“Empúries fa cent anys que s'excava i és més petita que el Pla d’Almatà”, Carme Alòs

Carme Alòs és historiadora, museòloga i arqueòloga, i dirigeix el Museu de la Noguera des de l’any 2002. Des del museu, gestiona el Pla d’Almatà, el Castell Formós i la resta de jaciments arqueològics de Balaguer. Amb més de vint anys al capdavant de la gestió i la recerca del jaciment, ara impulsa, conjuntament amb la Generalitat i la Paeria, la recuperació, renaturalització i museïtzació del Pla d’Almatà, el jaciment d’època andalusina més gran que es conserva a Catalunya.

Què és exactament el Pla d’Almatà? Quina importància té per a Balaguer i per la història de Catalunya?

Val a dir que no és només important per a Balaguer, és un jaciment clau en la història del país, a la història de Catalunya, a la història d'al-Àndalus i a la història de l'Estat espanyol. És un jaciment arqueològic de referència.

El Pla d’Almatà neix al segle VIII. De fet, no és el Pla d’Almatà, sinó Balaguer, que neix al Pla d’Almatà. Aquest jaciment és la zona zero de Balaguer, el lloc on s’origina la ciutat. Creiem que neix com a campament militar, és a dir, al 711 hi ha hagut l’arribada d'exèrcits àrabs i berbers que van del sud cap al nord, han entrat per l'estret de Gibraltar i calculem que cap al 716 ja són en aquesta zona d'aquí dalt.

Aquests exèrcits, però, no volen quedar-se aquí. Més endavant s’hi establirà una frontera, just en aquesta zona, però al segle VIII la seva intenció és continuar la conquesta cap al nord, cap a la Septimània francesa. Necessiten, per tant, un lloc on establir un campament militar i creiem que aquest lloc el troben a Balaguer.

Aquí no hi havia anteriorment una ciutat. Sí que hi havia població, hi havia vil·les romanes a Gerb, l’Hostal Nou o les Franqueses. Possiblement, al castell hi havia també un punt de vigilància militar d’època romana, però no una ciutat entesa com a tal.

Així, s’hi estableix el campament militar i, amb el pas dels anys, tota aquella població que hi havia dispersa s’encastella al campament militar. Aquest, a poc a poc creix i s’acaba convertint en una ciutat. Les fonts escrites primer parlen d’un Hisn, que significa lloc fortificat, un lloc amb població, però també militar. A partir del segle X, aquestes mateixes fonts ja no parlen d’un Hisn, sinó d’una ciutat.

Per tant, Balaguer s'ha convertit en una ciutat i el Pla d’Almatà acabarà sent un dels seus barris. A finals del segle IX es construeix el Castell de Balaguer i es planifica el que avui és el centre històric i el barri del Firal, que són els tres barris originals de Balaguer: l’Almatà, centre històric i el Firal. 

“Al-Matà” vol dir “el pla” en àrab. Quan Balaguer és conquerida l'any 1105, els conqueridors cristians que arriben, probablement sense saber àrab, anomenen aquell barri “Pla d’Almatà”, és a dir “Pla del Pla”, una tautologia.

Llavors, el projecte es presenta una mica com una recuperació integral del Pla d’Almatà. Però la voluntat és actuar a tota la superfície del jaciment?

Amb la conquesta definitiva de Balaguer per part del Comte d'Urgell l'any 1105, el Pla d’Almatà és un dels barris que s'abandona i no s'hi construeix al damunt. Això és molt difícil de trobar, per això la importància del Pla d’Almatà. A diferència d’altres ciutats andalusines de Catalunya, com Lleida o Tortosa, on es va construir a sobre, al Pla d’Almatà només cal retirar els nivells superficials per trobar la ciutat intacta tal com va quedar. I aquí és la importància.

Després de l’abandonament, el Pla d’Almatà es va convertir en camps de conreu. Les cases, fetes de tàpia, es va reintegrar al sòl i es va convertir en camps de cultiu. Aquesta situació es va mantenir fins a l’any 1970, quan l’Ajuntament decideix ubicar un complex esportiu en aquesta zona. Compra totes les parcel·les de propietat de pagesos i en fa dos, una part és de l'Ajuntament i una altra, més petita, del Bisbat d'Urgell. 

A la propietat municipal s’hi van construir carrers i vials, i s’hi van instal·lar serveis, com el clavegueram, la llum, l’aigua, deixant una part del jaciment urbanitzada i a punt per construir. Això dificulta la lectura del conjunt del jaciment, perquè hi ha l’Institut, els bombers, els carrers, les pistes d’aeromodelisme i una part tancada que sí que hi ha excavacions visibles.

El projecte, per tant, el primer que vol fer és renaturalitzar tot el jaciment. Eliminar aquests carrers per recuperar els originals. La idea és que, un cop recuperats, els visitants puguin passejar-hi i comprendre que tot el conjunt de 27 hectàrees corresponia a una ciutat andalusina. 

Les cases, places i altres elements que apareguin quedaran pendents d'excavació arqueològica, perquè el Pla d’Almatà funciona també com a campus arqueològic de la Universitat Autònoma de Barcelona, amb la qual col·laborem. I, per tant, aquesta recerca la universitat ja l’anirà fent. Empúries fa cent anys que s'excava, i és més petita que el Pla d’Almatà.

Una altra línia del projecte és la restauració de la muralla. Amb el canvi climàtic comencem a tenir problemes greus amb les pluges torrencials que estan descalçant els carrers, i, per tant, cal una actuació d’urgència a la muralla.

Finalment, el pla preveu la construcció d'un centre de visitants, que complirà dues funcions. D’una banda, allotjarà una exposició immersiva que està desenvolupant la Generalitat titulada Els ulls de la història, una experiència de realitat virtual que permetrà passejar-se per la ciutat. D’altra banda, el centre comptarà amb instal·lacions adequades per a la recerca com laboratoris, espais per guardar el material d’excavació, lavabos i unes sales didàctiques per poder treballar també amb l’escola. Perquè ara mateix estem molt limitats per la climatologia, per poder treballar allà amb les escoles.

Per què no s'havia impulsat abans?

Ara es dona la casuística que hi ha un Departament de Cultura amb un equip que creu molt fermament en el Pla d’Almatà com a eina estratègica per explicar una part de la història de Catalunya que, durant molts anys, per no dir segles, ha estat silenciada.

Tradicionalment, s'ha tendit a demonitzar aquest passat andalusí, perquè el món musulmà sovint s’ha percebut, per raons variades, com “l’enemic”. En el moment de la construcció de la identitat nacional catalana, a partir de les figures dels comtes catalans, Guifré el Pilós o els comtes d’Urgell, aquests són els que conquereixen al-Àndalus. I ja distingim una Catalunya Nova i una Catalunya Vella, que és com dir que hi ha una Catalunya de primera i una de segona. Que des del que és la Catalunya Nova sempre hem reivindicat que també érem catalans al segle X, tot i formar part d'al-Àndalus. 

Al llarg de la història hi ha hagut enfrontament amb les comunitats nord-africanes, episodis de pirateria per exemple, però pirates també n’hi havia d’aquesta banda. Però sempre hi ha hagut aquesta imatge de les comunitats musulmanes com l'enemic. 

Com un estigma?

Un estigma, exacte. No s’ha volgut reconèixer aquest passat, que pot ser al sud de la Península el tenen més reconegut, perquè tenen grans monuments d'aquesta època, com la Mesquita de Córdoba, l'Alhambra de Granada. Però aquí ens ha costat reivindicar aquest llegat, i reconèixer que era una societat molt avançada. Des d’al-Àndalus van arribar unes tecnologies i un saber que no existien a la resta d'Europa i que s’acabaran difonent. Per exemple, la numeració aràbiga, que ens permetrà avançar en l’àlgebra, en les matemàtiques que van arribar a través de vies que arribaven pràcticament fins a la Xina.

Després, no podem parlar de convivència de comunitats en aquell moment. Ho agafem una mica en pinces. Cristians, musulmans i jueus coexistien, compartien espais, hi havia intercanvis de saber, comercials… però no podem intentar entendre aquestes societats des de la nostra òptica, molt influenciada per tot el racionalisme de la Il·lustració cap aquí.

Llavors, hem d’admetre i assimilar un passat que crec que va ser molt positiu i el Pla d’Almatà ens ha d’ajudar a assimilar, a admetre i a difondre aquest passat.

Aquesta coexistència entre musulmans, cristians i jueus, es vol reflectir d’alguna manera en aquest projecte?

Evidentment, es reflectirà. De fet, ja comencem a trobar alguna evidència arqueològica, per exemple, de la presència de jueus al Pla d’Almatà. I tenim evidències documentals de la presència de cristians i tot això naturalment sortirà en el relat.

El Museu de la Noguera, es va crear el 1983, coincidint amb la reactivació de les excavacions al castell Formós i l'inici de les del Pla d’Almatà. S'inicia el 1983 perquè es descobreixen, llavors, o no s'havien pogut excavar abans?

El que passa és que aquell projecte que parlàvem sobre la zona esportiva tira endavant. Llavors l’Ajuntament, que en aquell moment decideix començar fent una piscina climatitzada. I tot i que ja es deia que hi havia restes arqueològiques, l’Ajuntament tira endavant i posen les màquines i comença a fer el forat de la piscina. Amb la mala sort que van ensopegar amb la zona dels tallers de terrisseria, els forns de ceràmica, i és espectacular tot el que treuen.

Davant d’aquesta troballa, la Generalitat que ja feia un any que tenia les competències de cultura, actua conjuntament amb l’Ajuntament de Balaguer i paralitzen l’obra de la piscina. És llavors quan entra el Museu de la Noguera i es comencen les intervencions arqueològiques al Pla d’Almatà.

Però és un final del tema de la zona esportiva que estava projectada des del 1970.

Com s'equilibra una mica aquesta preservació arqueològica que es vol fer del jaciment amb la voluntat que l'espai sigui visitable i que s'entengui?

El que farem serà intentar localitzar i obrir els carrers, els espais públics, delimitar el cementiri (la Màqbara) i mirar quins espais més localitzem. Llavors deixar les illes de cases per excavar, i a anar-les museïtzant sobre el terreny mesura que vagin sortint.

Per tant, quan el visitant arribi al Pla d’Almatà, trobarà tots els carrers delimitats. I espais que encara no estaran excavats. Però almenys la visió general, que ara no es té, perquè ara hi ha carrers, pistes d'aeromodelisme, l’Institut, el Sant Crist i el Parc de Bombers. Ara és molt difícil d'entendre. La voluntat és comprensible, cosa que en tres anys ens durà força feina.

La temporització de les actuacions s'allargarà fins al 2027.

Sí. Com a mínim. En tres anys hem d'inaugurar l'edifici dels “Ulls de la història”, i dibuixar tots els carrers. Perquè el visitant pugui passejar pels carrers originaris del segle XI. 

Generalitat i Paeria tenen prevista una inversió de 6,1 milions d'euros. Quin retorn s'espera d'aquest projecte?

D'entrada, revertir la manera com s’explica la història d'al-Àndalus. Actualment, si agafem un llibre de text, la història d’al-Àndalus pot ocupar una pàgina o un paràgraf. Cal donar-li el pes que realment té, perquè estem parlant de la història de la meitat del país durant 400 anys. No és un episodi breu, com podria ser el cas de Girona, sinó 400 anys d’història que no pot ser que la solucionem amb una pàgina. Hi ha molt més, hi ha molt relat.

A més, vivim en una societat molt variada, intercultural, amb sensibilitats molt diferents. Entendre com era la nostra societat medieval ens ha de ser un referent per veure com encarem el futur en aquestes comunitats tan diferents que estem coexistint i convivint en la societat actual. Per tant, pensem que el programa és estratègic.

Sempre diem que la història ha de servir. És el clàssic que es diu sempre, la història ens ha de servir per estudiar el passat, per entendre el present i projectar el futur.