Les joventuts i la literatura, un conte amb un missatge lluitador i personal

La literatura forma part de nosaltres, un element cultural que preval en el temps des dels orígens de la humanitat, canviant de forma i significat per les noves generacions, reinventant-se i adquirint nous valors depenent del context en el qual es troba. Com un element que tenim tan present en el nostre dia a dia pot ser una cosa tan complexa i plena de simbolismes, sense nosaltres donar-nos compte?

Les noves generacions cada cop tenen més mitjans i formes per expressar-se gràcies a les noves tecnologies, fet que canvia la perspectiva de la literatura convencional i li aporta un nou valor i finalitat. No és que els joves no es relacionin amb la cultura del llibre, sinó que ho fan de noves formes. Per esbrinar-les, hem preguntat a dues figures de la nova fornada d’artistes ponentins sobre les noves corrents i tendències artístiques del territori.

En Ximi, qui va fundar amb els seus amics l’editorial “Bronca”, és un noi polifacètic que mitjançant el còmic, la música, l’art plàstic o la narrativa, mana un missatge reivindicatiu i antisistema, lluitant contra la precarització i control de les grans corporacions de l’art, creant xarxes i compartint recursos per dignificar la feina d’artistes que produeixen obres de gran qualitat i interès per ajudar-los a arribar al públic general.

“El jovent té inquietuds molt diverses que venen, sens dubte, marcades pels contextos que comparteixen i, en un món globalitzat, dominat per les produccions transmèdia i les grans franquícies, els interessos solen trobar-se en les corrents hegemòniques. La tendència actual és el col·lectivisme i la transversalitat, artistes multidisciplinaris que comparteixen recursos i col·laboren per generar els seus propis nínxols de mercat i utilitzen aquesta força per moure’s i créixer al marge d’una indústria editorial a punt de col·lapsar”, ens explica Ximi.

Ell mateix ens expressa com la finalitat principal de la seva obra és el propòsit. “Sempre he estat més interessat en la subversió i en la innovació que en les possibilitats comercials o les grans plataformes de difusió”.

Trobem un cas similar però alhora diferent amb l’Enric Kahn, qui compagina la seva feina com a nutricionista amb la seva carrera literària. Experimentant amb la poesia, la prosa i l'oratòria; vivint, escrivint i recitant; defensant sempre que tot allò que s'escriu ha de tenir un missatge i tot allò que es llegeix un aprenentatge; descriu així, ell mateix, la seva obra.

“M’encanta escriure sobre vivències, mai escriuria una cosa que m’hagi passat pel cap durant el dia a dia. La meva primera obra, “Biografía de un poeta perdido”, és un recull de textos dels meus 16 anys fins als 20, tot el que vaig sofrir, somriure i plorar. Pel que fa a la meva segona obra, “Dos flores son más fuertes si juntas pasan sed”, explica l’experiència d’un viatge. L’important és expressar-te, o la necessitat de fer-ho per seguir vivint i per sortir una mica de les ruïnes del que comporta viure, i viure d’una forma millor”, expressa l’Enric.

L’artista també descriu la literatura actual com “de carrer”. “Les vivències de la societat actual es troben al centre d’atenció. Les societats canvien, i òbviament les persones també, igual que la nostra forma d'escriure i expressar-nos, però sobretot on més es nota és als temes que es tracten. Coses que abans ens inquietaven ara poden estar solventades, o a la inversa. Aquesta és una corrent molt forta, però no només de Lleida, la trobem en la literatura declamada, en prosa o en poesia. Els micròfons oberts o el poetry slam son esdeveniments de moda on els joves artistes s’expressen de manera personal cap a l’oient, qui ja no és només un espectador”.

Escriure per la pròpia comunitat i transmetre un missatge mitjançant l’experiència personal son elements que estan a l’ordre del dia, on els artistes emergents intenten fer-se un lloc en una societat globalitzada. El petit cada cop es veu més perjudicat i el gran més beneficiat. “Els sectors creatius estan precaritzats i qui els controla s’assegura que així segueixin per poder seguir obtenint els seus beneficis. Per això és crucial el col·lectivisme i l’autogestió, per crear espais de difusió justos, xarxes de distribució equitatives i acords que permetin a les noves generacions d’artistes rebre una compensació justa per la seva feina”, sentència en Ximi pel que fa a la seva pròpia experiència en el sector, denunciant com els nous artistes es veuen afectats per portar l’etiqueta “emergent” i no rebre el suficient ajut per poder créixer. Gràcies a iniciatives com “Bronca”, les noves generacions tenen un altaveu per anunciar-se i, en un futur hipotètic, poder viure del que escriuen. “Viure d’escriure, a l’igual que de qualsevol àmbit artístic és, per desgràcia, una quimera a hores d’ara”. 

D’altra banda, Enric Kahn viu la seva experiència amb l’art i la literatura amb uns altres ulls. “No tinc la voluntat de viure de la literatura, sempre deia quan vaig començar amb el nutricionisme que tant de bo l’escriptura fos la meva professió i el nutricionisme el meu hobby. Però aleshores em veuria obligat a escriure per guanyar-me el pa. Gràcies a la meva situació, puc escriure avui, demà deixar-ho i tornar el mes vinent. Només escric quan ho necessito”. Per ell, l’experiència de viure les obres és igual d’important que el contingut de les mateixes. “Un llibre s’ha d’escriure i vendre, però en el meu cas, m'encanta arribar a les oïdes de cadascuna de les persones que tinc al voltant per captivar-los, no només amb la meva literatura, sinó també amb la meva oralitat”.

La comunitat lectora ja no és qui compra llibres, sinó que és la gent que viu i s’identifica amb l’obra i l’autor, que mitjançant el transmèdia viuen des de dins les històries que consumeixen. Els actes, les xarxes, els “fanficts”... porta les obres a l’experiència pròpia del lector, on uns fets descrits en un paper passen a ser elements i valors que formen part de la construcció personal d’un mateix i el seu dia a dia.