Cristina Vidal: “El bullying és el principal factor que desencadena la depressió i el suïcidi en els menors“

• Com es pot combatre des de l'escola?

Adoptar una postura neutral és formar part del problema, aquesta no és la manera de fer front. El que s'ha de tenir clar és que no només s'ha de combatre des de l'escola, també des de la família. No té sentit només responsabilitzar a una part, ja que tots dos formen part de la solució.

Si l'escola detecta un canvi en el comportament del menor, del seu rendiment acadèmic, ha de poder parlar amb la família i facilitar que aquest menor tingui un espai per poder parlar amb algun professional –un psicopedagog o una psicòloga- que pugui ajudar-lo.

Per una altra banda, la família també ha d'estar al cas, perquè amb ells és més probable que el fill o la filla expliqui el que està passant, sigui de forma directa o indirecta. La família ho ha de comunicar a l'escola. Un senyal d'alarma important és que un adolescent no vulgui anar a l'escola.
 

• Quin protocol hi ha a les escoles?

​L'escola té l'obligació d'intervenir en el moment en què es coneix que un infant o adolescent pateix assetjament. Abans es realitzaven mediacions, però avui en dia se sap que les mediacions no serveixen. La mediació funciona si parlem d'una situació on no hi ha assetjament per part d'una figura que es creu "superior", però si partim de la base d'assetjament, aquesta eina no té efectivitat.

Actualment, els protocols treballen per activar l'empatia de la persona que ha infligit assetjament. Ara es parla amb la família després d'intervenir amb el menor, d'intentar despertar aquesta empatia. Sobretot és important garantir la seguretat del menor que pateix l'assetjament estimulant conductes més prosocials, com per exemple un acompanyament de la víctima quan marxa de classe.
Un altre problema és que actualment existeix el ciberassetjament, que també és un tema molt ampli i és molt més complicat de controlar.
 

• Hi ha un perfil específic d'un nen que maltracta?

No. Abans hi havia un mite que deia que els maltractadors formaven part de famílies desestructurades i amb exclusió social o amb algun tipus de problemàtica, però no és real. La veritat és que qualsevol nen o nena pot influir 'bullying' a l'altre, el mateix que els nens i les nenes que són víctimes. No hi ha un perfil d'agressor ni un perfil de víctima.
 

• Quins tipus de maltractament inclou el 'bullying'?

Comença amb maltractament psicològic sempre i continua amb el físic i pot ser de forma més directa o més indirecta. Els nois acostumen a utilitzar mitjans més directes com l'agressió física i l'insult, i les noies utilitzen formes de maltractament més indirectes (arraconar a la persona, menystenir-la, escampar algun rumor malintencionat sobre aquesta persona).
Primer s'estableix sempre com un context abusiu on l'agressor increpa a la víctima, i quan aquesta, generalment per por no ho diu, l'agressor o agressora sent certa sensació d'immunitat. Això ja fa que s'estableixi l'assetjament de forma sistemàtica. Per això és tan important trencar el silenci.
 

• Per què el maltractador en la majoria dels casos no és conscient que està fent 'bullying'?

Els adolescents encara no es coneixen a ells mateixos, i quan encara no ens coneixem és molt difícil poder connectar amb les emocions dels altres. L'empatia és una assignatura pendent que s'ha d'anar treballant des de primària fins a l'educació secundària.

Pot ser que el noi o noia estigui molt desconnectat pel patiment que produeix a l'altra persona, però generalment treballant amb ell és conscient que ha fet patir a l'altra persona. L'empatia es pot treballar amb preguntes senzilles que facin que es posin en la situació de la víctima.

• Des de la psicologia com s'aborda la problemàtica de les víctimes?

Quan atenem a una persona que ha patit 'bullying' hi ha un malestar emocional. Fins i tot atenem a adults que encara avui tenen aquest dolor emocional molt fort, ja que recorden com ho van passar a primària o a secundària.

El 'bullying' deixa unes seqüeles emocionals que s'han d'acabar abordant. Primer legitimem que el que ha patit la víctima és violència, li posem un nom. Les persones que van patir aquesta violència en una època en la qual hi havia menys informació i no hi havia protocols ho van passar molt malament.

Es deia que l'assetjament era cosa de nens, això ho sentim encara avui un munt de vegades. No són coses de nens, som els adults els responsables del seu benestar. No podem esperar que ells ho resolguin. Un altre mite que es diu molt "a la vida has d'anar superant els problemes". És molt diferent tenir un problema que patir un assetjament que et causarà dolor i t'acabarà bloquejant a tots els nivells. Per sort estem veient un canvi, hem avançat més en aquest aspecte.

• Com penses que s'hauria de millorar el suport psicològic de les escoles?

S'ha de millorar la detecció, que ha de ser garantint un suport psicològic. Com més hores tingui el psicòleg del centre d'atenció directa, més facilitats hi haurà per poder atendre aquests nens i nenes que al final són les víctimes.
La principal millora està en el protocol de les escoles, que els tutors estiguin a sobre i que el psicòleg o psicopedagog de l'escola pugui tenir un espai d'atenció amb continuïtat. Si la víctima només va una vegada al psicòleg, és molt difícil que se senti amb la comoditat suficient per explicar el que li passa.
 

• Com pot un pare donar suport al seu fill si pateix 'bullying'?

Per començar hem de tenir clar que no és cosa de nens. Els adults agafen la baixa a la feina perquè tenen ansietat o depressió, però els nens tenen una feina que és anar a l'escola. Quan no estan bé i els pares no són capaços de detectar el mal que estan patint, els aboquem a patir una depressió.El 'bullying' és un factor de depressió i de suïcidi. Si el teu fill et diu que no vol anar a l'escola li has de preguntar el perquè. Un cop t'ho digui, has d'explicar-li que té el teu suport i que no diràs res sense abans parlar-ho amb ell o ella. És important que no se sentin una vegada més menystinguts o apartats, perquè tenen molta por de les decisions que prendrà l'adult quan ho sàpiga. Per tant, se'ls ha d'implicar a les decisions, expressar-li paraules com: "jo estic aquí per ajudar-te", "explica-m'ho i junts mirarem que podem fer" o "no estàs sol/a" faran que el teu fill se senti acompanyat per fer front a la situació. Aquest és el comportament que hauria de tenir un pare o mare si el seu fill pateix assetjament escolar. Així doncs, és estar al cas, dedicar temps als fills, tot i que no en tenim gaire.
 

• Quins consells li dones a un nen que està patint assetjament escolar?

Quan m'ho diuen reforço molt positivament que ho hagin explicat. Els hi dic que ho entenc, que és normal que se sentin així, que no són febles, que qualsevol persona se sentiria igual en la seva situació i que és responsabilitat nostra resoldre el problema.

En ser un assetjament sistemàtic i continuat, a vegades hi ha un grup que fomenta aquesta situació. Quan la víctima s'adona que no pot resoldre ella sola l'assetjament i que la sortida és explicar-ho se senten molt bé. Per això, jo sempre legitimo el patiment. A més, els hi dic que ho hem de compartir amb la família i l'escola.
 

• En quin moment totes les burletes comencen a afectar psicològicament a la víctima?

Des del minut zero. Una broma en què tu ets l'objecte de la mofa dels teus companys et fa sentir malament, ni que passi una vegada. Burlar-te d'algú, aquest tipus de sentit de l'humor, és una forma de maltractar indirecta. Si s'ha donat una sola vegada –que és poc probable-, d'igual manera està malament, perquè no és sa ni correcte riure-te'n d'algú. Però si és continuat ja estem parlant d'assetjament sistemàtic.

Però tot el que siguin burles cap a un company que no li impliqui de forma ben intencionada no està bé. Hem de ser molt contundents. Volem que riguin, però no que es riguin d'algú.
 

• Quina repercussió té el assetjament a llarg termini?

Genera molta inseguretat, és difícil oblidar i deixar de fer-te preguntes sobre com vas actuar tu. Quan venen adults a teràpia per l'assetjament que van patir quan eren menors els hi fem entendre que no podien tenir la solució. Eren les persones adultes les que havien de detectar la situació i parar-la.
Hi ha molta culpa per no haver-ho explicat o per no haver actuat d'una determinada manera. A més, tenen moltes preguntes com per exemple el "per què a mi?". És important abordar amb ells també que no hi ha un perfil de víctima, sinó que qualsevol persona pot patir assetjament escolar.