Maite Utgés: "Sóc especialista en superar dificultats, amb esforç es pot arribar on es vulgui"

• Com vas decidir que et volies dedicar a la medicina si no tenies cap referent proper? Per què?

No va ser una decisió fàcil perquè jo era molt bona estudiant de matemàtiques i els meus professors m’encaraven cap aquí. Però jo sóc molt vocacional. Ho vaig decidir en un estiu. I aquell moment va marcar tota la meva vida. Penso que vaig triar bé perquè la vocació que tinc no l’hagués pogut desenvolupar en el àmbit de les matemàtiques. Just abans de començar la universitat em vaig decantar per la medicina, pensant que si no m’anava bé, sempre em quedarien les matemàtiques. (Riu) Sempre m’ha agradat cuidar als altres i he tingut aquest sentit de fer una societat millor.

• Què recordes de petita?

No vaig tenir una infància molt feliç. Els meus pares es van separar i en aquella època, en un poble petit com les Borges Blanques, no estaven ben vistes les separacions. Mon pare va desaparèixer i va deixar dos fills a càrrec de ma mare, que va tenir moltes dificultats per tirar la família endavant i el negoci que sempre havia portat mon pare, un taller de confecció. Jo havia començat la carrera quan es van separar. I no va ser gens fàcil. I si miro més enrere en la infància, tampoc. Els problemes d’audició van començar als 4 anys. En aquell moment, hi havia molta tuberculosi i el meu avi va morir a causa d’aquesta malaltia. Llavors, ens van fer a tota la família un tractament preventiu i a mi em van donar un xarop que va resultar ser neurotòxic. Això em va afectar al nervi auditiu. Imagina’t en un poble en aquell moment com es portava això. Els audífons s’havien d’amagar i no els vaig poder portar fins més gran, fins als 14 anys. L’etapa escolar va ser molt difícil per mi.

• La fortalesa la vas haver de treure des de molt petita

Sí, clar. A la classe, et pots imaginar si els nens ja feien bullying amb les ulleres, doncs amb la dificultat d’oïda, també. A més, al dir-me Utgés, com que tot anava per ordre alfabètic, sempre em tocava l’última a tot! (Riu). Va ser difícil. Però vaig tirar endavant.

• Aquesta necessitat de superar dificultats t’ha fet més rebel?

Sí, per suposat. Veus que des de la societat es genera marginació. Això genera rebelia. I alhora, trobes gent que és tot al contrari i aquesta és la gent que jo he estimat més.

• Com vas entrar en política?

Vaig començar per l’ajuntament de les Borges Blanques. Encara no havia acabat la carrera i vaig ser regidora. Sempre per temes de defensa de la sanitat. I també pel meu esperit crític, per aquesta necessitat de defensar la gent amb més dificultats. A l’ajuntament vaig estar 16 anys.

• I després, vas anar al Parlament

Sí, mentre estava a l’ajuntament, quan ja havia acabat la carrera, em van venir a buscar per les llistes. En aquell moment, el grup socialista no tenia cap metge al seu grup parlamentari. Van pensar que era una bona candidata. També hi havia el tema de la quota de les dones que va pesar molt. I, d’altra banda, l’equilibri territorial va ser el tercer factor. Vaig entrar de la mà del Pere Ayguadé i després d’un any, per totes les desavinences amb el tema del pantà de Rialp, ell se’n va al grup mitx. Això deixa en una situació complicada.i hostil al partit a Lleida, però tot i així, me mantinc amb les tesis que defensava. Aquestes guerres de partit sempre hi són. Va ser una guerra interna difícil.

• Una altra dificultat a superar

Sí, sí. En la segona legislatura no sé perquè algú em va “salvar” i jo em vaig tornar a presentar. Però vaig veure que la meva professió se’n ressentia molt. Procurava que no fos així, però la medicina no és com altres professions. Cal estar constantment al dia, hi ha canvis als fàrmacs, als diagnòstics. I en salut mental, encara més. Per això vaig decidir no continuar en la política i tornar a exercir com a psiquiatra.

• Conèixer bé el funcionament de la ment humana t’ha servit en política?

Sí. Tinc l’experiència de com funcionen els partits polítics i penso que hi ha coses que caldria reformar. Jo sempre he defensat les llistes obertes, per exemple, perquè els sistemes d’eleccions no són transparents. Excepte la CUP que és assembleària, tots els partits tenen com un cercle d’or que assenyala qui ha d’anar a on i si no pertanys a aquest cercle, no avances. Malgrat això, me’n vaig poder sortir.

• El fet de ser dona era una dificultat afegida? Una més?

Sí! Per exemple, a les dones se’ns assignen els temes més socials. Sempre. A mi també em van tocar per experiència professional comissions sobre drogaddiccions, sobre SIDA, sobre prostitució, també sobre immigració. A mi ja m’anava bé, però sí que és veritat que per defecte, ens assignen aquests temes a les dones. Més que res és que se’ns aparta d’altres matèries molt importants com economia o interior. I això cal anar-ho canviant.

• Com veus el feminisme actualment?

Amb molta feina a fer. Però, evidentment, molt més ampli que el que era en la meva època. Tot i això, no està tan arrelat com sembla. Perquè una cosa és la teoria i l’altra, la pràctica. I les dones continuem assumint moltes més tasques que els homes. Ens falta molt per recórrer socialment. I el feminisme aporta molta solidaritat que cal que aflori. Durant aquesta pandèmia hem vist que fa molta falta, és necessari cuidar-nos més els uns dels altres.

• En aquests moments, parlem moltíssim de salut. Ens oblidem de la salut mental?

Totalment. Ens estem centrant molt en l’aspecte físic. I és normal, perquè el virus és com és i cal protegir-nos. Però això deixarà unes seqüel·les en la salut mental molt greus. Ens estem acostumant a no poder abraçar-nos, a tenir por d’atansar-nos, a portar mascareta i a perdre’ns la meitat de l’expressió facial. Som éssers humans i per definició som sociables, necessitem el contacte. Tot el que està passant ens fa persones més fredes, amb molta por. I estarem un temps per recuperar tot això. Caldrien abordatges més generals que no s’estan fent i això tindrà els seus efectes.

• Et preocupa especialment?

Clar, és que afecta a la vida afectiva. La definició de l’OMS és que tenir una bona salut mental no és únicament l’absència de patologia, sinó tenir un benestar social i afectiu que ara se’ns està trencant. Perquè tenim més por, perquè no interactuem i això deixarà juna petjada important. No seria tan greu si fos durant un temps limitat. Però ara que s’està allargant afectarà molt.

• Conèixer bé la ment humana et fa conèixer-te bé a tu mateixa? O és aquella frase de a cal ferrer, ganivet de fusta?

Sí, ganivet de fusta. (Riu) No t’ho amagaré. Jo he fet psicoanàlisi de vegades, però no deixes de descobrir mai aspectes de tu mateixa. I durant aquesta pandèmia, en què ens ha obligat a estar sols, he notat molt més les limitacions. De vegades, aquesta situació ha tret el pitjor de mi. És curiós perquè el percentatge de separacions entre les dones psiquiatres és altíssim. Al meu cercle és molt alt. I sembla que no hauria de ser així. Però potser és que som dones més independents econòmicament i que quan veiem que s’acaba, s’acaba. Potser aguantem menys segons quines coses. Però és que la parella funciona quan cadascú accepta les limitacions i els defectes de l’altre. Només així es pot conviure bé amb algú.

• Creus que la societat és especialment addicta?

Sí. La gent, abans d’abordar les dificultats, prefereix evadir-se i les substàncies serveixen precisament per això. Esten en la societat de la immediatesa, no sabem buscar alternatives. D’entrada, la gent jove han crescut sense massa dificultats. I ara, que n’hi ha més, els hi costa afrontar-les i adaptar-se. En dinàmiques de velocitat constant, d’haver d’estar sempre a punt, fer les coses molt ràpid, es lògic que es consumeixin drogues com la cocaïna. Cal frenar-ho i la pandèmia ha contribuït a que s’incrementi el consum de substàncies com l’alcohol. La gent està malament i busca maneres d’evadir-se. És important que concentrem esforços en evitar-ho.

• Tu ets addicta a alguna cosa?

He tingut èpoques d’addicció a la feina. Després vaig saber frenar, perquè m’estava comportant un desgast molt important. A substàncies, no. També podria considerar que puntualment he tingut certa dependència d’alguna persona. Tot i que jo sóc una persona molt independent.

• I l’educació és la clau per frenar les addiccions?

És un dels aspectes. Però no ho és tot. Cal ser molt conscients que les persones anem a velocitats diferents. I cal entendre-ho. De tota manera, el problema és multifactorial. Hi ha un component genètic també, de referents familiars. És un conjunt de situacions cognitives, educatives i familiars. A través de l’educació es pot fer molta feina, però no tota.

• Si fossis una superheroïna, quin superpoder et demanaries tenir?

Voldria ser una persona molt sàvia. Durant la pandèmia he aprofitat per augmentar coneixements d’altres coses. Si fóssim més savis, tindríem més eines per entendre’ns i per veure que al final, cal disfrutar, perquè tothom ens morim algun dia. La saviesa ens permet saber el funcionament de les coses; del cos humà, de la natura, de l’univers, i entendre què fem en aquest món.

• Professionalment, ets especialista en psiquiatria i en addiccions. A la vida, en què ets especialista?

La gent compta amb mi quan es tracta de superar alguna dificultat. En aquests casos, la gent que em coneix, se’n recorden de mi. (Riu)

• Si no t’haguessis dedicat a la medicina, què creus que estaries fent?

Potser hauria fet matemàtiques, però m’hagués inclinat cap a les cures d’alguna manera. Potser hauria tingut una feina menys vocacional i en el temps lliure, hauria desenvolupat aquesta vocació que he pogut desenvolupar amb la medicina d’ajuda als altres.

• Com t’agradaria passar a la història?

Com una persona que ha demostrat que amb l’esforç podem arribar on vulguem. No tant amb la intel·ligència, sinó amb l’esforç i la direcció posada en on vols arribar.

• Com t’acomiades?

Ai! Jo sóc molt petonera i sempre m’acomiadava amb petons i abraçades. I ara ho passo malament. (Riu). Sempre m’acomiado oferint-me per si aquella persona necessita alguna cosa. Al final, també es nota aquí la vocació de servei.