Noemí Busquets: "Repetir limita i dona els mateixos resultats, per això em nego a memoritzar guions"

LLEIDACOM / Amaia Rodrigo Arcay
22-07-2021
  • Noemí Busquets: "Repetir limita i dona els mateixos resultats, per això em nego a memoritzar guions"
    Peu de foto: 
    Foto Amaia Rodrigo
  • Noemí Busquets: "Repetir limita i dona els mateixos resultats, per això em nego a memoritzar guions"

Les mans es mouen com si no hi hagués demà i la seva cara és una font d'expressivitat contínua. Com si es negués a conformar-se amb una única emoció, amb una única forma d'explicar-se. De fet, la paraula que defineix la Noemí Busquets és inconformista. La seva vida està farcida d'aprenentatges i experiències lluny de la norma, d'allò que considerem normal. Qui vol ser normal? Ella, no. I davant qualsevol imposició, troba la forma de rebelar-se. Pot ser negant-se a recitar un guió après en un escenari o creant un personatge irreverent que diu allò que li feia por dir. Ara ja no li'n fa i l'Esperanceta -el personatge que interpreta a l'Ecomuseu de les Valls d'Àneu des de fa 16 anys- li serveix com a teràpia. Tots els seus personatges són facetes d'ella mateixa. I ho sap bé perquè la Noemí Busquets també és terapèuta Gestalt a més d'actriu i d'intèrpret en llengua de signes. Tot i que de petita el que volia ser és criminòloga. Fa quatre anys que ha tornat a Esterri perquè necessita tenir a prop el verd de la natura, el verd de veritat. L'autenticitat també la defineix. Defensa el dret a enfadar-se i a sentir sense demanar permís i el deure de donar les gràcies i de demanar perdó. Però de debò. I se sent satisfeta de deixar llavors de consciència que, sense adonar-se, donen els seus fruits.

A casa de l'Esperanceta de Casa Gassia, hem volgut descobrir la "personeta" que hi ha al darrere i al capdavant d'aquest i de tots els seus personatges.

  • Presenta’t. Qui és Noemí Busquets?

Sóc una artista polifacètica. Si no sóc artista, com a mínim persona polifacètica. Per una banda sóc artista i per una altra banda sóc terapèuta Gestalt i Kinesiòloga, també he treballat com a intèrpret de llengua de signes en l’àmbit educatiu, dono classes i tallers dins del món de l’art i de la teràpia. I com a tota bona actriu, també he fet de cambrera en els meus orígens. Només faltaria! (Riu) M’agrada fer moltes coses diferents. El que segur que no m’agrada és estar 8 hores fent una mateixa feina i menys, asseguda davant d’un ordinador.

  • És fàcil d’entendre tenint en compte que en tota aquesta descripció de tu mateixa no has parat de moure’t i de gesticular

(Riu) Sóc molt expressiva. Un altre dels meus punts clau és la comunicació. Dins de totes aquestes facetes laborals i de vida -perquè no deixen de ser una extensió de mi mateixa- sempre m’ha capficat molt la comunicació i com estem a nivell social per aquest aspecte. La dificultat en intracomunicar-nos (el que penso, el que sento i el que faig amb mi mateixa) i la dificultat en intercomunicar-nos. És el que em porta més de cap. És igual si faig de terapèuta o d’Esperanceta; em porta de cap comunicar. És tan complicat! Crec que moriré sense saber com. (Riu)

  • Penses que ens falta comunicar-nos millor?

Clar! Més que això, ens falta plantejar-nos què i com comuniquem. Parlar, ja parlem. Però jo crec que t’he dit blanc i tu has entès gris. I després, està tota la part de comunicació no verbal. Perquè la paraula és només un 7% de la comunicació, l’ús de la entonació i el ritme són un 20% i la resta és comunicació no verbal. Crec que hem de retornar cap aquí. I en això estic treballant, tant en classes i tallers de teatre com en les teràpies: reconèixer què m’està passant per poder-ho traslladar al meu entorn. Sigui una persona, una feina o una relació amb una casa. Vincular-nos i comunicar-nos amb el que ens envolta. Es malentenen les paraules; parlem molt, però no ens entenem.

  • D’on ve aquest interès polifacètic en tantes activitats diferents?

Sóc inconformista de mena. És una raça. (Riu) És una actitud i una necessitat interna. Els “has de” o “això és així”, ja només pel fet que es comuniqui amb aquest to imperatiu o absolutista, a mi ja em genera la necessitat de buscar una altra forma de fer-ho. Jo vaig fer teatre, vaig veure com es feia teatre i vaig decidir que jo aquell teatre no el faria. Per això, sorgeix Esperanceta. Fins i tot, altres personatges com Àrnica o Joana la Gascona, que són més teatrals, no tenen un guió. Jo no m’aprenc mai un guió.

  • No?

Em nego a treballar d’aquesta forma. M’agrada estudiar, aprendre, llegir. Jo estudio molt, m’informo, investigo, preparo, ho interioritzo i ho comunico en relació també amb el públic. El missatge surt a través del personatge. Joana la Gascona o Àrnica són molt més teatrals, són personatges continguts, que no tenen res a veure amb la bufona de l’Esperanceta. És tot el contrari, és la meva altra part, que també la tinc. Igualment, haver d’aprendre i repetir el mateix limita i dona sempre els mateixos resultats. Per això, m’agrada intentar que els resultats siguin diferents. És més engrescador. Perquè si no, això de viure té un punt d’avorrit. D’hàbits i rutines ja en tenim i són molt necessàries per estructurar. L’univers és molt caòtic dins la seva estructura. Cal una mica de xispa, alguna cosa que pugui permetre una transformació; que no sàpiguis què ha de passar, que no tinguis tot el control. A la resta de la meva vida ja tinc aquesta necessitat de controlar, per això, en l’aspecte laboral tinc necessitat de no fer-ho, perquè són moltes hores. Tal i com diu Esperanceta: qui s’ho va inventar, es va quedar distret. Viure acaba sent treballar per cobrar, per pagar. Cal respirar davant d’això. Com a mínim, treballar del que m’agrada, les hores que jo consideri. Com a mínm poder decidir això.

  • No està malament

Sí, però sempre ho dic: aconseguir això també suposa feina. No és sort. Has de deixar de fer coses per poder fer-ne d’altres. Tothom pot. Jo també tinc les meves pors, els meus aspectes en què no em sento tan segura. Però acabes desenvolupant habilitats amb els anys. Ja que treballem tantes hores i tants anys, com a mínim disfrutar-ho! (Riu) Treballar en alguna cosa bonica, que t’agradi i que tingui sentit.

  • Quan vas decidir que faries teatre?

No va ser ni vocació, ni ho volia des de petita, ni res! Jo volia ser criminòloga.

  • De debò?

Sí. (Riu) A mi, tots els aspectes morbosos i de la mort i de tot això, sempre m’han agradat i em continuen agradant. De petita, devorava llibres sobre aquests temes. Sempre havia estat molt bona estudiant fins al Batxillerat. Llavors, vaig marxar d’Esterri i vaig anar cap a Tarragona. Allà vaig descobrir un altre món. Era independentista i a l'arribar allà, vaig fer-me amiga d’una pija de veritat, d’un anarcosindicalista i d’un sharp. Tot això, en un curs amb tres classes de 30 persones. I jo venia d'una escola petita d’Esterri. Total: que no he pogut votar mai. Jo que estava tan polititzada, vaig aterrar en un món molt més complexe. I així fins a l’1 d’octubre del 2017, en què vaig pensar que si et rebenten el cap potser sí que val la pena anar a votar. (Riu) Però jo ja vaig adonar-me al Batxillerat que no sé com es juga en aquest món. El que vaig deixar de fer és estar asseguda en una cadira escoltant. En dos o tres assignatures vaig treure excel·lent i la resta, tot suspès.

  • Amb quants anys?

Amb 17, segon de Batxillerat. Allà em vaig negar a continuar: ni faria Filologia Catalana, ni m’asseuria en una altra cadira per estar hores escoltant una classe. Vaig dir prou. Allà, al Batxillerat, ja vaig fer teatre i vaig pensar que dins del dolent, com a mínim et deixaven aixecar-te de la cadira, permetia certa llibertat. Tota la resta és fer cas. Per això me’n vaig anar a fer teatre. Vaig fer les proves de l’Institut del Teatre i no vaig entrar. Era justament un boom amb programes de televisió com Operación Triunfo i aquestes coses. Llavors, me’n vaig anar al Col·legi del Teatre de Barcelona. Després ja vaig estudiar. Vaig fer el cicle de grau superior d’intèrpret per persones sordes. Però ja tenia una edat i podia distingir el que era estudiar per estudiar o estudiar una cosa que m’agradava. Si no li trobo el sentit, em costa molt fer res. M’agrada molt aprendre, però el que vull.

  • No pots fer res si no t’apassiona

Em costa molt. Em costa fer cas perquè sí. Si no hi ha una explicació, probablement la meva resposta serà “no”. En canvi, si hi ha un raonament coherent al darrere, diré que sí. I el meu "sí" és compromès. Quan començo una cosa, l’acabo. Però primer, he d’entendre que té un sentit.

  • Vas nèixer a Esterri?

Vaig nèixer a Bràfim, a l’Alt Camp. Un poble de vi i olives. Vaig marxar amb 9 cap a Esterri. Amb 16 vaig anar cap a Tarragona ciutat, a casa de la meva àvia, a fer el Batxillerat. Després vaig anar a estudiar teatre a Barcelona i vaig estar 15 anys vivint allà. Ara, en fa 4 que estic a Esterri amb excedència de la feina de llengua de signes que feia a Barcelona.

  • Per què has tornat a Esterri?

Perquè la meva mare continua vivint aquí, l’Esperanceta és un personatge fruit de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, on jo treballava com a guia turística abans. És casa. He tornat a un territori d’adopció que m’estimo de manera profunda, un lloc que cada cop conec més i que estudio més. Té un punt de màgic, de magnètic. I tal i com estan les coses avui en dia, jo no puc viure en un espai que no sigui natural. Necessito verd de veritat. És urgent. No només a nivell individual, sinó col·lectiu i social. Cal fer un clic ja, perquè ja podríem començar a veure que no tot anirà bé!

  • Et preocupa aquest clic que no estem fent?

Em preocupa i començo a pensar com me n’ocupo. Com puc començar a ser proactiva ni que sigui començant per mi mateixa i pel meu entorn més immediat. És tornar a aquesta part comunal. I, d’altra banda, aquest és un aspecte que a mi em costa especialment.

  • El què?

Tota aquesta part social. Jo no he format mai part d’associacions, ni d’ONG, ni de grans agrupacions col·lectives. Dins d’un grup, o actuo, o mano o rebo classes. I he d’aprendre a compartir. És un aspecte de mi en què ja tinc edat per posar-hi solució. Sempre em poso reptes a mi mateixa i aquesta part més col·lectiva, de comunitat, em sobrepassa. A mi, totes aquestes experiències amb molta gent, concerts, grans aglomeracions, no m’agraden. Si podem ser tu i jo o 5 persones, millor que 10. Però d’altra banda, trobo que és importantíssim que aquestes 5 persones puguem generar una forma de conviure amb escolta, treballant la paciència i l’autosacrifici, aspectes que socialment podrien ajudar a tirar endavant. Aquest capitalisme en què vivim, provoca conseqüències que estan a la vista, no ens porta per bon camí.

  • Que no tot sortirà bé, vaja.

És que no tot està anant bé ja, és evident! M’agrada molt la història i estudio i llegeixo i no innovo en res creient que la manera és tornar a tot allò comunal, recuperar el que ja es feia. Tampoc no és fàcil, perquè el conflicte és inherent a nosaltres, però potser si ens comuniquem d’una altra manera, o si estem disposades a fer una part del camí per atansar-nos als altres, potser encara podem fer alguna cosa. I estic en això, perquè em cal molta feina encara. M’he de centrar. M’he de connectar amb el pinxo de les tres C, com diu l’Esperanceta (que en realitat també sóc jo): el cap, el cor i el cony. (Riu) El que penso, el que sento i les meves accions. Aliniar i dirigir i enfocar el que sigui amb la mateixa voluntat és espectacular i inclús pot arribar a ser divertit. No cal patir com a judeocristians que som. Però ha d’haver-hi consciència, que és una cosa de la qual també anem mancades. Ens volen inconscients: a cop de pito a la fila. I ui! que si ha parlat tres cops, ja té TDA. La pastilla te la prendràs tard o d’hora. Sempre t’han de dir el què i de quina manera, perquè el que fas no és mai ni suficient ni el que hauria de ser. És un missatge continu vingui de l’estament que vingui. I com que no té sentit, em surt l’inconformisme. Quan treballes amb infants és encara més evident. El problema no és dels infants, sinó dels pares i mares que estan com una cabra. (Riu) Quan coneixes les famílies, la conclusió és que els nens i nenes són la millor adaptació en relació amb el seu medi. Hi ha una de nens carn de terapèuta que és massa!

  • L’Esperanceta també serveix una mica de teràpia, no?

Diu el que la Noemí no s’ha atrevit a dir durant molt de temps per por. Que és aquest mecanisme que els governs i qui té el poder utilitzen i han utilitzat sempre al llarg de la història perquè els hi ha anat de meravella. Jo he tingut i tinc por. Però com més l’observo, la identifico i la reconec, menys por tinc. A mesura que jo, Noemí, vaig desprenent-me d’aquesta por, deslliuro l’Esperanceta d’haver de ser una font per treure tot allò que em podria emmalaltir o fer-me dolenta. Perquè aquesta vida és de bojos. Si no tens una manera creativa de treure-ho, emmalalteixes. L’art ha estat, és i serà aquesta manera de treure coses de dins. Per això, els artistes no som normals.

  • Qui vol ser normal?

Doncs molta gent. Al·lucino. I tampoc no saben què vol dir normal.

  • Tu no vols ser normal?

No és que no ho vulgui. És que no entenc què vol dir ser normal i com que jo necessito entendre les coses, doncs com a mínim em fa plantejar-m’ho. Com a terapèuta i intèrpret de llenguatge de signes, he treballat amb persones que no són "normals". Es fa servir molt aquest concepte. Allò normal ve d’una norma i la norma ve d’una llei. És una imposició. Som com una herència feudal contínua d’algú que t’ha de fiscalitzar de forma contínua. Què vol dir ser normal? De petita, encara era menys normal que ara!

  • Com eres de petita?

Molt alta, amb aquesta cara espigada que gasto, aquest nas llarg, la barbeta llarga, aquests cabells… com per passar desapercebuda! (Riu) Impossible. Prima com una mala cosa, sempre amb molt bones notes, sempre llegint i, a sobre, amb interessos foscos i coses sobre la mort. Clar! Molt normal no se’m veia! Però què vol dir normal! Fer 40 hores a la setmana per mil euros? Que et vacunin tant si vols viatjar com si és per treballar? Això és normal? A mi, em costa.

  • Continues sent una nena

Sí. (Riu) Personeta.

  • I de gran, què vols ser? O no vols ser gran?

Sí que vull ser gran. Ja me n’estic fent. Tot és actitud; és igual els anys que tinguis. Hi ha gent que és vella i bella, bonica i madura, sàbia. I gent que és vella i estúpida. La por a la mort o a l’envelliment no és una cosa de la que em vulgui allunyar. Em vaig fent gran i també em vaig calmant. Per un treball intern i també per edat.

  • Et fa por alguna cosa?

Sí, i tant! El que passa és que he treballat molt aquests aspectes de mi. Per exemple, tinc por a no ser hàbil en comunitat, en les relacions personals, que és el que m’interessa. Al cap i a la fi, la clau està en la comunicació. Però em fascina i m’espanta al mateix temps. Per la por a mal comunicar-me o a que no se m’interpreti bé. Com diu l’Esperanceta: estic subjecta a subjecte subjectiu. Ara per ara, la comunicació i formar part de la comunitat és el que em fa por i alhora és el camí que he de recórrer, perquè crec que la societat ha d’anar cap aquí.

  • Si fossis una superheroïna, quin superpoder et demanaries?

Buf! No sé…

  • Potser poder-te comunicar sabent que tothom t’entendrà perfectament?

No! Que seria molt avorrit! (Riu) És molt difícil aquesta pregunta!

  • En què ets especialista? Per què compta amb tu la gent que et coneix?

Potser perquè els hi doni el meu parer sobre qualsevol cosa. Sóc resolutiva. I penso que no cal ser una gran especialista per poder aportar coses interessants. Això ja comença a passar: que grans empreses barregen gent de diferents àmbits per generar idees creatives. Doncs a mi hi ha molta gent que em pregunta sobre temes molt diversos. Com que no em faig guions, he d’aprendre sobre moltes coses molt diferents. Em fan preguntes molt rares.

  • Ets perseverant?

Molt. Inconformista i perseverant. L’esperanceta té 16 anys. Si no fos perseverant, no hauria durat. Com a terapèuta també porto més de 10 anys i com a intèrpret de llengua de signes, igual. Jo no faig les coses per fer. Jo treballo de forma passional, perquè m’agrada. No cal fer sacrificis malentesos. Si ho entenem bé, fas d’allò que vols una cosa sagrada i llavors, la pots gaudir i treure-li el sentit per continuar avançant. Passar-ho malament perquè sí, jo penso que no cal.

  • Penses en crear algun altre personatge?

Ara per ara, el que vull és que jo mateixa, la Noemí, em pugui expressar a través del moviment. Quan vaig acabar teatre a Barcelona i vaig decidir que aquell tipus de teatre jo no el volia fer, em vaig dedicar a la dansa durant 11 anys. Al Pirineu m’està costant molt. La meva voluntat és poder desenvolupar aquest aspecte artístic que complementi els altres personatges, que al cap i a la fi, són parts de mi mateixa. L’Árnica, per exemple, és l’espiritual, la calmada, la que parla fluix, la neorural, hippie, happy, ecologista... (Riu) També sóc jo. Aquest personatge va sorgir a partir d’un curs Gestalt, on vaig veure que aquests aspectes els havia de treballar. També està Joana la Gascona, la bruixa, la mística, que no és expansiva, és més densa i complexa. Esperanza de la Pampa és la que està en contra de tot. Antiindependentista, antifeminista, antihumanista, antiespanyolista, antitot. Ara, el que tinc necessitat és de poder ballar i fer alguna cosa amb més gent, en aquest esperit més comunitari que estic buscant.

  • Com t’agradaria passar a la història?

Què vols dir? Que no passarem tots a la història?
Que em recordin com a inconformista, perseverant i polifacètica. Algú que no s’aconforma amb el que hi ha. D’altra banda, sóc molt conscient que sóc molt afortunada amb el que tinc i el que faig. Sempre dic que llenço llavors amb el que faig i amb com ho faig. Amb els anys, he trobat retorn de gent que se’n recorda d’alguna cosa. Per aquelles persones, una llavor que jo he plantat ha germinat i significa alguna cosa. Encara que jo no me n’hagi adonat. Per mi és important poder plantar aquestes llavors de consciència, de replantejar-se les coses o de mirar-les des d’un altre punt de vista. Perquè les coses no són només d’una manera. Ja que la ciència és tan important en aquesta societat, ens podríem mirar més la física quàntica, que ens està donant moltes pistes sobre les múltiples opcions de realitat que hi ha. Ja que som tan científics i tan poc espirituals, com a mínim, agafem-nos a la quàntica i no tant a l’empirisme. L’afirmació de “això és així” no està tan clara. És així segons el teu parer. I segons el moment.

  • Igual el superpoder que podries demanar és anar plantant llavors així

Mira! Igual sí. (Riu) Jo crec que ja ho faig una mica i em sento satisfeta que sigui així. Perquè les falses modèsties sobren. Si fas una cosa bé, està bé reconèixer-ho. Si no, com avancem? Igual que si es fa malament. Perquè si no, tot és pla, no hi ha res que destaqui sobre el que calgui treballar.

  • Tot és “normal”

Exacte! Ens fa por dir les coses pel que creuran els altres, per si no ens entenen, per si els senta malament. És aquest sistema paternalista que ens infantilitza per evitar que ens enfadem. Gestionem molt malament els enfados. A l’escola es veu claríssimament. Per sort, els nens senten emocions. De ràbia, d’enuig. El que cal és transitar aquesta emoció i gestionar-la per a que no es converteixi en un sentiment. Però si s’ha enfadat, s’ha enfadat. Enfrontem-nos-hi. Però dir que ja està i pretendre que sempre han d’estar contents, somrients, com imbècils és absurd. I després, tens cinquanta anys i no has crescut perquè no ets capaç d’enfrontar-te al conflicte ni a l’emoció de l’enuig. Llavors, no pots avançar ni resoldre el que hagi passat, ni tan sols reconèixer l’emoció. Per tant, no pots demanar disculpes de veritat. Que aquesta és l’altra! Coi de societat amb les "gràcies" i el "perdó" de merda. Ens omplim la boca amb aquests conceptes i no els portem a la pràctica. No estem agraïts de la majoria de coses que tenim en aquest primer món d’afortunats i afortunades. I el perdó encara ens queda més lluny. I llavors, tenim aquest enfado continu sense saber ni perquè. No acceptem que hi ha coses que ens enutgen i que no passa res per això. L’altre dia, em van trucar perquè havia estat en contacte amb una persona positiva de COVID19 i per telèfon, vaig renegar. L’altra persona es va sorprendre que estigués enfadada. Clar que em vaig enfadar! Però no passa res! No cal dissimular res ni tapar-ho. Cal acceptar-ho i deixar que passi. Però està mal vist.

  • Com t’acomiades normalment de la gent?

No dic adéu, això segur. Tot el dia amb Déu amunt i avall! Ho hem interioritzat tant, que em nego a mantenir-ho. Normalment, dic fins a la pròxima o fins aviat. Gràcies. Com que tot és infinit, fins a la pròxima. Perquè si no és en aquesta vida serà en una altra o en un altre pla.

  • I l’Esperanceta, com s’acomiada?

Adéu. Què feu que no marxeu! (Riu)

Comparteix

També t'interessarà

Enquesta