Miquel Àngel Carrillo: "Contribuir a que la gent es distragui de la rutina a través de les emocions no té preu"

LLEIDACOM / Amaia Rodrigo Arcay
08-10-2020
  • Miquel Àngel Carrillo: "Contribuir a que la gent es distragui de la rutina a través de les emocions no té preu"

Idealista, optimista o, senzillament, algú que aplica una màxima molt simple: la felicitat és l'objectiu bàsic de la vida. I a partir d'aquí, a viure en conseqüència. Això és el que intenta el Miquel Àngel Carrillo, ànima del Funatic i hereu d'una tradició d'exhibidors de cinema que es remunta a meitats del segle passat, l'època daurada de les sales de cine. Tot i que reconeix que ara cal esforçar-se el doble, també assegura que la satisfacció és molt més alta. Recomana anar al cine sol, perquè res iguala la possibilitat de sentir plenament el vincle màgic entre la història de la pantalla i les pròpies emocions, i no s'imagina fent una altra cosa que el que fa. En tot cas, hauria de ser una feina que li agradés i amb la que pogués aportar alguna cosa al món.

Li costa parlar d'ell mateix, però hem aconseguit que una peça clau del món del cinema de Lleida conversi no només sobre aquesta indústria i el que significa sinó que també ens projecti fragments de la seva personalitat.

  • Presenta't. Qui és Miquel Àngel Carrillo?

Un gestor d'un espai cultural. Gestiono una sala de cinema, m'agrada molt la feina que faig i estic molt content.

  • La feina et defineix, doncs?

Jo crec que la feina defineix a tothom. Jo tinc una màxima que intento transmetre al meu fill, que és que tothom hauríem de treballar en allò que ens agrada, i no preoucpar-nos tant de l'aspecte crematístic. D'aquesta manera és més fàcil que la feina formi part d'allò que defineix el nostre ADN.
Tot i que a mi m'agrada molt el cinema, en definitiva estic gestionant una empresa privada on tot ha de ser sostenible. I allà, implementes per a que això sigui possible, característiques de la teva manera de fer i de ser. La feina marca molt el perfil d'algú sempre i quan t'ompli. Això no ho pot dir molta gent.

  • Segons la teva màxima, mirant el Funatic, tenim unes quantes pistes sobre tu.

Probablement. Intento que tot estigui al seu lloc. Jo sóc molt perseverant i cuido molt els detalls. De tota manera, seria incòmode i pretenciós pensar que l'espai respira coses de la meva manera de fer. Però és que en definitiva, allò que faig s'impregna de com sóc, potser de manera encertada o no.

  • Com va començar aquesta passió pel cinema?

Per la meva família. Des de molt petit, he respirat el concepte de negoci de la indústria del cinema. Som venedors de cultura i per vendre, t'ha d'agradar el que vens. No sabria separar què m'agrada més: el cinema o poder experimentar amb l'explotació d'un espai d'exhibició, amb tot el que embolcalla el cinema.

  • Què significa per tu anar al cinema?

Des de la perspectiva de la pròpia indústria, una de les coses que m'atrau és que una pel·lícula està adreçada a un públic molt transversal i molt ampli i genera una sèrie de conductes col·lectives. Nosaltres estem en primera línia per poder analitzar quins són els elements que s'han posat en i veure les respostes que es generen davant d'aquest producte. Des d'aquesta perspectiva, el cinema és un negoci molt bonic i atractiu per treure conclusions de comportaments col·lectius i reaccions davant estratègies adreçades a un públic molt ampli. I després, està el producte. Transmet emocions. És preciós. Molts altres productes no poden transmetre sensacions com aquestes. D'una banda, et permet utilitzar mecanismes d'anàlisi purament empresarial i, de l'altra, el que fas no és fred, és subjectiu. I no sé si hi ha gaires negocis que t'ho permetin. En pocs negocis trauràs aquesta plenitud relacionada amb el producte i alhora amb la forma d'explotar-lo. Els qui ens dediquem a això, tenim la sort de viure-ho.

  • Deies que la teva família s'havia dedicat a això

Sí, el meu pare havia estat empresari als anys 50-60 de sales de cinema arreu del territori lleidatà. Estem parlant d'una època, l'època daurada d'aquest negoci, en què el cinema era una de les poques formes d'oci i en poblacions de menys de mil habitants, podia haver més d'una sala de cinema. En aquells anys, hi havia una sèrie d'ingredients que ja no existeixen. El meu pare bé explotava o feia la programació de més d'una cinquantena de sales. Als anys 70, va venir a Lleida i va tenir el Cinema Bahia. Després de 5 anys de tenir-lo, va obrir el Lumiere, que es va inaugurar el 24 de juny de 1981.

  • Recordes perfectament la data

Sí, i tant. La recordo bé perquè va ser una situació curiosa. La inauguració estava prevista pel dia 19, però per un seguit d'inconvenients amb la instal·lació elèctrica, no es va poder obrir fins cinc dies després. Tot i que jo només tenia 12 anys, allò em va quedar marcat. Va ser molt estrambòtic. Després de la sessió d'inauguració, amb 'El cantor de jazz', es va haver d'aturar tot fins que la instal·lació elèctrica va estar del tot a punt.

  • Has repetit aquesta situació?

No em va deixar cap efecte negatiu ni traumàtic. El que sí m'ha passat és que jo he viscut situacions similars en les meves pròpies carns. De fet, sense anar més lluny, l'obertura després de les últimes obres que hem fet al local la vam haver d'endarrerir cinc dies perquè anàvem amb retard i no arribàvem. Forma part del meu historial (Riu). Bromes a part, no em va quedar un trauma de la inauguració del Lumière, sinó imatges gravades de tot el que comportava, com un gran generador per poder fer la inauguració. Al final, es va obrir el dia 24. El resum és que la meva família s'ha dedicat sempre a això. L'estima pel cinema potser l'he anat adquirint jo mateix. Però l'atracció per la indústria, pel negoci de l'exhibició, sens dubte ha estat una herència. La gent es pensa que aquest negoci és d'una manera i jo des de petit ja vaig mamar què hi ha al darrere. Té les seves particularitats i és molt bonic.

  • I t'ha enganxat prou com per superar els obstacles i tota l'evolució en aquesta indústria del cinema

El meu pare va tenir un problema físic l'any 97 i jo em vaig incorporar llavors. Han passat 23 anys i les coses han canviat de dalt a baix. Et puc confessar que per a que la gent vagi al cinema ara, hem de treballar deu vegades més del que treballàvem llavors. Ni t'explico la diferència amb 20 anys abans de l'any en què jo em vaig fer càrrec del negoci! (Riu) Ara, la gent va al cinema, però per aconseguir-ho has de treballar molt. I tornem al punt inicial: si t'agrada val la pena. Jo trobo que la feina és molt més rica ara. Fa vint anys, la incidència de la pròpia feina era menor. Hi havia una pel·li a la cartellera i la gent hi anava. Ara, la satisfacció és més gran. Res no funciona per inèrcia, si funciona alguna cosa és perquè has sabut trobar la manera de fer-ho. I penso que, en els 30 anys que porto en aquesta professió, mai no havia estat tan gratificant.

  • Dedicar-te a això et converteix en un idealista?

Potser és la idea preconcebuda d'aquest negoci. Jo no tinc aquesta sensació. Tot i que és evident que la gent que ens dediquem a aquest negoci ens costa molt pensar en fer una altra cosa. Potser és el retorn que tens de la gent o potser és l'addicció de vendre un producte tan bonic. A més, pot haver molta gent que ven coses, però nosaltres venem un producte diferent cada setmana. Això genera molts ímputs positius, perquè la feina no és rutinària, cada setmana renovem l'energia. A més, la feina està totalment allunyada de l'avorriment, perquè una pel·li i una altra no tenen res a veure.

  • Ara que parles en termes de venedor i producte, quina necessitat diries que resol el cinema?

El fet que puguis observar el comportament col·lectiu d'un públic molt divers, tens experiència per calibrar el que la gent necessita i és aquí on entra la nostra intervenció. El concepte de vendre sembla que tingui un aspecte pejoratiu, però el que distingeix la nostra feina és precisament girar 180º aquesta idea. Intentem vendre el producte perquè coneixem les inquietuds de la gent, no al revés. I això és molt bonic.

També caldria diferenciar entre el cinema més comercial i el que nosaltres intentem oferir aquí. El que busca únicament entreteniment i el que vol fer sentir emocions. El que busquem nosaltres és evadir però des del vessant emotiu. Que l'evasió vingui a través de les emocions i no tant per l'espectacle visual que puguis tenir al davant. Des de la perspectiva dels anys, això m'omple molt més. Aconseguir no només que la gent pugui sortir durant dues hores de la seva pròpia rutina sinó que, a més a més, s'hagi enriquit emocionalment, no té preu. I que a través d'alguna acció concreta, ni que sigui anecdòtica, hagis contribuït a generar això... buah! Aquí tenim moltes converses filosòfiques de pa sucat amb oli (riu) durant els minuts posteriors a les pel·lícules i allà detectes les sensacions que ha deixat en el públic aquella pel·lícula. Si a sobre has previst que aquell film generarà una sèrie de reaccions i has fet una comunicació determinada apostant per aquell efecte i finalment coincideix el que passa amb el que havies previst, té un component brutal.

  • I compensa la resta

Clar. A mi m'agrada molt la feina que faig, però no es tracta de viure en un èxtasi continuat. Hi ha moments de problemes, com li passa a tothom. La diferència potser és que moments com el que explicava, es repeteixen vàries vegades al dia. I això compensa moltíssimes coses. Que s'espatlli una màquina o moments complicats com els actuals amb grans preocupacions, amb reptes que no ens podíem imaginar... Tot i això, som uns privilegiats els qui ens dediquem a això! En molts negocis s'espatllen màquines, però no en tants negocis tens les satisfaccions que tenim nosaltres. És maquíssim. I això forma part d'aquesta feina i especialment del tipus de cinema que oferim nosaltres. Perquè està molt més encarat a les emocions. I no vull dir amb això que una pel·lícula comercial no faci sentir emocions. Les emocions són subjectives. Benvingudes siguin.

  • La distracció també és necessària

Clar! El “subidón” que genera simplement la distracció és molt necessari.

  • I aquestes sensacions és més fàcil sentir-les en una sala de cinema que a casa?

Segur. L'experiència col·lectiva és un fet potenciador. Compartir una sensació amb més gent té un efecte multiplicador d'aquella sensació. Després està la vivència més personal. De tota manera, jo sóc ferm defensor d'anar al cinema sol.

  • Ah, sí?

Sí, perquè penso que el visionat d'una pel·li no deixa de ser una connexió entre el que es projecta a la pantalla i un mateix. Tot allò que distorsiona aquella màgia, hauria de desaparéixer. Jo tinc la sort de poder veure moltes pel·lis sol. Les reaccions que genera una pel·lícula es poden frenar si tens al costat una persona. Per exemple, hi ha pel·lícules que són capaces de generar un plor profund, que va més enllà del mateix argument, perquè la història ha connectat d'alguna manera amb les teves vivències. Si has anat al cinema amb algú, et frena aquesta reacció tan profunda. Aquesta sensació potser només te l'ha generat a tu. Allò és un moment privadíssim.

  • És un moment d'intimitat total

Sí. I tothom hauria de tenir el privilegi de poder-lo exterioritzar dins del seu univers de la manera més natural possible.

  • Estàs fent una defensa de veure pel·lícules a casa?

No! A casa, hi ha molts elements de distorsió. D'entrada, l'espai. Al menjador de casa fas un munt de coses diferents: dines, descanses, discuteixes, veus un partit de futbol... Per a que tenir aquesta sensació d'intimitat ha d'haver un ritual. A casa és irrepetible aquest ritual. Posant un exemple totalment prosaic: si tens ganes d'anar al lavabo, el fet d'estar al cinema fa que les teves necessitats fisiològiques no tinguin tanta importància. A casa, posaràs pausa i aniràs al lavabo. És només un exemple.
El que sí que estic fent és apologia de veure les pel·lis sol. I això va en contra del nostre model de negoci! (Riu) Però és cert que el que plantegem ara amb sales encara més petites i més privades del que ja tenim és precisament donar l'oportunitat a que si algú vol tenir aquesta experiència íntima veient una pel·lícula, la pugui tenir el dia que vulgui a l'hora que vulgui.

  • A què et dedicaries si no estiguessis en aquest món?

A alguna cosa que m'agradés. Posaria els cinc sentits en alguna cosa que em motivés. Qualsevol cosa que tingués un punt creatiu. Que la teva manera de veure la vida pogués tenir alguna incidència. Sense pensar gaire, podria ser donar classes. Serviria per generar un seguit de sinèrgies motivadores en altra gent.

  • En definitiva, aportar alguna cosa

Sí. I això té a veure amb l'evolució en positiu de la indústria del cinema. Abans era molt més fàcil fer diners que ara, però alhora ara la feina és molt més creativa. I en aquest sentit, és molt més motivador tenir una sala de cinema ara que fa 20 anys. Pateixo més però gaudeixo més.

  • Optimista?

Sí... Positiu. No sé si no ser negatiu vol dir ser optimista. Però és que les coses xungues ja passaran. I no es tracta de ser il·lus. Pots pensar que les coses aniran a millor i alhora dubtar si te'n sortiràs. Però és que és una qüestió d'aplicar el sentit comú.

  • Si fossis un superheroi, quin superpoder et demanaries per salvar el món?

No tinc vocació de superheroi. (Riu). Potser demanaria poder fer feliç a la gent. Viure en un món més just. De fet, això faria més feliç a la gent. De fet, penso que tot és més senzill del que de vegades pensem. La vida passa ràpid. Jo intento no fer màximes d'absolutament res. Que cadascú trobi la felicitat com vulgui i pugui, que no té perquè coincidir en tots els casos. I per això també és tan important fer una feina que ens agradi. Hauria de ser un principi bàsic, una cosa que s'hauria d'explicar a tots els infants; un aspecte que ens ocupa tantes hores de la nostra vida, ens ha d'agradar. No recordo quin responsable d'educació explicava en una entrevista que el sistema educatiu hauria d'estar adreçat a fer descobrir a tots els infants la seva habilitat i a partir d'aquí, potenciar-la i desenvolupar-la. Per exemple, si a algú li agrada el surf, per poder dedicar-s'hi i ser bo, cal tenir coneixements de física, d'hidrologia, d'educació física... aprendre de totes aquestes matèries amb una motivació clara és molt més engrescador i fàcil. Jo estic completament d'acord amb això. Lligant-ho amb la pregunta, si fos un superheroi, potser el superpoder podria ser fer descobrir a tothom la seva pròpia habilitat i així, aconseguiríem que la gent fos més feliç.

  • I la teva habilitat la tens identificada?

No. (Riu). Sempre dic que si no fes el que faig, no sé què faria.

  • De vegades, no cal que les habilitats siguin professionals

Un director de cinema responia a la pregunta en què era millor: fent guions o dirigint. I ell deia que era més un tema de prova-error. No es tracta de tenir un do, sinó de treballar i provar coses fins que funciones. I crec que és el meu cas. No és tant que jo tingui una habilitat o un do, sinó que tinc l'experiència d'anys de treball.

  • Tens alguna pel·lícula que t'hagi marcat?

Hi ha moltes pel·lis que m'han arribat a regirar molt, que m'han fet plorar molt. Per posar un exemple de fa unes quantes temporades: 'The rider'. Em va semblar una pel·lícula d'una poesia meravellosa. I no tenia res a veure ni amb la història ni amb el protagonista, però em va deixar una gran petjada. És la imatge que tinc al perfil del whatsapp. És curiós que no necessàriament s'han de tenir experiències vitals que tinguin a veure amb la història per emocionar-se amb ella. Pot ser perquè la veus en un moment determinat o hi ha una identificació íntima amb allò que t'està explicant que connecta amb el teu interior. Això no és un mèrit de la pel·li. I això passa de vegades: algú surt tocat i un altre, gens. I es pregunta per què l'altre plora¡. Doncs el que ha passat és que la història ha deixat una petjada en el seu món interior. I si ho veiés la persona que ha dirigit la pel·lícula, tindria un moment de plaer enorme, de satisfacció màxima.

  • Segurament, per la gent que dirigeix o que actua a les pel·lis és envejable la vostra posició

Indubtablement. Quan venen directors aquí, que confesso que no els hi paguem més que el viatge i les dietes, de vegades em pregunto perquè ho fan, si els hi suposa “perdre” tot un dia entre les hores de viatge i el temps que passen aquí. Un exemple concret és el Jonás Trueba, que ha vingut tres cops. Hi ha una gran sintonia personal, ja no és només un tema professional. Va venir al cinefòrum que vam fer de la seva pel·lícula 'La verge d'Agost' i es va quedar tot un dia aquí. Per què ho fa? Probablement la resposta és la que suggereixes. Si no és així, no tenen la possibilitat de veure quina és la reacció del públic. I deu ser una gran satisfacció veure què pensa el públic d'un projecte que a tu t'ha ocupat anys de feina. Encara que sigui un sol espectador que s'emocioni o t'abraci o que et digui alguna cosa que li ha aportat la pel·lícula, deu ser una gran satisfacció. I suposo que per això ho fan, el que reben no té preu.

Els exhibidors, al cap i a la fi, no som els creadors però fem nostra aquesta sensació. Si ja a nosaltres ens suposa un gran plaer veure que el públic surt emocionat, imagina't com deu ser si has creat aquest producte.

  • Vosaltres la trieu, també aporteu un criteri

Sí, però la distribució no funciona com es pensa la gent. De vegades, pot semblar que és com si anem a una botiga i triem d'entre totes les pel·lis que hi ha. I no és així. Sí que tenim una línia editorial i podem triar la “botiga” on triem les pel·lícules. I en lloc d'anar a un gran centre comercial, nosaltres anem a la petita botiga de proximitat. I allà, triem producte, segons el que s'ajusta al teu públic i a la línia editorial.

  • Com veus el futur?

Potser de tots els obstacles que en les últimes dècades s'ha posat al camí de les sales de cinema, aquesta pandèmia és el més greu. Ni l'aparició del VHS, ni les plataformes digitals ni res. Aquest té un doble perill. Un és real, la gent ha deixat d'anar a les sales, esperem que hi tornin, però de moment, aquesta part de públic no ve. I, d'una altra banda, que la gent pot perdre l'hàbit d'anar a les sales de cinema. Jo crec que ha de passar molt temps en aquesta situació per a que es doni això. El forat ha de ser molt més llarg. No puc demostrar-ho, però crec que estem remuntant. Les dues primeres setmanes després d'obrir van ser dramàtiques, però ara la gent comença a venir, qui té més por sent que altres han anat a veure una o una altra pel·lícula i, al final, s'anima. Si després de tot el que ens ha passat, la gent pot fer aquesta reflexió i tornar al cinema, el forat no és tan gran com perquè el públic perdi l'hàbit. Jo descarto la possibilitat, hauria de durar molt aquest parèntesi per a que el model de negoci de les sales de cinema estigués en perill. Les coses no tornaran a ser igual que abans, però ens podem anar recuperant. De fet, justament abans de tancar pel Covid19, vam tenir els dos millors mesos de la història d'aquestes sales. Esperem que tard o d'hora, passi tot això.

  • Com t'agradaria passar a la història? Com voldries que et recordessin?

Vols dir que he de passar a la història? (Riu)
Suposo que com algú que ha intentat fer feliç a la gent. La felicitat és el principi bàsic de tot. Hauríem de viure amb aquesta idea. Això lliga amb que aquest divendres, incorporem a la cartellera el documental del Pau Donés. I aquests dies parlava amb l'equip del Funatic que és sorprenent que un documental amb aquesta textura que saps de què va i saps què proposa hagi tingut una resposta tan massiva. El mateix tema el pots tractar de moltes maneres. I el Pau Donés va transmetre una llum que el públic espera trobar en aquest documental. La conclusió és que el Pau, per l'experiència vital que va tenir en els últims 5 anys, ha transmés determinades sensacions. I ara, quan ha passat el testimoni a la gent per a que la gent respongués, el públic ho ha captat. Tot és bastant simple. Intentar buscar els aspectes positius i ser feliços. Poca cosa més hi ha. Si el que pots deixar a la gent més propera això, doncs ja està. I penso que si el Pau Donés ens està veient des d'algun lloc, que no en tinc ni idea de si és així, deu estar satisfet i orgullós de la resposta que està tenint el públic.

Comparteix

També t'interessarà

Enquesta