El cohabitatge arriba a Lleida: una dotzena de famílies somien una alternativa de convivència

LLEIDACOM / Amaia Rodrigo Arcay
Publicat: 
06-06-2018
Actualitzat: 20-06-2018 8:00
Temps aproximat lectura Temps aproximat de lectura:
  • El cohabitatge arriba a Lleida: una dotzena de famílies somien una alternativa de convivència

“Així vull viure?” Aquesta és una de les preguntes que el Jordi Cosi es va fer davant del model Sactual d’accés a l’habitatge “individualista i desfasat”. És un dels membres del grup promotor del cohabitatge intergeneracional a Lleida. Ara mateix, en una fase inicial del projecte, són una dotzena de famílies. Asseguren que a Suècia, un terç dels habitatges són així: una cooperativa formada per famílies promou la construcció d’un edifici sostenible en què cadascuna d’elles té un espai privat, però alhora comparteixen serveis i zones comunes. “D’una banda, treu l’habitatge del mercat especulatiu, perquè no poden vendre el pis. És transmissible a la primera línia familiar i si en algun moment volen retirar-se del projecte, se’ls retorna el capital inicial”, explica la Carme Sala, una altra de les implicades. Aquest accés a l’habitatge és un dels punts que va atraure a la majoria de les famílies que volen tirar endavant el primer d’aquests projectes a Lleida. Una altra de les raons comunes per involucrar-se és trencar amb models establerts tant pel que fa a la construcció com pel que fa a la convivència. “El model constructiu està desfasat”, lamenta Jordi Cosi. “Davant l’individualisme ferotge que existeix actualment, el cohabitatge significa compartir usos, esperit i projecte de convivència”, explica la Carme. Aposten per edificis autosuficients, cases passives que tinguin en compte totes les possibilitats d’estalvi energètic; amb aïllament, energia fotovoltaica, reducció màxima de l’ús de l’aigua, etc. “És l’edifici del futur: no depredador dels recursos, fet amb materials nets, generador de la pròpia energia”, insisteixen els membres d’aquest projecte poc abans de celebrar una de les reunions setmanals a l’Ateneu Cooperatiu la Baula de Lleida.

El model de convivència també és trencador. Tot i que cada família compta amb el seu espai privat i la participació en comunitat és a gust del consumidor, l’aposta és recuperar l’esperit de l’habitatge cooperatiu que va començar a proliferar als anys 70 i que ara torna a convèncer. La por a no encaixar o a tenir mala relació amb els veïns de projecte no està contemplada per aquestes famílies. «Més por fa deure al banc milers d’euros durant dècades», respon Jordi Cambray. Ell i la seva parella tenen un fill petit. El projecte de cohabitatge que estan dissenyant no és per a gent gran. Ni per a gent jove. No únicament. És intergeneracional, com -de fet- ja es veu a la reunió, i aquest aspecte és un dels que el fa especialment innovador. «El projecte el construïm nosaltres des de zero, decidirem com seran els espais, com ens organitzarem; tenir la llibertat de fer-ho a mida és un privilegi!» exclama el Jordi. De fet, insisteixen que és molt millor aquest model de convivència en què participes en el disseny dels espais i de l’organització que no pas comprar un pis sense conèixer de res el veïnat.

«Compartir ja forma part de la sostenibilitat», explica la Carme, que és la primera que va decidir-se a crear el grup promotor. Assegura que no ha hagut de convèncer ningú, tothom tenia les idees molt clares. «Davant del canvi climàtic, pensem en com estimar més el món i l’eix més important que ens uneix és el tipus d’habitatge, com a alternativa del que es construeix actualment». La idea és compartir recursos com per exemple la rentadora, determinats electrodomèstics, un espai de cuina, el transport, plaques solars, connexió telefònica i de xarxes, compres agrupades i, sobretot, l’hort. La majoria de famílies implicades en el grup promotor de Lleida són «hortelanes de vocació» afirma rient la Carme. És un dels punts que tenen més clar. Per això necessiten un terreny prou gran per incorporar aquest espai. És el punt que veuen més complicat: trobar terreny. Han estudiat opcions com la cessió per part de l’ajuntament o bé rehabilitar un espai en desús. Però es decanten per comprar un terreny i fer-hi la construcció. Per totes aquestes gestions, tenen el suport de Sostre Cívic, la cooperativa d’habitatge catalana que, amb el lema «El cooperativisme comença a casa», està promovent aquest tipus de models de convivència que ja formen part de la quotidianitat als països del nord d’Europa. Sostre Cívic és qui compra el terreny i construeix l’edifici i, com a propietària, el cedeix a les famílies. Aquestes paguen un «lloguer tou» que permet anar sufragant el finançament extern. El capital inicial que aporta el conjunt de famílies sòcies suposa un 30% del total de diners necessaris per portar a terme el projecte. El 70% restant, s’aconsegueix a través de finançament extern que cal anar retornant a través dels lloguers. Com que a Catalunya encara no hi ha projectes amb tanta trajectòria com per haver retornat ja aquest 70%, les famílies del grup promotor de Lleida no saben què passa quan s’acaba amb aquest deute.

Però com que tot està per fer i tot és possible, el que els pot és l’entusiasme. Volen ser una inspiració per altres projectes a les terres de Lleida. De fet, ja s’han posat en contacte amb el grup gent interessada d’Almacelles.

El projecte de cohabitatge (o cohousing, com també es coneix per la seva forma en anglès) té també un vessant social, de retorn a la gent del voltant i de participació en la comunitat. «La idea és engrescar el veïnat, fer conèixer el projecte i també cedir part dels espais per a usos públics», aporta la Montse Martínez, una altra de les famílies del grup promotor acabat de nàixer. Generar dinàmiques obertes de convivència, impulsar la participació, optimitzar els espais i els recursos i promoure una forma de viure més comunitària i cooperativa són els eixos d’aquesta part que també té importància al projecte.

En la mesura en què aquest model s’estengui, més possibilitats dóna als socis de les cooperatives que ho impulsen, perquè el cohabitatge contempla també la mobilitat de les famílies. «No necessàriament és un projecte de vida -aclareix la Montse-. La idea és poder-te moure a altres edificis del mateix tipus, als països nòrdics passa molt perquè hi ha moltes comunitats així i es pot triar».

De moment, busquen terreny a Lleida i conviden tothom que vulgui participar d’aquesta iniciativa a que s’apunti al grup promotor. Encara està tot per dissenyar i no s’atreveixen a posar terminis a aquest somni. El que sí que fan és atrevir-se a somiar-lo.

Comparteix

També t'interessarà