Edelmir Iglesias: “Sabem que l’estrès i la por ens enmalalteixen i jo he comprovat que l’optimisme cura”
Diu que vol morir jove. I després d'una pausa dramàtica, aclareix que vol que passi el més tard possible. Amb això explica dues coses: que la seva idea de salut no necessàriament coincideix amb la que s'aplica en la medicina actual, més ocupada en tractar la malaltia que en promoure la salut. I l'altra, que dona importància a la manera de comunicar-se. I és que després de tota una vida dedicada a la cirurgia oncològica, ha après que la forma en què es dona la notícia d’un càncer marca la diferència. I per això, Edelmir Iglesias acaba d’escriure un llibre precisament explicant-ho. Capgirant la d’Albert Einstein, té la seva pròpia fórmula per a ser un metge competent i assegura que es manté fidel a les conviccions que té des de petit. Li agraden els escacs i és un esportista nat. Pragmàtic, emotiu, amable i optimista. Perquè sap -i ho ha comprovat científicament, que si no, no val- que el pensament postiu afecta positivament la salut. I ho treballa a diari. També es dutxa amb aigua freda. I llegeix. I procura començar el dia en silenci.
A l’hospital Arnau de Vilanova, on va impulsar la creació de la Unitat de Mama, hem conversat amb Eldemir Iglesias intentant complir una de les seves màximes: fer que quan algú parla amb tu, marxi sent una mica més feliç.
- Presenta’t. Qui és Edelmir Iglesias?
Jo sóc metge. La meva vida professional ja és extensa i he acumulat moltes experiències. Sóc cirurgià com a especialista i m’agrada molt la meva professió. Puc dir que segueixo la famosa frase “ama lo que haces y si no lo encuentras, sigue buscando”. Jo ho vaig trobar de seguida. A la meva infantesa ja sabia que volia ser metge cirurgià. I no és que hi hagi ningú a la família. Ara, la meva germana petita també ho és, però quan jo ho vaig decidir no tenia cap referència familiar al món de la medicina. Però va arribar a les meves mans -no recordo qui m’ho va regalar- un llibre titulat “Cuando los grandes cirujanos eran niños” i des de llavors, tenia al cap que volia ser metge. A més, em va marcar molt un professor de l’institut que explicava biologia. És trascendental com et marquen alguns professors. Em va encantar l’assignatura, m’agradaven tots els animals, em vaig aprendre els noms de totes les aus, de les papallones… i així vaig anar lligant la meva vida a la medicina. Em vaig convertir en cirurgià i he dedicat tota la meva vida a la cirurgia oncològica, a ajudar a les persones amb càncer. Em considero una persona normal, des del punt de vista personal i professional i tinc algunes capacitats que m’han ajudat molt. M’agrada molt estudiar, m’agrada molt estar al dia, sóc rigorós a la meva feina i no improviso i m’agrada la qualitat i l’excel·lència i sempre treballo mirant d’aconseguir-la. No sempre és possible, perquè hi intervenen molts factors, però sempre he mirat de donar qualitat, seguretat i confiança als meus pacients.
- La professió defineix la persona? La primera paraula de la presentació ha sigutu “sóc metge”.
Entenc que la conversa d’avui es deriva de la meva professió. Però no tinc clar si la professió defineix la persona. Casi diria que no, que la persona ve construïda abans d’arribar a ser professional.
- Llavors, quins trets han ajudat a definir aquest cirurgià?
Jo vaig començar a estudiar a la facultat de Medicina de Barcelona amb 16 anys.
- Amb 16? Com és?
No era cap nen prodigi! (Riu) Jo vaig anar seguint els meus cursos, però tinc un germà dos anys més gran que jo i ens van posar a l’escola junts, per no separar-nos i crear un trauma. I jo seguia el ritme de la gent dos anys més gran. Sense fer res extraordinari, però seguia el ritme. Per tant, als 16 vaig començar la carrera i tenia un caràcter ja construït. Sóc una persona molt pragmàtica; m’agrada veure i tocar. Ara amb la tecnologia ha evolucionat, però en aquella època, encara era difícil poder veure i tocar en segons quines especialitats. La cirurgia ho permetia. També m’agrada molt jugar a escacs i això també m’ha condicionat, perquè ha determinat trets del meu caràcter que ajuden en la cirurgia: estudi, memòria, planificació d’estratègies i presa de decisions. Les decisions s’han de prendre en el moment, no li pots dir al pacient que torni en una setmana. I això és molt exigent psicològicament. I també físicament. A mi m’ha ajudat que sempre m’ha agradat molt l’esport. La cirurgia més llarga que he fet en la meva vida han estat 15 hores seguides en un quiròfan. Va ser als Estats Units en un centre especialitzat. Jo no vaig sortir per a res, tinc el cos acostumat i no em costa un gran esforç estar tant temps sense menjar ni beure. Per tot això, dic que la persona està definida abans de triar una professió i conforme et formes, també va adquirint capacitats i aptituds.
Per tant, encara hi ha molt d’aquell nen que volia estudiar cirurgia
Sí, penso que he sigut fidel a les meves creences. Evidentment que algunes han madurat amb l’experiència i la formació.
- Quines són aquestes conviccions que s’han mantingut?
Jo penso que tothom som persones i que no ha d’haver diferències entre nosaltres. Penso que totes tenim tres elements: el cos, la ment i l’esperit. Jo sóc una persona espiritual. Hi crec fermament. I penso que les tres parts de nosaltres han d’estar en harmonia. Si no, comencen els problemes, mentals i físics. Per això, crec que un dels objectius a la vida és mantenir aquest equilibri. Sobre l’esperit, hi ha gent que ho qüestiona, però jo hi crec fermament i em consola molt tenir la convicció que no només tenim una ment i un cos.
- I aquesta convicció ja hi era de petit?
Sí. Sempre m’ha agradat molt llegir, sobretot no ficció. M’encanta la ficció, però no tinc massa temps i ja vaig veure que m’havia de decidir. De fet, va haver un moment que volia escriure una novel·la, però vaig preferir la no ficció per ajudar a la gent. I sí, des de ben petit que tenia aquestes creences, que m’han portat a un seguit d’actituds: cuidar el meu cos, la meva ment i el meu esperit.
- A què jugaves de petit?
(Riu) A tot! Vaig tenir la sort de tenir una bona coordinació motora. És una de les nou intel·ligències que es coneixen. Com a mínim, en tinc una! (Riu) Per això, se’m donava molt bé fer esport. A més, jo anava a un col·legi de Barcelona.
- Vas nèixer a Barcelona?
No. Vaig nèixer a Galícia. Però als 4 anys, van anar a Barcelona, que és on em vaig criar. Els meus pares ens van portar a un dels millorets col·legis d’aquell moment a Barcelona, a la Salle Bonanova. Els professors tenien una idea que va ser determinant a la meva vida: que l’esport és compatible amb els estudis. D’això fa molts anys! I allà teníem entrenadors que eren atletes de l’Alemània Oriental, quan era tota una potència en atletisme. I jo feia de tot. Tenia la sort de tenir bona coordinació motora, que no és cap mèrit, perquè és de naixement. (Riu) Sí que després has d’entrenar i tenir constància. Per això, de petit, jo jugava a tot. Encara ara faig molt esport.
- Recordes una infància feliç?
Sí. Sincerament, tinc la sort de no tenir molt bona memòria i la tinc selectiva. Recordo les bones experiències. Per recordar les dolentes, m’hi he d’esforçar.
- Abans deies que volies escriure una novel·la, però has escrit un llibre de no-ficció sobre la teva experiència mèdica, ‘Cómo vivir y sobrevivir al cáncer’. Què t’ha impulsat a fer-ho?
Una part essencial de la meva feina diària és atendre a persones amb càncer. Des del principi del meu exercici com a cirurgià, tot tipus de càncers. I des de fa 15 o 20 anys, exclusivament, càncer de mama. Al meu llibre gairebé no faig servir el terme “pacient”, m’agrada més considerar-les com a persones. El moment de comunicar a una persona que té un càncer és trascendental. I jo em vaig voler preparar per donar aquesta notícia. Perquè determina tota la seva vida futura. Sembla melodramàtic, però he comprovat que és així. I és un problema de l’oncologia mundial: no sabem informar a una persona que té un càncer. I aquesta capacitat no ve de naixement, no la portes al cromosoma 14. Hi ha persones extrovertides i amb facilitat per comunicar-se. Però de vegades són perilloses, perquè són massa divertides i treuen importància a coses que la tenen. Si cada dia havia de donar aquestes notícies, vaig decidir que calia preparar-se bé. Amb formació, vaig establir una sistemàtica. Moltes de les persones que venien a la consulta ja portaven el diagnòstic fet. I les recomanacions que jo els hi feia per compensar la notícia del càncer vaig veure que produïen canvis espectaculars. Venien amb tristesa, por, pànic. I després de parlar amb elles, la reacció era de més tranquil·litat. El tòrax s’expandia, la respiració es calmava. I s’aixecaven amb un somriure i m’ho transmetien, també els acompanyants. Notaven un canvi i s’enduïen recomanacions per cuidar el seu cos, la seva ment i el seu esperit. Les que seguien aquestes recomanacions anaven molt millor en tots els sentits. En tots. L’evolució de la malaltia també podia ser diferent. I és que hi ha gent que informa d’un càncer inclús per telèfon! És realment inadmissible. Expressions com “això té mal aspecte” fan molt mal i generen problemes psicològics greus.
Ja he comentat que m’agradava molt la biologia. I vaig conèixer l’obra de Conrad Lawrence, un etòleg que estudiava el comportament animal. Era un austríac que vivia en una granja amb molts animals. Tot i no ser metge, li van donar el Nobel de Medicina, perquè va estudiar la impregnació del subconscient. Ho explico al llibre. L’experiment que va fer consistia en vestir-se amb unes botes i assistir al naixement d’uns anecs. Les cries sortien de l’ou i es posaven al seu costat. En filera, el seguien a tot arreu, perquè havien entès que com que estava allà al moment de nèixer, era la seva mare.
Més d’un 80% del nostre pensament és a base de subconscient. Quan l’impregnes bé, aconseguiràs moltes coses. Si és al contrari, és difícil d’esborrar. Per això, és tan important per mi la manera d’explicar que algú té un càncer. I per això, vaig decidir escriure un llibre, per transmetre aquesta experiència a tothom. A més, té importància el títol i el subtítol: “la quimio me sienta bien”. Està fet amb tota la intenció per generar curiositat i sorpresa. Jo respecto molt a la gent que té càncer i sé que a molta gent la quimio li provoca uns efectes secundaris molt desagradables. Però aquesta frase no la dic jo, la va dir una de les pacients que anava al gimnàs també durant el procés de tractament amb quimioteràpia. Un dia va arribar a la consulta i amb el braç aixecat, va cridar “¡la quimio me sienta bien!”. Em vaig quedar clavat a la cadira. I és que estava fent allò que jo li havia recomanat, fer exercici durant la quimio. Els primers dies no ve de gust, però a partir del quart dia, es pot fer. D’això han passat 15 anys. En aquell moment, em van criticar molt. Vaig ser pioner defensant això. Però fa un parell de mesos que vaig veure aquesta dona i està perfectament. I ara, es recomana fer exercici durant el tractament perquè ajuda. Per això, vaig decidir escriure el llibre. I per fer-ho, he recopilat moltes experiències i moltes referències d’altres estudis.
- Explicaves la importància de donar notícies. Com es fa?
Quan ho fas bé, ho notes en els resultats. Si veus que entra amb sensació de por i tristor i surt amb un somriure, ho saps. Als meus alumnes sempre els hi dic que si volen fer bé la feina han de seguir uns passos determinats. Primer, pensar en com els hi agradaria que els tractessin a ells. En segon lloc, independentment de com està de plena la sala d’espera, la persona al sortir ha de tenir la impressió que són els únics pacients. La gent vol temps. I el temps invertit en informació és el temps millor invertit. El problema és que cal buscar-lo i cal transmetre la sensació que no tens pressa.
A la Clínica Mayo de Rochester van fer un estudi sobre el temps. Un metge atenia i un altre, amagat, cronometrava el temps i l’anaven apuntant. Amb un altre grup d’estudi, el mateix metge, feia les mateixes preguntes i comentaris, però en lloc d’estar dret, s’assentava. El resultat de l’enquesta als pacients va ser que el seu grau de satisfacció era molt major quan el metge s’assentava. El temps dedicat era el mateix. De vegades, no és el temps cronometrat sinó l’actitud. Són petits gestos que donen un missatge important.
- Això no ho estem entenent gaire, no?
Tan de bo poguéssim aconseguir que a les nostres consultes es complissin aquests requisits.
- Si tan important és per la salut, com és que no es fa? No entenem la salut de forma integral?
Hauria de ser així. El problema és l’atomització de l’atenció. Es compartimenten molt les especialitats. El llibre és la meva visió de com tractar el càncer i no parlo en absolut de tractaments o cirurgia. Sinó de focalitzar-nos en les necessitats com a persones, en tots els rols. Les pacients són persones amb una família, una parella, tenen una feina i una vida professional, i un cercle d’amistats. I cal mantenir tots aquests rols durant tot el tractament. Aquesta és una visió integral de l’oncologia. I per això, avui en dia es parla d’oncologia integradora, que contempla tant els tractaments amb un equipi sanitari com l’atenció a la persona, en tots els seus aspectes. El llibre parla d’això i dels resultats fantàstics que dona entendre-ho així. Parlo d’esperança de curació, d’optimisme, qualitat de vida.
- Podríem dir que l’optimisme cura?
Sí. Jo sóc una persona científica. No em crec res que no estigui demostrat i per fer-ho, cal que estigui explicada la metodologia per arribar a aquelles conclusions i que aplicant la mateixa metodologia jo pugui arribar a les mateixes conclusions. Sóc molt rigorós amb això. La ciència mèdica accepta que si pateixes estrès, por durant un temps continuat, començaràs a enmalaltir, tindràs problemes cardíacs, hipertensió i problemes mentals. És una evidència mèdica. El que costa més d’acceptar és que allò positiu, afecta positivament en la salut. Sí. Jo ho he comprovat. Dona molt bons resultats. Els capítols del meu llibre estan ordenats per importància i el primer capítol és el pensament positiu. Però no es tracta de dir “ha de pensar en coses positives, eh!” No és això. (Riu) Cal treballar-ho. Cal argumentar quins elements tens per elaborar un pensament positiu. Jimmie Holland, una oncòloga americana, va ser la creadora d’una especialitat nova, la psico-oncologia. Ella es va adonar que la víscera que sempre està afectada als pacients amb càncer era el cervell i que calia atendre-la. Inclús en els casos amb pitjor pronòstic, cal poder elaborar un pensament positiu. Perquè cal saber que el càncer és únicament una part de la seva vida i que n’hi ha més.
- Si fossis un superheroi, quin superpoder et demanaries?
(Riu) No m’agraden els superherois, però sí que he pensat com es podria canviar el món. De fet, tinc un llibre al cap sobre això. M’agradaria tenir els superpoders de la fertilitat mental, creativitat, atracció, magnetisme, màgia i seducció. Si pogués tenir tot això, podria inspirar a les persones el seu desenvolupament personal, per a que fossin més felices. Seria determinant tenir dues assignatures obligatòries: promoció de la salut i reducció i gestió de l’estrès. Amb això, des de petits, en una sola generació canviaríem de forma radical la nostra societat. La pena és que encara no tenim aquests superpoders! (Riu) Però és que no cal incrementar els recursos, no és costós. Amb els mateixos recursos que tenim podríem fer-ho.
- No caldrien superpoders, llavors
Exacte! I si jo puc contribuir a aconseguir inspirar la gent amb la meva feina, ja estaré satisfet. Alguns amics que han llegit el llibre, em diuen que el llibre l’hauria de llegir tothom, no només la gent amb càncer.
- Subratlles la importància de la promoció de la salut. Potser caldria definir el concepte. Què és la salut?
Lògicament és l’absència de malaltia. I també el que afecta els nostres elements bàsics: el cos i la ment. Vol dir conservar aquest equilibri amb hàbits positius. Ja sabem que cal fer exercici, que no és bo fumar, però continuem sense fer exercici i fumant. Jo agraeixo cada dia haver tingut la formació esportiva que vaig tenir a la infància i haver pogut mantenir aquest hàbit positiu que contribueix a la meva salut. La gratitud també és importantíssima. Jo dono gràcies cada dia per no haver de prendre cap medicament, per no patir dolor. De fet, jo sempre dic que m’agradaria morir jove. (Fa un silenci dramàtic) El més tard possible. (Riu) Vull arribar a la màxima edat en bones condicions físiques i mentals, sense dependre de ningú, autosuficient. Seria ideal que un bon dia anessis a dormir, si pot ser amb algú al costat, i que al dia següent no et despertessis. Això seria perfecte i caldria buscar-ho: la persona mor, sense dependre de ningú, sense patir ni fer patir ni tampoc consumint recursos de l’estat. Aquests superpoders seria fantàstic tenir-los per liderar això,
- La medicina actual no va cap aquí
Efectivament. Actualment, se centra en tractar la malaltia. No hi ha una medicina de promocionar la salut. Per això necessitem els superherois. Quants més n’hi hagi, millor! (Riu)
- I dutxar-se amb aigua freda contribueix a millorar la salut? Ho dic perquè sé que ho fas.
A mi m’ajuda molt. Fa molt temps que ho faig. Al matí, jo aplico els “SAVERS”, en anglès “salvadors”, és un acrònim. S de silenci. A d’afirmació. Cal fabricar mantres, ho explico al llibre. V de visualització. E d’exercici físic per començar el dia carregat d’energia, força i optimisme. R de reading, lectura. Víctor Hugo deia que si un dia no llegeixes, el teu esperit s’encongeix. Hi ha poca lectura a la nostra societat. Em plantejo fer un audiobook. (Riu) I, finalment, escriure. Escriure les emocions, els sentiments. També els negatius. Explico al llibre el que és l’escriptura curativa. Al traslladar a un paper els sentiments, ja no els tens a dins. I el tema de l’aigua freda, és després de fer esport. Noto una sensació electritzant. Deixo baixar l’aigua per la cara i la columna al llarg de tota l’esquena. I tots els meus nervis reben aquesta sensació. Un dels cracks en longevitat donava una sèrie de recomanacions i a tot el que hem estat parlant, també afegia el fred.
- Com t’agradaria passar a la història?
Més que passar a la història, prefereixo pensar en que m’agradaria que em recordessin com una persona afable amb voluntat d’ajudar sempre, com una persona estoïca, a la qual no li agraden els luxes. També com algú que s’emociona fàcilment, encara que potser no ho transmeto, sóc persona emotiva. Em costa molt poc plorar. No tant per coses negatives, sinó més aviat per coses positives. I també em consta que hi ha gent que m’està agraïda per ajudar-la en un mal moment de la seva vida. (Riu emocionat)
- Com t’acomiades?
Diria dues coses més. La vida viscuda per ajudar als altres és la vida que val la pena viure. I l’altra, és: mira de fer que quan algú s’acosta a tu, quan marxi, sigui més feliç que abans d’arribar. Això requereix moltes coses. M’agrada dir frases als meus alumnes, com pensaments en píndoles. Per als futurs metges, els hi diria l’equació d’Iglesias. (Riu) És canviant la d’Einstein. E=mc2. Energia és la massa per la velocitat al quadrat. La d’Iglesias és Medico Competente és igual a E a la cinquena potència (MC=E5). Cal Estudiar molt, acumular Experiència, Escoltar, Explicar informació i E d’Empatia. Fórmula d’Iglesias per als futurs metges. Si la compleixes, no falla res. Tan de bo ho compleixin molts.