Josep Minguell: "El Renaixement va sorgir d'una època de pesta; jo vull fer art per posar llum al que estem vivint"

LLEIDACOM / Amaia Rodrigo Arcay
06-01-2022
  • Josep Minguell: "El Renaixement va sorgir d'una època de pesta; jo vull fer art per posar llum al que estem vivint"
    Peu de foto: 
    Foto Amaia Rodrigo

De petit, pintava les parets de casa seva. Sempre. La diferència és que no el renyaven. Però és que son pare es dedicava a això i Josep Minguell va heretar el saber mil·lenari de pintar murals al fresc. La vocació no la va reconèixer fins que va morir son pare. Podria haver estat matemàtic, perquè el pensament abstracte l'atrau, o cineasta, perquè està convençut que el setè art és al mural el que la fotografia a la pintura de cavallet. Però va triar "posar túnica a les parets", com ell descriu l'ofici. Positiu, metòdic, enèrgic, amb la ment oberta i inquiet, molt inquiet. Tot i que les seves inquietuds acaben sempre en el mateix: la pintura al fresc. Més que obsessionat, apassionat d'un art que reivindica davant l'acceleració actual i que el connecta amb les persones i el territori. I és que la pintura al fresc és metàfora pura. Té per davant una pila de projectes: acabar l'obra de Santa Maria de l'Alba de Tàrrega, escriure un llibre sobre els pintors de Florència i també dirigir una obra de teatre. Sobre què? Sobre la pintura mural, clar. Vol estrenar-la a FiraTàrrega, un esdeveniment que va ajudar a crear en uns anys convulsos en què calia que l'art ocupés el carrer. Ara, també ho creu necessari. També va sorgir el Renaixement d'una època de foscor i pandèmies, no?

Al costat de les pintures del palau de la Diputació de Lleida, que va començar pintant son pare i que va completar ell, hem conversat amb aquest targarí que poc pretèn passar a la història més que com un home amb un peto que pinta parets.

  • Presenta’t. Qui és Josep Minguell?

Sóc un home que es dedica a pintar. Que gaudeix amb els pigments i l’aigua escampant-los per les parets.

  • Et defineixes a partir del teu ofici

Sí, perquè l’ofici que he escollit i que, en part, m’ha vingut donat és una manera de viure i d’entendre el món. Va més enllà de la part estrictament professional. És una manera d’interpretar la vida, una actitud davant de moltes coses. Per això, em presento així.

  • Quina és aquesta mirada especial cap a la vida?

Els pintors de frescos som hereus d’una tradició mil·lenària. La fem no només com una opció tècnica sinó com una forma d’entendre l’art. Es fa mentre es construeix una paret d’un edifici, per tant està vinculada a la construcció i, per això, és una pintura que s’ha de fer al lloc, compenetrant-se íntimament amb l’arquitectura i també es fa sempre pensant en els espectadors, en qui habitarà aquell espai. Els pintors de frescos entrem en un segon pla, originem l’obra, però el protagonista és qui la mira.

  • Algun cop has dit que pintar frescos és com vestir una paret, un edifici. Per fer-ho, cal escoltar també allò que es pinta?

L’expressió “vestir un mur” ve de l’italià “intonacare il muro”, que vol dir posar túnica al mur. I això és el que fem posant l’última capa a la paret. Mentre està humida, es produeix una reacció química amb la calç que fa que s’endureixi. Aquesta reacció ens dona unes hores per poder-hi aplicar pigments. Per això es diu pintura al fresc, perquè es fa sobre la paret humida. El que fem és posar “túnica” al mur (intonacare), posar-hi llum i colors, omplir-la de tot allò que ens ofereix la pintura al fresc.
Abans de vestir-la, cal entendre-la aquesta paret: saber com està construïda, quins materials té, com transpira, com absorveix les humitats, les dimensions, l’estructura geomètrica, com forma part d’aquest edifici, la història que hi ha al darrera. I, finalment, més que afegir una cosa nova, el que intento és escoltar aquelles parets, descobrir una pintura que potencialment ja és a dins. En certa manera, és una equació. En un edifici per pintar, em trobo amb unes dimensions, amb una història que cal interpretar i reviure, amb una comunitat de gent amb unes aspiracions determinades i a partir d’aquí, intento resoldre l’equació.

  • Amb un ofici mil·lenari, és fàcil saber d’on ve la teva vocació. Ho tenies clar des de petit?

A mi m’interessava tot! M’interessava el cine, les matemàtiques, l’art també. I el meu pare em va dir que estudiés el que vulgués però que, com a mínim, aprengués a pintar al fresc. I vaig començar d’aprenent als 13 anys, a les vacances l’ajudava a preparar els pigments, a muntar les bastides… I ho vaig trobar una experiència interessant que em va quedar. Ell tenia l’obsessió que ho aprengués bé. I jo vaig complir i després, vaig fer els meus estudis en belles arts i vaig anar dedicant-me a la pintura de cavallet. Però quan va morir el meu pare, quan jo tenia poc més de 30 anys, vaig començar a repensar allò que feia. I vaig adonar-me que tenia un cert desencís. En totes les exposicions que havia fet, trobava a faltar la vivència artística, la connexió amb el públic. Venia un quadre i no sabia si agradava o no, per a què servia, si estava sobre un sofà o a una oficina o si aportava alguna cosa. Això em generava un cert buit. Arran de la mort de mon pare, vaig recordar tot allò que havia après amb ell d’adolescent i vaig pensar que la pintura mural seria una experiència molt interessant de reviure. Perquè envoltava l’espectador, transformava les parets arrelada al territori i a les comunitats, a la cultura. I vaig pensar que tenia moltes possibilitats. Vaig buscar i vaig trobar l’oportunitat a Cellers. Hi rehabilitaven una església i allà justament fa 26 anys vaig fer el meu primer fresc. Em va servir per entendre plenament el que era la pintura al fresc. I em va encantar. Vaig veure que allò era una vivència que m’agradava, un camí per dedicar-m’hi. Però també vaig pensar que potser era la primera i l’última vegada que ho feia, perquè pintar un fresc al segle XX és una cosa inimaginable.

  • Té un punt d’anacrònic

Sí! I alhora és una meravella. Per això no sabia si en tindria més d’oportunitats. I sí! Van anar apareixent i m’hi he pogut dedicar, tot i que els començaments van ser ja de gran.
He fet uns 45 conjunts. I també he fet molta recerca per recuperar aquesta tradició que seguia mon pare i el meu avi i tots els pintors fresquistes. L’he volgut actualitzar i fer un corpus teòric i tècnic sobre aquesta pràctica artística.

  • És una forma de mantenir-la i reivindicar-la també

Efectivament.

  • En aquest punt, és impossible no preguntar-te: ratllaves les parets de casa de petit?

Sí, sí! (Riu) Legalment i il·legalment!
A casa nostra, totes les parets del menjador i del passadís estaven ratllades. El meu pare era molt tolerant amb això. Perquè entenia que ell s'hi dedicava. I també sempre teníem l’oportunitat de pujar al seu estudi i pintar. Allà hi teníem taules, papers, teles, fustes, el que volguéssim. Era un lloc obert on sempre hi podíem accedir i teníem tots els materials a la nostra disposició. Fins a l’extrem que en algun moment jo havia acabat algun quadre de mon pare. (Riu) Ho recordo bé. I ell amb molta paciència m’ho va deixar fer.

  • Devia ser un paradís de la creativitat!

Sí! A més, el meu pare sempre havia tingut aquesta mentalitat que l’art calia cultivar-lo des de petits, deixant que els nens fessin un dibuix lliure. Ho va fer tant amb nosaltres com en algunes iniciatives pedagògiques que va fer a Tàrrega.

  • I de la teva mare, què et quedes?

És una marassa. Encara està pendent dels 8 germans que som. (Riu) Li agrada molt l’art també. I en algun moment, ha pintat obres en privat.

  • Amb una infància envoltada d’art, era impossible que et volguessis dedicar a la matemàtica per exemple

No, no! Precisament era una de les opcions que valorava. La matemàtica m’encantava. Entre altres coses, perquè tinc poca memòria i amb les matemàtiques no calia memoritzar, només entendre. I se’m disparava la imaginació. El pensament abstracte de les matemàtiques, la física em fascinava. Pot semblar una contradicció perquè sembla que un artista ha de ser un home de lletres, però no té perquè.

  • De fet, la matemàtica dona la volta i s’assembla molt a la filosofia

Sí, exacte. I amb la pintura al fresc en certa manera també has de tenir un pensament abstracte, perquè no és una pintura dinàmica i vital, l’has de pensar, has de tenir en compte l’espai, has de preveure i fer plànols, hi ha tot un treball tècnic al darrere important.

  • També té una dimensió espiritual de crear un tot a partir de parts petites?

Té dues parts, una és la mental i l’altra, l’espiritual. Quan es veu un mural tan gran, es pot pensar que el pintor està en una balconada amb una visió privilegiada, però si vinguéssiu a Tàrrega al mural que estic pintant actualment, veuríeu que és com treballar a les mines. (Riu) T’enfiles en una bastida estreta i a través d’aquesta vas entrant en uns passadissos que van recorrent tota la paret, les cantonades, la corba dels arcs, tot. I en aquesta mena de mina has d’anar creant el mural. La bastida és una tirania, perquè no et deixa veure el que has fet al voltant. I, a més, sempre vas amb el rellotge. Si has posat la calç, comença a carbonatar i llavors, queden 4 hores per poder pintar el fragment sense rectificar. Aquests dos inconvenients, els capgirem i els convertim en les grans qualitats d’aquesta tècnica. El pensament positiu és l’única manera de sortir viu de l’empresa. (Riu) Estàs obligat a tenir molt clar el projecte i la celeritat es tradueix en una espontaneïtat i vitalitat que també es pot captar. El gran treball no es veu, es treballa a l’estudi al preparar-ho i fa que pintar al fresc sigui una tasca molt mental. Només quan està molt pensada és quan la començo a pintar i al pintar-la, ja no la puc pensar més. Per això, es dona una dissociació entre pensament i acció. És un treball que exigeix concentració, un gran estat físic i també moltes hores. Només compensa si tens una gran passió i si et creus el que fas; si no, seria un treball tirànic i obsessiu.

  • Què estaries fent si no t’haguessis dedicat a això? Ho has pensat?

Sí, ho he pensat algun cop. Estaria fent cine.

  • Per?

El cinema i la pintura mural tenen una arrel comuna. Si la fotografia prové de la pintura en cavallet, amb aquest desig de trobar la llum amb la capsa fosca, el cinema, amb el sentit de la gran projecció, prové dels pintors de frescos. La gran narració cinematogràfica és un fresc. La pintura al fresc permet fer una pel·lícula a l’espectador, amb plans generals, primers plans, panoràmiques, segons com s’observa el fresc. La diferència és que amb la pintura mural el públic és lliure, al cine, el director decideix la mirada de l’espectador.

  • També podríem establir un vincle entre la pintura mural i les arts de carrer. De fet, vas participar en l’impuls de FiraTàrrega

Sí, allò va ser un moment concret. Al 1981, jo havia sortit de Belles Arts. Anava a classe amb el Paco Mir del Tricicle, el Marcel·lí Antúnez, de la Fura dels Baus. A més el teatre a final de la dictadura era un moviment artístic vital. Al 81 va ser el cop d’estat i un any abans jo havia estat a la mili a Madrid. El 23F va ser inacceptable. I el paral·lelisme que vam fer a Tàrrega amb l’alcalde de llavors, l’Eugeni Nadal, va ser que si els militars ocupaven el carrer amb els tancs, calia reivindicar el carrer com a propi, calia ocupar-lo amb art. També volia dir redescobrir el sentit del carrer mediterrani, la relació entre les persones. El clima que tenim i l’urbanisme ho permeten. Per això la idea era fer del carrer un espai vital i l’arma era el teatre al carrer, que en aquell moment era molt prolífic a Catalunya però necessitava un punt de referència. I així vam crear la fira del teatre al carrer aprofitant la festa major. La idea era que en lloc de fer un munt d’espectacles diferents, faríem un sol espectacle que duraria tres dies i tres nits i la ciutat i la gent eren l’espectacle, no tant l’escenari o l’autor.

Què té a veure amb la pintura mural? És el sentit de treballar pel públic, la transformació dels espais, en el fons hi ha una mateixa actitud de buscar les arrels culturals que són el fonaments de moltes arts.

  • És l’equació de la que parlaves abans

Exacte. I amb la fira vam donar resposta a aquell moment vital que vivíem: la gent necessitava respirar, afirmar els espais vitals i transformar els carrers grisos de cada dia a través del teatre.

  • Ara també necessitem una cosa semblant?

Estem en un moment molt difícil i impensable. Però mira, a l’època del Renaixement, amb manifestacions pictòriques tan plenes de flors, amb dones belles, palaus, tot aquest art va tenir lloc en uns segles en què les epidèmies de pesta eren periòdiques. A Florència n’hi va haver més de trenta! Molts dels mestres de la pintura al fresc van morir empestats. I és curiós que en poques de les seves obres surten referències a aquests temes tan tràgics. Més aviat hi ha una mirada positiva i vital. Doncs ara, tinc ganes de fer art, de posar llum i il·lusió a tot això que estem vivint. Per això en els dos projectes que he fet en aquest temps de pandèmia -un el vaig començar justament al principi- estic molt animat per poder ser-hi, per continuar actiu, per poder transmetre coses.

  • Què és el que aporta la cultura i la bellesa en aquest moment fosc? Per a què serveix?

Potser caldria fer la pregunta als espectadors davant d’un mural. Jo veig la gent que mira, que es queda bocabadada, pensant, comentant, observant. Cadascú al seu cap ho interpreta de diferent manera.

  • Podríem dir que qualsevol lloc és un bon llenç?

D’entrada és un repte. He fet murals en llocs horrorosos i en llocs magnífics. Una bona arquitectura t’ajuda perquè sumes dos arts, es reforcen. Cal trobar el sentit de les coses; per molt catastròfica que sigui una paret, cal buscar què hi ha al darrere i tenir en compte qui t’ho encarrega, per a què ha de servir.

  • I si poguessis triar, quin espai t’agradaria pintar?

El meu desig, de fet, seria continuar pintant on sigui. Cada lloc és sorprenent. Pot ser en alguns moments el que volia era fer grans obres que fossin un veritable repte, però ja n’he fet de murals de centenars de metres quadrats.

  • De fet, el que estàs pintant ara a Tàrrega ho és

Sí, he anat fent en diverses etapes i en conjunt seran més d’un miler de metres quadrats. Per això dic que en definitiva, el meu somni és poder continuar pintant.

  • Quan vas pel carrer vas veient espais per pintar?

El carrer exigeix un altre pensament. Els espais interiors acullen l’espectador, l’encerclen, el tanquen, el concentren, el dimensionen i flueix la pintura d’una altra manera. He fet pintures al carrer, com la de la Diputació de Lleida, el que passa és que hi ha un cert abús de pintura al carrer amb el grafitti. Però és una pintura que poques vegades analitza l’arquitectura, l’urbanisme, el territori i les seves tradicions culturals. De vegades, més que pintar un poble, s'utilitza un poble per posar-hi pintures autònomes. Com si imprimissis sobre aquestes superfícies. Per això penso que hi ha un punt de crisi. Tal i com jo entenc la pintura mural, el que caldria fer és un treball de col·laboració íntima entre l’arquitectura i la pintura, dimensionar-la. El món dels graffitis prové del món de la imatge icònica i hi ha una desvinculació amb el territori. Són dos models diferents.

  • A banda de l’especialitat en pintura al fresc, en què ets especialista a la vida?

A mi m’agrada fer de tot: m’agrada el cine, escriure, llegir, viatjar. Sóc molt inquiet. Però ho he concentrat molt en aquest món i aquesta tradició de la pintura mural. Les meves inquietuds han anat per aquí, en aquest sentit, sóc bastant monotemàtic. (Riu) Però dins d’aquest món, he escrit llibres, he fet recerca, vaig a Itàlia. Per exemple, ara estic escrivint un llibre sobre els grans pintors renaixentistes, però des del punt de vista de l’artista. També tinc al cap crear una obra de teatre sobre la pintura al fresc. Tinc molts punts d’interès però tots van a parar al mateix. Faig esport però el faig perquè va bé per estar en forma per pintar. (Riu) És el motiu per a moltes activitats.

  • Si fossis un superheroi, quin superpoder et demanaries per salvar el món?

No m’hi veig en aquest paper. (Riu) A més, penso que l'única manera de salvar el món és la llibertat de les persones i la capacitat que tenim per decidir. Això es pot entendre políticament o fins i tot des del punt de vista religiós. Espiritualment o políticament, defenso el respecte a la llibertat amb què decidim tots plegats. I això no va de superherois, sinó del paper que té cada persona i la nostra trascendència.

  • El mes que ve acabes un projecte que vas començar al 2005, com vius aquest procés tan llarg?

Són molts anys! Les fases que he fet, van funcionant. Tot i que es nota una vibració diferent, la idea de conjunt funciona. El que faré ara és la traca final, el punt nuclear perquè el presbiteri és l’espai més important, que enllaçarà tot el que he fet fins ara i tindrà un efecte multiplicador. Convenia molt per entendre aquest projecte. A més, serà una part molt pictòrica. A diferència de les altres fases, que tenen més contingut iconogràfic, aquesta té com a tema central la llum de l’alba, que dona molt joc a la imaginació, a l’efecte òptic dels pigments.

  • I després, què?

Tinc moltes coses al cap: el llibre sobre els pintors de frescos de Florència des del punt de vista dels protagonistes i l’obra de teatre que vull intentar estrenar a la propera edició de FiraTàrrega.

  • Aquest ofici, que també és una actitud davant la vida té continuïtat?

El meu fill es dedica al cine, fa temps que hi està ficat. No sé si voldria fer pintura al fresc. Potser quan jo em mori es replanteja el que fa. (Riu) Però també hem de ser conscients que hi ha un canvi cultural. El món digital ha sigut una revolució mental de les més transcendents dels últims segles. I jo sóc un representant del món analògic. Penso que això també té un valor. D’una banda, hi ha gent que utilitza la tecnologia per fer art i aquesta determina uns processos de pensament i d’acció, també de comunicació, condiciona el que fas. I d’altra part, en el meu treball, sóc jo, la terra i l’aigua. Amb una experiència física i llibertat absoluta. Són dos móns vàlids. Al Japó, totes aquestes tècniques antigues es tracten amb devoció i aquí ens hem de defensar per no semblar anacrònics. (Riu) Però jo li dono un gran valor a la llibertat de l’artista i també a la importància de transmetre una experiència física als espectadors. Perquè una cosa és veure la Capella Sixtina a l’ordinador de casa mentre menges i l’altra, anar a Roma, arribar fins allà, has de fer tot un recorregut per entrar finalment a la capella. És un trànsit espiritual i mental. Això ho dona la pintura al fresc, perquè qualsevol que vulgui veure la meva pintura, ha de fer un recorregut i hi ha de dedicar un temps per arribar-hi. Això vol dir transmetre una experiència insubstituïble en un territori concret.

  • Tot el procés lent i laboriós que has explicat de la tècnica de pintar al fresc la contrasta molt amb l’acceleració de la societat de twitter i instagram on tot és immediat. Pintar al fresc és una reivindicació?

És una reivindicació i un revulsiu. Les xarxes són fungibles, les fotos que es pengen a Instagram no estan físicament enlloc. Quan pinto, em pregunto què quedarà d’allò d’aquí 20 anys. I això m’obliga a fer-ho amb certa perspectiva perquè trascendeix a una època concreta.

Josep Minguell davant d'un fragment concret del mural que va pintar son pare a les escales de la Diputació de Lleida i que ell recorda que va ajudar a acabar.
  • Què hi ha de tu en les teves pintures?

Tot. Els colors, la manera d’interpretar les coses, la tensió. Hi ha des de coses més pràctiques a aspectes espirituals. És molt vital, molt de pell. Es poden veure les pinzellades, la lluita diària, el caràcter. T’hi aboques. En una pintura al fresc no s’amaga res, flueix tot. De vegades, de forma conscient, però també hi ha una energia inconscient.

  • Si les teves pintures ho tenen tot de tu, com podríem presentar-les?

Jo sóc una persona inquieta, amb mentalitat oberta, no tinc esquemes tancats, m’agrada escoltar als altres i fer fluir el pensament. I en aquest sentit, també es nota en la pintura perquè no és una pintura tancada, és permeable a idees, a tendències i a tècniques. És una pintura enèrgica, com ho sóc jo. I molt del territori, molt de poble.

  • També molt accessible?

Procuro. M’agrada connectar amb la gent. La màxima satisfacció és la mirada dels espectadors, que desvetlla alguna cosa. És l’objectiu.

  • Com t’agradaria passar a la història?

No tinc necessitat de passar a la història. De vegades, es parla de l’ego dels artistes, però és que jo vaig a pintar i porto una gorra, un mono i un casc i vaig molt brut, el més brut de tot el ram de la construcció. I al final, ets conscient que el treball que fas no és cap heroïcitat, sinó que fas la teva part, l’obra té una vida pròpia. Tinc l’aspiració del rigor de fer feina ben feta, de projectar aquesta cultura mil·lenària, les nostres arrels, de representar i interpretar el món de les comunitats que m’encarreguen les obres. Però no tinc aspiracions de passar a la història, no tinc cap més pretensió que qualsevol persona que es creua amb mi pel carrer.

  • Més que les que pugui tenir un senyor que es posa un mono i pinta parets

Exactament això! (Riu)

  • Com t’acomiades de la gent?

Sempre em fa molta mandra acomiadar-me. Jo no m’acomiadaria mai! Ni ara ni en general. (Riu) Sempre dic fins la propera.

  • També et costa acomiadar-te dels projectes?

No! Perquè en quatre hores s’acaba el termini per pintar. Si fes pintura a l’oli, potser em costaria més, però al fresc vas treient la llengua i el final te’l marca la tirania de la calç. Va passant el temps i al final, s’acaba.

  • Com la vida mateixa

Sí. A més, és inaccessible al pintor el control sobre això i després, les pintures tenen vida pròpia i la gent les interpreta. És com una criatura.

  • Metàfora pura

Exacte, sí. (Riu)

Comparteix

També t'interessarà