa conformista i fins i tot, poc intel·ligent. A nivell individual, la gent és meravellosa. Però tendim a un individualisme exagerat. Ens importa un pepino el veí.

  • Potser el superpoder que voldries seria una mirada més col·lectiva?

Però jo no puc obligar a la gent a que miri d’una altra manera. Jo tinc la teoria del urbanisme: jo tinc neta la meva parcel·la. Si tu tens neta la teva i el veí té neta la seva, tindrem un carrer net. Que cadascú netegi la seva parcel·la, jo no he d’anar a netejar la dels altres, prou feina tinc amb la meva! (Riu)

  • Ens estem fixant molt en els corresponsals a la guerra d’Ucraïna, tu vas ser corresponsal de guerra. Com ho vas viure?

Anar a una guerra és molt dur. És on la maldat i la psicopatia apareixen en grau màxim. No hi ha lleis ni normes i tothom té armes. I la gent es transforma per matar i causar el màxim dolor al veí. Això t’ensenya molt i fa molt mal. Perquè et fa veure la bèstia humana; som monstres de matar. I això és terrible. Després, també veus l’absurditat. Primer dels que maten i segon, dels que permetin que es matin. Perquè fixat com el món s’ho mira de lluny. Jo una de les coses que més recordo és aprendre a valorar de debò el que són problemes i a minimitzar estupideses. Aquí vivim molt de les estupideses i ens preocupem de foteses, per absurditats i no per problemes reals. Crec que m’ha ensenyat a viure anar a la guerra.

  • Després de tot el que has viscut, et consideres un triomfador?

Jo no! Sóc una persona ben normal. M’ho passo bé cada dia fent el que faig. Això em ve més de fora, veient la reacció de la gent. Em veig com un tio exigent que vol millorar cada frase, cada paràgraf, cada minut de tele. Jo tinc dies molt complicats de feina. L’altre dia ho deia el director de La Cubana: l’èxit és aixecar-se cada matí i tenir ganes de fer el que hagis de fer. O bé disposar del teu temps com et doni la gana. I jo ara tinc molt poc temps lliure, tinc moltíssima més feina de la que puc fer i en canvi, l’he de fer. Llavors, potser de cara a la gent de fora sí que sóc un triomfador a qui les coses li van bé i té una certa fama, però l’èxit i el triomf, al final, depenen de detalls i percepcions. A nivell personal, estic tranquil. He tingut moments molts durs i molt foscos a la meva vida. I ara estic en un moment dolç que m’agradaria consolidar i mantenir la serenitat.

  • En la llista de coses que t’agradaria fer i que no tens temps de fer, quines hi ha?

Llegir. M’agrada molt llegir i no tinc temps. A més, porto tanta tensió i tantes coses al cap, que quan obro un llibre no em concentro. I això em preocupa molt. Però és que em passo el dia rellegint i corregint guions, i arribo a la nit i a les onze m’adormo. I hi ha dies que abans i tot. També són moments, en uns mesos, això haurà baixat una mica.

  • En què creus que ets especialista a la vida?

Crec que se’m dona bé explicar històries, sóc un bon narrador. I és el meu objectiu: ser un bon explicador d’històries. I crec que és una cosa molt difícil, perquè a mi em costa molt trobar històries ben explicades. I em costa molt trobar gent que expliqui bé.

  • Per què creus que ens cal periodisme?

El periodisme, teòricament, ha de fer de pont entre les autoritat i tot el que implica lo públic i la ciutadania. Els ciutadans no tenen l’accés a la informació que té un periodista. Un bon periodisme ha de fer de pont entre el que passa a les altes instàncies, als llocs amagats, als llocs foscos i el carrer. Per mi, el periodisme ha d’estar al servei de la ciutadania, total i absolutament. Desgraciadament, d’un temps cap aquí, el 90% del periodisme és propaganda. I això és molt trist perquè ens empobreix com a societat.

  • Del nen que jugava a futbol al carrer, què en queda?

Jo crec que en queda tot. Sempre m’he considerat un adolescent etern. Molts cops em miro al mirall i em sorprenc amb 55 anys. Jo crec que interiorment, tinc un esperit infantil i juvenil molt viu. Si no, potser no faria tantes coses, no tindria tant entusiasme. I hi ha moments en què ho estic perdent, perquè penso que he de buscar una pista d’aterratge per aparcar. Hi ha moments en què penso que és el que he de fer i d’altres que m’entristeix perquè crec que significa deixar de fer coses, de somiar i de pensar que tot és possible. Però encara m’atreveixo a tot. Igualment, ja no corro tant, ja no vaig tant en bicicleta i cada cop els peus estan més lluny. Ho sé quan em poso els mitjons.

  • Però necessites tenir plans per continuar, no?

No paro mai. Pels que tinc i pels que em proposen. M’han arribat a proposar fer d’actor a una sèrie de TVE. Em van demanar discreció i no diré quina. He dit que no perquè no m’hi veig ara mateix. Tinc un personatge per mantenir, que encara sóc jo, que depèn molt de la credibilitat. A mi m’obsessiona molt la realitat i la credibilitat i no puc marxar gaire fent coses estranyes. Potser en algun moment trobo la serenitat per poder fer el que em doni la gana. Avui, encara he de vigilar què faig i què dic.

  • Alguna cosa que no t’atreviries a fer?

Una cosa que no tinc gens de ganes de fer per voluntat pròpia és dedicar-me a la política. Mai de la vida. Aquestes rotunditats són sempre molt complicades, però aquesta la tinc molt clara.

  • Però has tingut alguna oportunitat, suposo

Més d’una, més de dues, més de tres i més de quatre. I he dit que no sempre. Tinc una altra feina.

  • Podries posar títol a la teva hipotètica biografia

Aquestes coses no m’agraden gens. No hi penso i no em sento objecte de biografia. Ja ho faràs tu! (Riu) Tinc massa feina. Prefereixo explicar la vida dels altres. Hi ha moltes vides interessants per explicar. Potser quan acabi amb les dels altres puc pensar en la meva. Però és que jo no em pensava que fos ni tan sols imitable! (Riu)

  • I sí que ho ets!

Em va flipar bastant quan em vaig veure al Polònia, que no ho sabia, i vaig flipar molt.

  • No ho sabies?

Ni t’avisen ni t’ho demanen. I bé que fan! I quan vaig veure la meva imitació, vaig pensar que ho clavaven. A mi em fa riure i m’ajuda. La veritat és que no miro molta tele i no miro molt el Polònia, però la gent m’envia els clips i em fa gràcia.

  • Perquè tens sentit de l’humor

Jo diria que sí. Molt. És que si no te’n fots de tu, no pots enfotre-te’n dels altres. Un dels èxits de ‘Tor’, el meu primer llibre, és que me’n foto molt de mi. Molts cops em deixo en ridícul. Això la gent no s’hi fixa i és molt important, perquè des del meu ridícul puc construir uns personatges que són de comèdia vivint una tragèdia.

  • No cal que em diguis com titularies la teva biografia, però em pots dir com t’agradaria que se’t recordés

Com una bona persona que va fer bé la seva feina, que sabia explicar històries. I que va fer feliç a molta gent. Perquè amb això de ‘Crims’ i amb ‘Tor’ i amb els llibres en general, el que detecto és que la gent t’agraeix la feina, que els fas companyia, que esperen que facis una següent temporada… això és molt bonic. Vull que em recordin per la meva feina, no pel que dic.

  • Voldries parlar d’altres coses, o continuaràs escribint crònica negra?

Tinc altres projectes oberts, però no tinc més temps. Vaig desbordat amb això. A mi m’agrada fer-ho i a la gent també.

  • Com t’acomiades de la gent?

Depèn. Jo tracto amb moltíssima gent. No és el mateix acomiadar-se d’una periodista, que d’algú a qui fa molt temps que no veies o d’algú a la feina. A més, el que ha canviat molt és això de fer petons. Cada persona és diferent.

Comparteix

També t'interessarà

Enquesta

Veuràs algun partit del Mundial de futbol de Qatar?