“Els espectacles infantils ben fets els pot veure qualsevol persona sense criatures”, Campi qui Pugui

Jordi Pedrós i Cristina Garcia reflexionen sobre el procés de creació de Matres i la salut de al programació teatral a Ponent

La qualitat del teatre fet des de Ponent és inqüestionable. Una de les companyies que fa anys que conrea bons espectacles de carrer i, des de fa un temps, també de sala són els Campi qui Pugui. En la passada edició de FiraTàrrega van estrenar Matres, una obra basada en la vida del fundador i actor de la companyia, Jordi Pedrós, i de la mort de la seva mare quan era un nen. El dol i la mort podrien semblar temes tabús per als infants, però Campi qui Pugui han trobat la recepta per explicar-ho amb l’equilibri just entre tendresa i rigor.

Matres explica una història real sobre la mort de la mare d’un dels membres de la companyia. Per què decidiu abordar aquesta vivència?

Jordi Pedrós: Doncs va ser tornant de veure una obra dels companys de l’Estenedor Teatre sobre un senyor que explicava les seves pors. Em va agradar molt i quan vaig arribar a casa li vaig dir a la Cristina que l’obra m’havia al·lucinat i m'agradaria parlar d'això. Ella ho va veure més clar que jo, perquè sí que arriba un moment que em bloquejo una mica. No ha estat un procés fàcil, vam començar a parlar-ne el 2017 i l’hem estrenat enguany.

Cristina Garcia: El Jordi ja havia verbalitzat altres vegades que algun dia li agradaria parlar de la mort de la seva mare, però només deixant-ho caure. Va ser a partir d’aquest altre espectacle, perquè tots tenim referents i ens inspirem en altres companyies que estan fent coses de referència. En aquest cas, jo ja l’havia vist abans i vaig pensar que podria ressonar-li. Ell no s’imaginava que en ser un fet molt privat pogués enganxar la gent, però només cal veure històries com Alcarràs, en què allò personal sempre acaba convertint-se universal.

Ha estat diferent el procés creatiu d’aquesta obra respecte de les anteriors?

CG: Hi ha una part inicial quan ens plantegem un espectacle nou, tot i que amb els de carrer és diferent perquè anem a buscar com a través de l’humor podem ser tan intergeneracionals com sigui possible. En canvi, amb els de sala sempre busquem històries que ens emocionin per explicar-les i, en aquest cas, en comptes de buscar fora vam buscar dins i això ho canviava tot.

JP: Normalment, tens un punt de partida i vas estirant. Aquesta vegada vam fer un buidatge molt bèstia de tota la meva vida, amb material per tres o quatre hores, i vam anar netejant, que va ser el més difícil. Vaig parlar molt amb els meus germans i ens vam adonar que no n'havíem parlat mai i d’això fa trenta-cinc anys. Sembla que si no se'n parla, no existeixi el problema. També va ser un treball de buscar que el màxim de gent s’ho pogués sentir seu, perquè moltes vegades pensava que a qui li interessaria això.

CG: Ell tenia aquesta por contínuament i la resta ho veiem claríssim. La cosa de Matres és que, tot i que parli de la mort, en realitat parla de la vida. La mort forma part de la vida i és una part de la que no se'n parla mai i menys si hi ha canalla pel mig. És un tema amb el qual tothom empatitzarà, perquè sigui en el moment que sigui de la seva vida ho ha viscut.

Un cop estàveu decidits per tirar-la endavant, com es va construir el text a partir del cúmul d’idees i vivències del Jordi?

CG: Nosaltres no treballem mai sobre text escrit prèviament, sinó que creem a la sala d’assaig sobre improvisacions. Primer fent un treball de taula escrivint les coses més importants de la història, anècdotes, paisatges, referències musicals... Ho posem en post-its de colors i els anem movent per anar construint. La cosa està en el fet que és més fàcil eliminar post-its quan és un espectacle en el qual no parles de tu, que quan és una història real i tens el company davant. Hi havia persones i escenes que podíem llençar a la brossa, però que existeixen en la vida del Jordi. Aquí va haver-hi la complicació més gran fruit d’aquesta implicació emocional.

Un dels encerts de Matres és l’equilibri en el to de la narració, que tracta la mort d’una forma tendra, però sense infantilitzar-la.

JP: És difícil trobar aquest equilibri, perquè no volia que fos un drama, però la vida és la que és. Molta gent ens diu que es nota que no tenim fills i que som tiets, perquè no hi fiquem gens de sucre als espectacles. No ens agrada ensucrar les històries i molta gent ens ho agraeix. Vam fer un treball previ amb els Grups d'Acompanyament al Dol de Lleida i ens van demanar que no poséssim coses a les quals els nens després es poguessin agafar. La mare no és un angelet, la mare es mor. Si tu els dius que la mare ara és un angelet, els nens buscaran o esperaran l'angelet. També hi ha el parlar d’una malaltia com una lluita i llavors els nens diuen “així la meva mare no vol lluitar més”. No es pot lluitar contra el càncer, és una malaltia i et toca o no et toca.

CG: El punt d’inflexió per trobar el to era no fer un drama del drama. És una cosa que ens pot passar a qualsevol de nosaltres, no és un fet excepcional com podria ser un tsunami, i el to de l’espectacle havia de reflectir-ho. Després, també hi havia l'objectiu que s'entengués des de qualsevol edat. Aquest punt de tiet del qual parla el Jordi és molt important. Al final, hi ha coses com si has provat l'alcohol o no que abans li diràs a un tiet que no pas als teus pares. Es fa més natural parlar de coses potser més difícils amb els tiets i aquí és on teníem l'avantatge de parlar amb els nens del públic com parlaríem amb les nostres nebodes i nebots. Ara bé, el suport dels Grups d'Acompanyament al Dol va ser clau. Ens van deixar clar que els nens i nenes són persones que funcionen de manera literal i no pots jugar amb elements figuratius. L’adult necessita trobar un sentit més espiritual, però els nens estan en un moment que encara no l'entenen aquesta visió i necessiten viure, tocar i entendre. Si tu parles de persones que estan al cel, hi ha infants que voldran anar al cel o agafar un avió i això els crearà més frustració.

JP: Quan els vam preguntar a partir de quina edat podíem explicar aquesta història ens van deixar clar que a partir dels zero anys. La mort et ve a buscar en el moment menys inesperat. Arran de fer l'obra hi ha molta gent que s'està posant en contacte amb nosaltres per explicar-nos la seva història i estan passant coses boniques.

Quan hem fet passes escolars, han passat coses màgiques

Així, la rebuda de l’obra està sent molt positiva.

CG: És bastant emocionant i bestial. Portem dos anys i escaig amb aquest espectacle. El 2020 comencem a recollir la informació familiar i des del 2022 hem estat en reunions i assajos amb sis persones ficades dins d’aquesta història i és molt emocionant veure que la gent amb una sola vegada se la fa tan seva. No ens podíem imaginar en cap cas la resposta que hi hauria del públic. També representa una gestió emocional extra, sobretot pel Jordi, que és amb qui tothom té ganes de parlar, encara que no el coneguin.

JP: Jo ho he batejat com a efecte tanatori i és que quan acabem l'obra als altres actors els feliciten, però a mi m’abracen i es posen a plorar. Quan hem fet passes escolars, han passat coses màgiques i els mestres t’agraeixen que els hagis donat una eina per treballar.

CG: Abans d'estrenar un espectacle, parlem amb teatres propers i fem una funció per l'escola del poble. Ho fem a dos o tres llocs per provar i després assagem un temps més i podem canviar coses. Doncs el primer dia que vam fer Matres vam voler preguntar als infants com s’havien sentit i aixeca la mà un nen i ens diu “malament”. Llavors ens va explicar que s’havia mort la seva padrina i s’havia posat trist perquè li havia fet pensar en això, però també va estar content recordant quan berenava a casa d’ella. Això també és bo, perquè la tristesa forma part de la vida, però no vol dir que no puguis tenir moments d'alegria després.

A partir d’aquí, van començar a alçar-se mans disparades i vam estar 40 minuts que quasi no podíem parlar, només parlaven infants que tenien de 8 a 12 anys. Tots volien compartir la seva experiència més propera amb la mort. De cop va ser com “ah, que es pot parlar d’això”. Ningú els havia preguntat mai sobre la mort i tots en volien parlar.

Cap al final, un nen va aixecar la mà i va explicar que la seva tieta s’havia mort de càncer feia poc i que aquest era el millor espectacle de teatre que havia vist mai. Amb això va fer que prengués tot el sentit del món el que estàvem fent i va animar un altre nen a dir que el seu pare també s’havia mort. No va dir res més, però molts companys van adonar-se que no havien pensat en què ell se sentia com el que acabaven de veure. Aquest nen, que no ho havia dit mai als seus amics, se sentia alliberat. I això s’ha repetit.

JP: Hem rebut missatges per Instagram de gent que fa quilòmetres per veure-la i això no sol passar amb els espectacles infantils. Fa uns dies vam estar a Alpicat i hi havia més gent de fora que d’Alpicat, i gent que ja l’havia vist tres vegades. Ens han escrit persones com una noia que volia saber les pròximes dates perquè s’havia mort el seu home i volia venir amb la seva filla.

CG: I després gent adulta que està venint a veure-ho sense infants perquè algú els ha dit que val la pena que vinguin. Nosaltres sempre reivindiquem que els espectacles infantils ben fets els pot veure qualsevol persona sense criatures. Al cinema tothom va a veure les pel·lícules de Pixar, però amb el teatre això costa molt i de sobte aquí està passant això que reivindiquem tant.

L’escenografia també és un dels elements rellevants de l’espectacle.

JP: Amb això tenim la sort que amb el Joan, l’escenògraf, també som amics. Des del principi ja li vam dir en què estàvem treballant. Ell estava molt content perquè normalment les escenografies li encarreguen per d'aquí tres mesos i en aquest cas va tenir dos anys per construir-la. A poc a poc anava afegint idees, com posar el codi postal o les coordenades de Castellserà, que és on passa la història. En la nostra professió som molt crítics i d’aquesta escenografia se’n sent especialment orgullós perquè l’ha pogut cuinar a foc lent.

CG: Crec que l’escenografia té la importància que té perquè hem pogut treballar des del principi amb material i hi hem anat jugant com a part de la improvisació. Quan parlàvem de com organitzar la història l'escenògraf, el dissenyador de llums, el tècnic i el músic estaven a les reunions i tothom s’hi va involucrar molt des del principi. Al principi, l’escenografia era molt diferent amb unes fustes buides amb la idea que fos molt simbòlic i de sobte van començar a aparèixer elements. També va ser difícil arribar a les màscares per als personatges femenins protagonistes, que era una de les altres dificultats. Ens plantejàvem de quina manera actors i actrius al voltant de la trentena havíem de fer de les mares i les àvies. Primer tots havien de ser titelles, però no teníem prou mans perquè les mares també fossin titelles. Llavors treballant amb una pilota vam acabar posant-nos-la al cap i vam pensar que podien ser màscares. Tot això ho pots fer per la proximitat i pel temps. Nosaltres paràvem i ens n'anàvem a actuar i el Joan es quedava aquí barrinant i de sobte quan tornaves a assajar ja havia pensat una cosa nova.

Matres, de Campi qui pugui, a FiraTàrrega ©JordiBonilla