Joan Viñas: "A la vida, te l’has de jugar pels altres o, buscant seguretat, seràs un egoista"

LLEIDACOM / Amaia Rodrigo Arcay
16-08-2018
  • Joan Viñas: "A la vida, te l’has de jugar pels altres o, buscant seguretat, seràs un egoista"

A les acaballes del franquisme, ajudava a joves ferits pels grisos a fugir de la policia per les finestres de l'hospital. La rebelia li ve de lluny. Però sempre amb causa. Disciplinat, puntual, constant, religiós i disposat a sacrificar-se per un objectiu, Joan Viñas Salas ha dedicat la seva vida a ajudar. Així és com ell ho ha viscut i així és com ara, mirant enrere amb la claredat que dóna saber la mort no gaire lluny, aquest mataroní convertit a ciutadà de Lleida veu la seva trajectòria. Detesta com està creixent la ultradreta, la mentida de la política i la  injustícia d'un món desigual. És més lliure que mai perquè ja no té res a perdre i després de "despullar-se" en el seu llibre sobre el càncer que pateix i de rebre la Creu de Sant Jordi, del que més orgull sent és de cada pacient a qui ha pogut ajudar.

A l'ombra dels jardins de l'Arnau, hem parlat de la vida i de la mort amb algú que la viu molt d'aprop.

  • Presenti’s. Qui és Joan Viñas?

Joan Viñas Salas. Sóc un ciutadà. De Lleida pq porto aquí dues terceres parts de la meva vida, per tant em considero lleidatà. Metge i professor de la universitat i que intento ajudar els altres.

  • En aquesta definició ha condensat diversos focus de la seva vida. La medicina és un eix central però també ho és el compromís social. Què pesa més?

Sempre he intentat orientar la meva vida a ajudar a qui més ho necessita. Tot lliga. No hi ha res més important. Sempre he fet medicina pública precisament perquè la gent que no té diners és allà on ha d’anar. A la universitat, també sempre he treballat a la pública. I en diferents pastorals, amb l’església, associació antisida, Arrels o altres ONG també és per ajudar.

  • D’on ve aquest impuls per ajudar?

Jo diria que els meus pares em van educar en servir. Dins de l’església catòlica. Jo he anat depurant i tenint a Jesús com a model. Això és el que intento fer i afecta a tot. I em fa feliç. Fa feliç ajudar els altres. Si una altra persona somriu, et fa feliç.

  • Creu que ho ha aconseguit?

No sempre. Tinc molts defectes i mai l’encertes del tot, però les vegades que l’he encertat ha sortit bé.

  • Tenim tendència a veure’ns més els defectes. I les virtuts, els talents quins són?

Potser la constància, no tirar la tovallola fàcilment. Tots tenim virtuts i defectes.

  • La humilitat, també.

Intento. Que també vol dir està en la veritat. Procurar no crear enveges als altres, encara que algun cop passa.

  • És difícil dirigir institucions com la universitat des d’aquest caràcter en contacte amb la gent que ho necessita?

Em vaig presentar a les eleccions com a rector amb el lema “un rector al teu servei”. Vam guanyar i ho vaig intentar fer. El que passa és que hi ha dues formes de treballar: amb les teves mans, quan ets tu qui treballes i depèn només de tu. I l’altra, quan tens responsabilitat sobre un col·lectiu determinat. Sigui l’hospital, la universitat… ja no ets tu sol, pots recomanar, pots intentar fer una normativa… però depèn de més persones.

  • Va resultar difícil?

No hi ha res fàcil ni ultradifícil. Depèn de com es miri. A la universitat vaig intentar crear una cultura de transparència, que tothom se sentís responsable, protagonista. I crec que va anar bé, perquè era una època crispada. Vaig pensar que la universitat necessitava un metge, per curar-la (riu). Per això em vaig presentar. Hi ha coses que són difícils i coses que no ho són tant. Amb l’hospital, igual. M’hi vaig dedicar molt a la bioètica. No és només la tècnica; no és només ser un bon metge sinó ser un metge bo.

  • A tots els aspectes de la vida es pot aplicar aquesta actitud.

Jo crec que és la manera de ser feliç. El que és egoista, qui només mira per ell, qui tanca la mà… Només el gest de tancar la mà ja és un esforç. Si vas amb les mans obertes i de cara a la gent ets més feliç, et dona més seguretat… De vegades pot haver gent que et falli. Però he de dir que per quatre o cinc que m’han fallat a la vida, milers han anat a favor, o sigui que val molt la pena.

  • Dóna resultats

Sí, però has d’acceptar que de punyals te’n clavaran. Cal vigilar que no ho tornin a fer. Però jo recomano a la gent que vagi amb una actitud oberta per la vida. La gent és més bona del que un es creu.

  • És més noticiable la maldat

Diuen que fa més soroll un arbre que cau que tot un bosc creixent. Crec que hi ha molt de bo al món. Les notícies són les negatives perquè no és habitual.

Fa uns anys vaig anar a Guatemala i em vaig sorprendre que així com aquí són notícia els accidents de trànsit, allà deien “avui n’han matat 18 al carrer” o “només han mort 15”. Per sort aquí no passa.

  • Què cal que curem de la societat. Necessita també un metge?

M’agradaria que la política fos veritablement al servei de la gent i del ciutadà. A vegades no és així. M’agradaria que no hi hagués mentida. La mentida, l’engany, no porta a res. Igual que aconseguir les coses a base de trepitjar a l’altre, no reconèixer lo bo de l’altre. Si estàs a l'oposició i qui governa ha fet alguna cosa ben feta, no costa res reconèixer-la. El parlament hauria de ser un lloc on s’escoltés a l’altre quan parla. Sempre m’ha sorprès molt que quan el president fa el seu discurs, els altres ja tenen preparada la resposta. Però si no l’han escoltat! Això no és democràcia.

  • Es presentaria a alguna llista?

M’ho han proposat vàries vegades. Però, primer que ara estic a les acaballes. I després, que no he volgut anar a un partit polític concret perquè no voldria que la resta diguessin que dic les coses perquè formo part d’un partit.

He estat membre de sindicats per millorar l’hospital. La política i els partits són necessaris. Però la democràcia s’ha de guanyar cada dia i s’ha de treballar. I depèn molt de les persones. Hi ha bona gent a tots els partits polítics i no tan bona també a tot arreu.

Actualment em preocupa, estic molt en contra dels partits d’ultradreta, dels qui tenen un programa tancat. No m’agrada que es prediqui l’egoisme.

  • És una persona lliure?

Cada vegada més. No tinc res a perdre! (riu). He escrit un llibre de la meva malaltia i amb això ja m’he obert. No tinc res a perdre perquè el més important és la vida i sé que la perdré. Quan més lliure estiguis de coses, millor s’afronta l’etapa final. Si estàs enganxat a coses, et fa més pena. Per això els càrrecs han d’estar al servei de la gent, no agafats a la cadira; quan toca plegar, plegues.

  • Com s’afronta la vida sabent segur que és l’última etapa?

Jo continuo sent feliç sabent que no arribaré ni als 100, ni als 90 ni als 80. Però la mort forma part de la vida. Tothom morirem. I saber-ho és un avantatge. Saps que no pots programar coses a 10 anys vista. L’“apego” és el que fa que pateixis.

Fa un temps em van robar la cartera amb tota la documentació quan anava a veure a mon pare. Jo estava preocupat per això. Però al cap de 15 dies, el meu pare va morir. La pèrdua de la cartera, quina importància té? Hem d’aprendre d’aquestes coses, la importància de les coses materials està en relació amb la seva utilitat per la vida, no com a fi en si mateixes.

  • Ho tenia clar abans, o ha influït el diagnòstic de la malaltia?

Ens hem de preparar. Jo fa temps que ho faig. Això del meu pare va ser l’any 92. Crec que les persones no només hem d’aprendre a jugar a les maquinetes o a coses d’aquestes sinó que hem de preparar la nostra vida, hem de madurar. No com una fruita que madura sola, la maduració humana requereix esforç. Cal fer-ho creixent com a persones.

  • Sabem fer-ho?

N’hi ha que sí. Jo he vist morir molta gent. Alguns m’han donat grans exemples. D’alguns penso que com pot ser que es preocupin dels diners a pocs moments de morir? Me n’he trobat de tot.

  • Aquesta professió el posa en contacte directe amb la mort.

La medicina hauria de donar molta humilitat. La mateixa operació li va millor a un que a un altre. Els metges intentem curar els malalts, però si no, hauríem d’ajudar-los a passar els últims moments el millor possible. Acompanyar-los. La xuleria no condueix a res. Nosaltres mateixos morim! Quan veig un company o un altre més xuleta, penso: “què equivocat que està”.

  • Els metges ho tenen clar?

La formació com a persona l’ha de tenir tothom. Aquí vam fer una comissió d’humanització fa molts anys amb una sèrie de cursos de creixement personal de tot el personal de l’Arnau. De pastoral també hem fet molts cursos… Per exemple, qui cuida al cuidador. Perquè estar en constant contacte amb la mort i el patiment desgasta. Hi ha qui es posa una cuirassa impermeable, però ja no arribes al malalt, ho nota, i es perd una part humana important de la relació. Cal tenir una cuirassa amb molts forats, molt permeable. No ens podem desmuntar. Si el malalt està al pou, cal ajudar-o a sortir del pou, no treure’l.

  • Per qui ha escrit aquest llibre?

Per mi no tant. Me’l van demanar i l’he escrit per la gent, per a que sigui útil a la gent que pateix. Com que hem de madurar, ha de servir per tothom. Des del vessant creient i des del no creient. He vist creients que no han madurat i pateixen molt. No ho haurien de fer. I he vist no creients amb una visió molt bona. Jo crec que la confiança amb Jesús, ajuda molt. Crec que m’ha ajudat a mi i també ho poso al llibre.

Hi ha molta gent que em diu que s’ha sentit identificada i que l’ha ajudat molt. Només per això, ja val la pena.

  • Li ha costat molt treure coses de dins?

M’ha costat molt la part personal. Fa molt temps que faig xarrades explicant la teoria. Però la gent està farta de teories i el que vol són vivències, emocions. Per això, m’he dit “em despullaré”. I ho he fet. I com a metge, he afegit l’estudi del cas, que és el meu.

  • Quina lliçó voldria deixar als seus alumnes?

Que he intentat ajudar i fer-ho be. A vegades un és massa dur però tampoc es pot ser excessivament tou. A vegades cal suspendre un alumne perquè no en té ni idea. I és una responsabilitat fer reconèixer que no s’ha estudiat. Però tampoc no poso exàmens per fer caure a la gent. Cal posar exàmens del que es trobaran. Estic en contra de les corbes de Gauss. Cada examen és el seu examen. Si no, la nota és la relació amb els altres. I no hauria d’importar com ho fan els altres si un ho fa bé. Però això no s’acaba d’entendre i els dirigents de qualitat no els hi agrada i ens obliguen a aplicar-ho. A mi no m’acaba d’agradar.

  • És un punt rebel també, oi?

Sí. Si no, que ho preguntin aquí a l’hospital sobre la primera època quan vaig arribar de Barcelona. Jo venia de ser metge de capçalera. Si visites a un nen en una barraca perquè té angines i resulta que és hivern i no té vidre a la finestra, li pots donar l’antibiòtic però potser que tingués vidres a les finestres i no li caldria prendre res. Tot és social, no ho podem mirar des de l'individualitat. Per això em vaig posar en temes sindicals per reclamar millores a l’hospital. Als anys 70, es va fer una manifestació reclamant millores, la primera a la que metges vam assistir.

Sí, sóc reivindicatiu, sí. Potser amb l’edat cada cop menys. Però l’esperit hi és.

  • La rebelia potser no marxa mai, no?

Sí però els joves haurien d’agafar el relleu. I tot està massa tranquil. Sempre dic que no m’agrada el silenci dels cementiris. Tot està tranquil, però perquè la gent està morta! Perquè quan es diu que no hi ha manifestacions, no hi ha follón, la gent no diu res, no surten queixes als mitjans i per tant tot va bé, no és sempre així. A vegades, es busca la pau dels cementiris. I no és això. Ho vaig aplicar quan vaig ser rector. Em criticaven molt i jo deixava que ho fessin. No buscava clientelismes ni fer por perquè així ja no es queixessin. Hi ha una cosa important dels dirigents que han de pensar: que les crítiques no han d’anar a la persona, sinó al fet. El dirigent ha de saber que no van contra ell, sinó contra l’acció que es vol fer. I es pot valorar: igual cal fer-la en un altre moment, d’una altra manera, intentar convèncer-los. Pensar d’aquesta manera, es pot ser amic dels que et critiquen. Però això costa. Se n’ha d’aprendre.

  • Cal fer desapego del propi ego

L’ego fa molt de mal. Entre altres coses perquè l’ego dona una inseguretat total. I per aguantar la seguretat has de mirar tots els altres com a possibles enemics. Per treure’t l’ego cal madurar.

  • Hi ha molt ego actualment entre dirigents?

Sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi haurà. Cal no tirar enrere. Jo veig ara com alguns alimenten una part instintiva del cervell. El cervell té dues parts: el cervell arcaïc, el paleocòrtex, que és la part instintiva que ja tenien els rèptils; i el neocòrtex, que és la del pensament, a la superfície. Els instints primaris cal saber-los controlar i dominar. De vegades, alguns anuncis fomenten l’instint primari i molts partits estan fomentant aquest instint. Això és dolentíssim, és destrossar la societat.

Desgraciadament, hi ha un neofeixisme que està sorgint. Potser sí que sempre ha estat allà perquè durant quaranta anys de democràcia els qui eren feixistes ho han traspassat als fills, però estaven més o menys tranquils. Que ara surtin amb aquesta violència és perquè treuen la pitjor part de la persona. Si alimentes la part dolenta de cadascú, és capaç de menjar-te.

  • Durant el franquisme va ajudar molta gent des de la feina a l’hospital

Sí, perquè feia guàrdies sobretot els caps de setmana a un hospital situat al barri xino de Barcelona. Allà venien tota la gent que… recordo haver operat un xaval que tenia deu o dotze perforacions al budell per un tret de la policia per llençar octavetes. Després de dos o tres anys, hi va tornar amb una bala al pulmó. Els ajudava a escapar-se si convenia. A ell no, perquè estava ingressat. Però li parlava amb català i em vaig enfrontar amb la policia que ens obligava a parlar castellà. “Jo sóc el metge i parlo el que em dona la gana” li vaig dir. Ajudàvem a què els malalts s’escapessin per la finestra. De què serveix curar un malalt i que després el peguin a la Via Laietana? També enviava fotos a Amnistia Internacional, que en aquells moments començava. Calia anar amb una càmera gran sota de la bata… era complicat. Però és que en aquesta vida te l’has de jugar pels altres. Si vols seguretat absoluta no te la jugaràs mai per ningú però seràs un egoista. Això avui dia potser falta: assumir un cert risc. La gent vol massa seguretats. Cal assumir un risc pel col·lectiu. En aquest sentit, trobo que hi ha hagut gent que està a la presó per assumir riscos. Per tirar endavant. Això s’ha de valorar.

  • Com veu la situació política a Catalunya?

Complicada. Dependrà de la gent, del poble. Si el poble continua endavant amb les mobilitzacions i les protestes, la cosa pot acabar bastant bé. Si la gent es cansa, que és el que s’espera, es buscarà un entente com es pugui per arribar allà on es pugui. Però s’ha d’arribar a una solució que vagi bé a tothom. I crec que és possible. Som ciutadans del món i hi ha molta injustícia i cal ajudar tothom. Però estem arrelats. I les arrels les tenim en un lloc determinat. I els qui tenim aquí els arrels sigui perquè hem nascut aquí o perquè hem vingut a treballar aquí, t’impregnes de la cultura d’aquest lloc. Això és una manera d’estar obert.

La convivència no es pot trencar amb discursos d’odi i mentides. La democràcia també és la capacitat d’expressar-se, sense insultar ningú. Cadascú té dret de defensar les seves idees. No estem a l’època del Franco en què estava prohibit repartir octavetes. Si ara algú porta un llaç groc, perquè s’ha d’impedir? Posa’t un d’un altre color, però no pots impedir que un altre ho porti. Això és franquista, és dictadura pura. Ja ho hem viscut i el pitjor és que els qui ho promocionen no l’han viscut la dictadura. I a Europa també passa. L’augment de la ultradreta que fomenta aquesta part és horrorós. Amb el discurs contra els immigrants, per exemple.

  • Ens falta memòria?

Molts espanyols van haver de marxar perquè aquí no tenien feina. Anaven en vaixells sencers que els deixaven a Alemanya, a Veneçuela o a l’Uruguai, que eren països rics. Els deixaven entrar. Ara no els deixem entrar aquí. L’economia ha d’estar al servei de la societat, no ha de ser un ídol. Cal ajudar aquests països. Jo he estat molts anys operant a l’Àfrica i quan veus la falta de mitjans que fa que allà es morin per coses que aquí estan solucionades, te n’adones que són persones com tu i com jo, com el meu fill, com les meves filles. Què passa? Que ells no tenen dret a viure? Mentre no ho arreglem, tindrem aquests problemes. Cal solucionar-ho. I a vegades això es fa baixant el nostre nivell de vida. Hi ha coses que es diuen “commodities” que són les accessòries, que no es necessiten. Que a vegades et donen malestar, perquè generen preocupació… si tenim menys coses supèrflues a canvi que els altres tinguin lo essencial, viurem millor. Potser no tindrem tantes comoditats, però serem més feliços, hi haurà més pau, no haurem de passar tants controls als avions per por, no hi hauria tants atemptats. Ara els hem de vendre armes… el tema de la venda d’armes en podríem parlar tanta estona!

  • Com era Joan Viñas de petit?

Jo sóc bastant tímid i ja ho era de petit. Era estudiós perquè era una cosa que els meus pares m’inculcaven. El meu pare, que era metge, sempre m’ho deia: “jo no pago vagos i maleantes, si no estudies, et posarem a treballar”. I com que m’agradava, vaig estudiar.

  • Si fos un superheroi de còmic, quin superpoder es demanaria?

Demanaria la capacitat de poder fer el bé. Clar. Poder guarir a qui està malalt, posant les mans tipus superman (riu).

  • De tot el que ha fet a la vida, amb tots els reconeixements -com la Creu de Sant Jordi que acaba de rebre-, de què se sent orgullós?

De cada malalt que ve i et dóna les gràcies. D’haver ajudat. De la família que tinc; de la meva dona, dels fills, dels nets… Clar, si intentes ajudar els altres però els de casa els abandones, malament. Una mica sí que els he abandonat. Però els seguia d’aprop i fins i tot es queixaven que massa! (riu)

  • Forma part de la paternitat, no?

És més fàcil deixar fer a un fill que dir-li que no. Es necessita estimar més per dir-li que no, que no pas per dir que sí. Perquè amb el no, hi haurà una rebequeria i no t’ho agrairà. Potser després de 30 anys.

  • Li han agraït?

Algunes vegades sí.

  • Va ser un pare molt sever?

Potser sí. Per contrarestar la meva dona. M’agradava més el seu paper, però veia que era necessari el contrapés (riu).

  • I com a avi?

No em toca educar massa, això els deixo als pares. Jo els ajudo a créixer, no em toca renyar.

  • Alguna cosa que voldria ensenyar-los?

No ho sé… intentar ser bones persones, ajudar els altres, tindre constància, l’esforç que és molt important a la vida. El camí de baixada és més fàcil sempre que el de pujada. Però si vols gaudir d’un paisatge maco, si no puges no el gaudiràs. Després et queixaràs que des de baix no hi veus prou bé. Però és que no has fet l’esforç. El sacrifici ha de ser per un objectiu positiu, no sacrifici per sacrifici. Cal estudiar per aprovar un examen tot i que les ganes siguin de jugar. Després, podràs jugar el doble.

  • Com s’acomiada?

Que vagi bé i gràcies.

Moltes gràcies a vostè per compartir la recepta de la felicitat.

Més Retrats de la Sara »

Notícies relacionades: 
Comparteix

També t'interessarà

Enquesta

Carregant...
Load next