Emília Rovira o l'art de fer música amb personalitat

LLEIDACOM / Lourdes Farré
Publicat: 
18-06-2021
Actualitzat: 10-07-2021 10:00
Temps aproximat lectura Temps aproximat de lectura:
  • Emília Rovira o l'art de fer música amb personalitat
    Peu de foto: 
    Foto Miquel de Santiago

L'Emília Rovira és una jove nascuda a Lleida de 31 anys, cantautora, compositora i pianista que viu la música des de ben petita com aquell art que li serveix no només per alliberar-se, sinó per traslladar al món tot allò que sent i pensa.

La lleidatana ara viu a Oslo, des de fa set anys amb la seva parella, què és d'allà, així i tot, em parla de les seves arrels lleidatanes amb gran orgull "És la meva ciutat i me l'estimo". Segons la cantautora, la gent de Lleida té una manera de ser molt amorosa, alegre, acollidora, adjectius que ens diferencien de la resta.

Em confessa mentre parlem que el seu color preferit és des de sempre el Lila, i que si s'hagués de definir mitjançant els animals, es trobaria entre la fidelitat del gos, el caràcter salvatge i lliure del Lleó i la noblesa i força del cavall.

Foto Miquel de Santiago

La seva afició pel món de la música apareix quan només tenia un any, i la seva mare li cantava perquè pogués agafar el son. Els seus pares sempre li recorden que quan aprenia una nova paraula, hi jugava a dir-la en diferents tonalitats. Per aquest motiu, quan li pregunto que escolliria entre tocar el piano, escriure o cantar, em respon aquesta última. A banda, em desenvolupa la seva teoria que diu que "tots hauríem de cantar", una cosa que si ens rellegim la història, sempre s'ha fet per transmetre històries, o per celebrar festes, incús en els enterraments. L'Emília considera que s'ha professionalitzat el cant"ara cantar s'ha transformat en una cosa d'uns pocs", i que en un segle tan visual, en el que ens exposem constantment mitjançant les xarxes socials, ens fan molta vergonya les nostres veus. La lleidatana defineix el cant com una eina terapèutica que ens connecta amb el món, una forma d'alliberament: "El nostre so i veu diu molt de qui som i de com estem".

També li pregunto per aficions ocultes, entre les quals anomena la lectura, l'esport, la cuina i el cine. Aquesta última reflectida en els seus estudis del grau Composition for Screen, que inicia per l'afició a la música que busca explicar històries. També va estudiar en el Conservatori Liceu de Barcelona el grau superior de piano clàssic, una sortida natural a tota la seva trajectòria estudiantil anterior.

Pel que fa a l'afició literària, a l'Emília sempre li ha agradat llegir, i la poesia. El seu pare és l'escriptor Pere Rovira, i per tant, aquest és un amor que ve de casa. Una faceta de la lleidatana que veu la llum amb el poemari "Oslo", un recull de "haikus", poemes breus de tradició oriental, que ella reinterpreta en una versió occidental, pel qual va rebre el Premi Joan Teixidor de Poesia de la Ciutat d'Olot.

I parlant de literatura, els seus referents dins aquest món són per descomptat el seu pare, i dues grans poetesses: Maria Mercè Marçal i Emily Dickinson.

Foto Miquel de Santiago

Amb la intenció de descobrir més d'ella, l'Emília m'explica que el seu dia a dia és molt rutinari, però que varia segons l'època i activitats que ha de complir. Als matins, les seves hores de més energia i voluntat, es dedica al seu treball com a directora de l'escola que va fundar a Oslo (Noruega), la International Piano Studio. Les tardes, les dedica a la composició i estudi del piano i el cant, unes hores en les quals es troba cara a cara amb la inspiració. A més, aquí a Lleida, també imparteix un curs en l'Escola Catalana de Cinema i Televisió. Sens dubte, una vida organitzada que compagina amb la feina del seu nou disc "Amor i ràbia", i els concerts.

De la seva feina com a cantant li agrada tot, però moltes vegades s'ha trobat en la situació d'haver de trencar l'estereotip de "dona cantant ximple" que ha fet que no la prenguin del tot seriosament, sent a més de cantautora, pianista, compositora i creadora del seu propi projecte musical. A banda, també anomena com a dificultat afegida en aquesta activitat, el fet que és una feina en la qual es guanya poc econòmicament.

Dins la seva trajectòria professional, parlem de la seva experiència com a nominada en els premis més importants de música de videojocs, els Hollywood Music in Media Awards, per la cançó de "Lords of The Fallen". Un moment que descriu com a emocionant i enriquidor, en col·laboració amb un company seu, també compositor, i l'orquestra simfònica de Bratislava, amb la qual va cantar.

Foto Miquel de Santiago

Ara com a cantautora, estrena el seu primer disc en solitari, "Amor i ràbia"Un projecte musical molt eclèctic que barreja estils que van des del rock, la rumba, el pop-rock, el country americà, a la música clàssica minimalista de piano i violoncel.

Un disc que a més de parlar d'amor, mostra la preocupació social de l'artista en temes com la mort dels refugiats al mar del mediterrani, la violència de gènere o els presos i presses polítics. L'intenció de l'Emília és commoure al públic, remoure sensibilitats, despertar l'empatia d'alguns i emocionar als altres.

En el projecte també hi trobem musicats dos poemes del seu pare, del nou poemari "El joc de Venus", una col·laboració que m'explica els fa molt feliç als dos, i que ja es va donar en el disc anterior de l'Emília, "Contra la mort".

Sens dubte tot un disc que sembla exposar-la de ple, però que ella defineix com una cosa orgànica que artísticament li venia de gust fer: "A les xarxes socials hi ha molta gent que s'exposa més que jo, tot el que faig en la vessant artística, sempre ho porto a terme perquè em surt del cor, mai he pensat en les modes".

Foto Miquel de Santiago

Pel que fa als concerts i diferents escenaris que l'Emília ha trepitjat, parla amb especial emoció de l'últim cop que va tocar a Lleida, a l'Auditori Enric Granados, al qual defineix com "casa". La lleidatana explica que mentre estudiava en el Conservatori mirava als artistes que hi actuaven i s'imaginava que potser algun dia ella també podria pujar-hi.

Ara prepara de nou un concert a l'auditori lleidatà, amb les novetats d'una nova banda de músics que defineix com a increïbles, entre els quals l'Eduard Iniesta, multiinstrumentista de corda, l'Àlex Tenas, antic bateria de Jarabe de palo, Miquel Àngel Cordero, gran baixista, i el Josep Maria Bossa, la persona amb qui ha gravat el disc a l'estudi d'aquí Lleida.

Mentre parlem de músics, li pregunto a l'Emília quins són aquells que més l'inspiren. M'anomena a Leonard Cohen, Judy Collins, Joan Baez, Joni Mitchell i Patti Smith, que defineix com a grans cantautors, persones i activistes. Així i tot, m'explica que a casa escolta tota mena de música, i em confessa que el seu "guilty pleasure" és posar a la ràdio del cotxe alguna cadena que posa la música que està de moda en el moment.

Per últim, i com a futurs projectes, la lleidatana es troba component moltes cançons, que li agradaria que cantessin altres artistes"Sens dubte, a mi m'agrada més la feina de darrere, el treball de creació, que el d'actuació."

Foto Miquel de Santiago

L'Emília diu haver complert el somni de viatjar i viure aventures, una persona que es defineix com a pràctica i que gasta molta energia en allò que per ella li és positiu. M'explica que vol seguir vivint la seva carrera com a cantautora, treure més discs i fer concerts de qualitat. D'aquí a 10 anys li agradaria veure's amb salut, al costat de la seva parella i poder amb algun fill. El que no dubta ni un segon a dir és que vol mantenir el seu esperit creatiu, que defineix com el seu motor de vida.

Comparteix

També t'interessarà