Nèstor Bayona: “Sóc un lleidatà amb humor anglès”

• Quan va començar la teva fascinació per la música?

Van ser els pares. Ma mare és molt fan del piano i mon pare és artista. Sempre tenia música al meu voltant. També m'agradava el teatre, que he retrobat amb la direcció d'orquestra, amb l'expressió a travès del gest. Feia classes a l'escola de teatre. Sempre m'ha agradat el teatre gestual, més que el de text. I això és una mica el rol del director o directora d'orquestra: representar amb el teu gest el text que en aquell cas està escrit en una partitura.

I així vaig començar. Als 6 anys vaig començar a aprendre piano. Molt aviat. És que entre els diferents cursos, el conservatori són 10 anys. Després vaig voler anar a l'estranger a acabar els meus estudis. Podria haver-me quedat a Catalunya.

• I per què vas marxar?

Els meus pares tenien uns amics anglesos i vaig tenir l'oportunitat d'anar a l'escola pública d'allà. No era un centre per a estrangers, va ser una immersió total. I aquesta admiració per la cultura anglesa em va convènver. Finalment, em decidir per Londres.

• A què jugaves de petit?

El que més m'agradava era crear els meus móns imaginaris. M'encantava fer pel·lícules, gravar els personatges... Sobretot pel·lícules d'assassinats i misteris. La gran majoria de vegades, m'inventava móns propis.

• El teu cap sempre va fent, llavors?

Jo diria que com a pianista o director és necessari tenir capacitat per imaginar les coses, tot i que aquesta característica no sigui tan important com en un compositor.

• Algun cop et vas imaginar com a director d'orquestra?

Sí! Vaig apostar per la música perquè el teatre era difícil de compaginar amb el conservatori i amb l'escola. Però sempre m'ha agradat. I sempre m'havia sorprés veure els directors actuar. Com s'expressaven amb el gest; el vincle entre allò que els músics fan, allò que percep el públic i allò que el director expressa. La música no és només un art auditiu sinó també visual. Els gestos del director poden ajudar a que arribi més o menys una peça o que s'entengui més o menys. Sempre he tingut aquesta fascinació. I recordo que als meus móns imaginaris, també hi havia una orquestra que jo dirigia. Em posava un CD i m'imaginava que n'era el director.

• Has arribat a ser el que somiaves de petit. I ets jove. Has triomfat?

Hi ha molts compositors coneguts que considerem triomfadors i que tampoc han estat molt feliços. Aquest concepte de triomfar mai m'ha motivat. Però treballar en allò que m'apassiona sí que penso que és triomfar.
De tota manera, no hi ha límits. Encara tinc molt camí per explorar i per continuar treballant com a director d'orquestra o com a pianista.

• A més, sempre és diferent, no?

Pot arribar a ser rutinari assajar, però hi ha una fita marcada que és el dia en què surts a escena a interpretar aquella obra. I això mai és rutinari.

• Ets exigent?

Sí. És que a aquesta professió cal ser-ho. Com a pianista, puc ser tot l'exigent que vulgui. Quan estic davant una orquestra, és relatiu. Davant teu tens unes persones que tenen els seus problemes i virtuts. El que cal és que el seu nivell arribi a l'ideal més alt que es pot amb el temps que es té. Amb el que tu tens pensat d'aquella peça i el seu nivell, has d'aconseguir arribar al màxim. Això és exigència. Però l'excés d'exigència es pot convertir en autoritarisme que no beneficiï al conjunt de la interpretació. Pots arribar molt més lluny amb músics motivats que amb músics descontents.

• Llavors és important l'equilibri de personatalitat. Quina part de la teva personalitat hi aboques quan dirigeixes una orquestra?

Molta humilitat. Si vas davant d'un grup de músics i ells et veuen com que tu et creus superior, la relació es trenca. Però el director és qui fa les indicacions i alhora pot ser molt caòtic si no el respecten. A mi m'ajuda molt el fet de passar-m'ho bé, generar un ambient relaxant i també disciplinat. Si no és així i et presentes com algú que fa gràcia, pot ser font d'atacs. A cada orquestra, això canvia. La cordialitat, fer assajos amens i també controlar que no entrin els problemes personals dels membres de l'equip al conjunt també són aspectes que fomenten el respecte. Això és especialment important quan ets jove.

• Has tingut mai la sensació que ets massa jove per dirigir?

No. Però penso és millor un director més gran que un de jove. Ara hi ha molts directors que comencen als vint. Està bé, però potser és recomanable no agafar responsabilitats molt importants abans dels 30. Jo suposo que aspiro a tenir-les als 40 o als 50. El director té dues possibilitats: ser convidat a diverses orquestres i ser titular d'una orquestra o teatre d'òpera. Jo he començat com a assistent, que és la millor manera de formar-se. Veure les coses que funcionen i les que no funcionen. He tingut la sort de treballar amb bons i molts directors i sempre he tingut un bon feeling. És molt important. A poc a poc vas formant la carrera. En tot cas, ara, tot plegat és més difícil, perquè és màrqueting. Entres en el món d'uns agents que venen talent. Entrar-hi costa, t'ho has de guanyar. Jo estic content tal i com em van les coses encara que no m'agrada el sistema, és com una mena de mercat.

• Ets tan tranquil com transmets a l'hora de parlar?

Sí i amb l'orquestra igual. És cert que en algun moment si s'ha de tallar alguna actitud que no toca, em pot sortir el geni. A escena canvia tot. No sóc passiu. Intento comunicar amb el gest el que penso de cada cosa.

• A més de la música, com et diverteixes?

Passant temps amb la gent que m'agrada, ja siguin la meva parella, amics o família. Fent activitats junts. També m'agrada tot el món del cinema, viatjar... No tinc una cosa molt clara. Bé, el que em diverteix i alhora em relaxa és cuinar. M'encanta. Sempre dic que jo sóc fàcil de satisfer amb el que tinc, ja que amb la música em costa perquè sóc exigent. I és que no m'agraden les complicacions, no sóc recargolat.

• I què és el que t'agrada tant d'aquesta cultura anglesa que et va portar a marxar d'aquí?

M'agrada molt aquesta manera seva de riure d'ells mateixos, de fer sàtira de les situacions. També m'agrada la seva cordialitat, són respectuosos amb la resta de persones. De vegades, excessivament polits. I després també m'agrada la llengua, com sona l'anglès. Com que he viscut una mica a França, Suïssa i Alemanya puc comparar. Em quedo amb la cultura anglesa.

• Més que amb la catalana?

Sí, sempre faig broma amb la meva parella que em treuré el passaport anglès. (Riu) Sense deixar els meus orígens, però m'agrada molt la seva forma de ser.

• També tens coses de lleidatà, no?

Sí (Riu). Potser una certa tranquil·litat que em connecta amb la terra. A nivell polític em dol molt perquè tinc amics de tot arreu i sempre m'ha agradat dir obertament que em sento tant català com espanyol. No em sento representat amb algú que tanca fronteres. Malgrat que ara els anglesos estan amb el Brexit! (Riu) Estem vivint una època de populisme extrem. I m'agrada ser una connexió entre l'estereotip d'Espanya de saber viure la vida i aquest civisme més alemany. Em defineixo com a català entre mig d'aquests dos aspectes: viure i complir amb les regles de la convivència.

• Sents que la música serveix per evitar precisament aquestes fronteres que et molesten?

Sí, sens dubte. No necessita traducció. Arriba directament a les persones i es dóna en totes les cultures. Inclús traspassa fronteres d'edat. A Marsella vam fer un programa per a escoles i vam proposar un programa de música de Beethoven per a estudiants de 15 anys. Era impactant per ells i tenia un component d'humor i de tristor. Va funcionar molt bé allà on el vam fer. Sempre dic que no pots posar una persona que mai ha escoltat una òpera davant d'una que dura 5 hores. Cal educar l'oïda i també explorar el que li agrada a cadascú. Forma part de l'educació.

• Si fossis un superheroi, quin superpoder et demanaries?

El de volar. I també el de viatjar en el temps.

• On aniries?

Combinaria èpoques. Potser al conèixer alguns compositors em decepcionaria, perquè hi ha personalitats molt difícils de tractar. I també m'agradaria veure com pot evolucionar el món en el futur.

• Com per exemple?

Sóc pessimista socialment. Tinc la teoria que estem en una societat que s'acabarà extingint i tornarà a començar tot. Com un cercle. És una teoria molt personal. (Riu) Potser no serà a la Terra, però tornarem a començar. M'agrada pensar en els cercles, són formes molt interessants, i veure que el final és un nou començament. A nivell vital, no sé què passa. No és que cregui en la reencarnació. Sóc espiritual, però no penso que hi hagi el clàssic “més enllà”. M'agrada pensar que quan deixem aquest món anem a un de paral·lel que alhora està dins d'aquest. Però tot això són teories.

• En què ets especialista?

(Riu) M'agrada molt observar. Sóc especialista en veure situacions i intervenir en el moment oportú, amb les paraules oportunes.

• Com t'imagines de gran?

M'imagino amb família. A nivell professional, poder viure d'allò que m'agrada. Tampoc no desitjo estar dins del sector més elevat del cercle de la música clàssica, però gaudint de bones orquestres i bons professionals al voltant. Sempre he pensat que m'agradaria poder afectar de forma positiva la societat a través de la musica. Trobar algun efecte positiu per una part de la societat més desafavorida. Encara no sé com, però voldria trobar un benefici concret. Crec que la música clàssica encara és massa elitista. La majoria d'amics que tinc no són músics. Tots tenen una certa admiració per aquesta forma de fer música i per com aquesta adrenalina els connecta. És molt interessant veure-ho i m'agradaria poder fer arribar aquesta experiència a més gent. Sobretot per l'educació això és un camí interessant a explorar. No m'agradaria ser professor, però sí m'agradaria poder fer projectes educatius relacionats amb la música.

• I et veus a Lleida?

No es pot dir mai. Tot i que m'agradaria molt fer més concerts aquí, ara mateix no m'hi veig tornant per viure-hi. Amb la meva parella encara no tenim un lloc on pensem que ens agradaria viure definitivament. Sí que pensem en llocs on educaríem als nostres fills, però res més.

• Com voldries passar a la història?

A través de la gent que em recordi. Per això voldria tenir família. Per la humanitat, no he creat res. No sóc com un compositor que deixa unes partitures com a llegat. Els directors o els intèrprets deixem una experiència efímera. M'agradaria que la gent que em coneix em recordés pel caràcter alegre i humil, sempre content, amb un somriure.

• Com t'acomiades?

No m'agrada acomiadar-me. Amb un simple “adéu” o “fins aviat” ja faig. Treient la importància al moment. Perquè penso que el fet de donar importància a acomiadar-se, exagera el fet que tens por a no tornar a trobar aquella persona. Prefereixo dir que ens veurem aviat i potser “aviat” és d'aquí 5 anys! (Riu) Una altra cosa que em passa és que encara que tingui moltes persones al meu voltant, no trobo a faltar la gent. Sempre penso en què té de positiu marxar d'un lloc. Mai he tingut una sensació forta d'enyorança. Ja sigui d'un lloc o d'una persona.

• Nosaltres esperem tornar-te a veure aviat per Lleida (i que no sigui d'aquí 5 anys!)