Oriol Arumí, o com immortalitzar l’art als carrers
Temps aproximat de lectura:
Nascut a Vic durant la castanyada del 1972 i criat feliçment entre muntanyes a Ripoll, l’Oriol Arumí és pare d'un nen i una nena nascuts a Lleida i farà ja quasi 15 anys que viu a la capital del Segrià per seguir amb la seva colorida aventura artística. De petit, o estava explorant amb els amics o a casa llegint. Sempre ha estat tímid, però sociable, curiós i amb sentit de l’humor. Des de llavors, ja li encantava dibuixar, i no va ser fins a EGB que va assistir a classes d’art com a activitat extraescolar. Durant l’adolescència van sortir els primers encàrrecs com a il·lustrador i als 18 anys va anar a Barcelona per tenir una formació més sòlida, per fer la carrera de Belles Arts. En aquesta va descobrir la pintura a l’oli, les seves possibilitats, i des de llavors és la tècnica que ha practicat més, malgrat que darrerament sigui més conegut pels murals.
L’art sempre ha estat a prop seu gràcies a la seva afició als còmics. Recorda com el va impressionar, amb 16 o 17 anys, el museu Dalí de Figueres. Amb aquella visita, “va ser quan vaig decidir fer Belles Arts enlloc d’Arquitectura”. “Des de llavors he intentat guanyar-me la vida pintant, tot i que a vegades he hagut de fer altres feines temporalment, com xòfer, jardiner, transportista, professor, o acceptar encàrrecs que no em venien massa de gust”. Per l’Oriol, l’important és poder seguir creant obres personals, allò que l’omple i l’esperona a seguir per aquest precari camí.
Tècnicament, es troba a cavall entre el figuratiu i l’abstracte, i temàticament entre la realitat i la fantasia. Això li dona un ampli ventall de possibilitats que li permet fer completament el què li vingui de gust a cada moment. “Tinc sempre molt present pintors tan variats com Vermeer, Dalí, Monet, Klimt o Miró, per no parlar de dibuixants com Hergé o Moebius”. Sempre li ha costat definir el seu art, podríem dir que li agrada el terme ‘Realisme Màgic’, o el concepte de veure el quadre com una finestra a una nova dimensió on tot és possible. El procés creatiu de l’Oriol és molt variat i dilatat en el temps. Normalment, “parteixo d’alguna de les innumerables fotos que faig a tothora, o d’algun quadre abstracte. A còpia d’anar-los mirant i combinant acaben sortint possibilitats”. Molts dels quadres que comença acaben aparcats a mig fer i no els continua fins al cap d’un temps, “a vegades anys”. Sempre té una desena d’obres simultàniament inacabades. Amb els murals, el procés és una mica diferent, donat que l’entorn condiciona molt. “Cal tenir-lo en compte diversos factors”, però, sobretot, ha de plantejar-se especialment “el missatge que vols transmetre a la gent que el veurà diàriament”.
En les obres a l’oli no s’autocensura -almenys de forma conscient- i pensa principal en complaure’s a ell mateix. Va passar per diferents etapes i explorat diferent temes, com ara el paisatge, la dona com a protagonista o una altra etapa d’experimentació amb colors. “Al fer un mural procuro transmetre una sèrie de valors positius com l’alegria, la sorpresa, el respecte, la bellesa, l’amor per la natura i la cultura, amb la idea de contribuir a fer del món un lloc millor”. Aquestes acostumen a estar protagonitzats per nens, ancians i/o animals. Quan treballa al seu taller, sempre ho fa escoltant música, una altra de les seves passions. “Admiro als músics, i la seva capacitat per emocionar d’una manera tan física”.
Podem gaudir de les obres de l’Oriol a diversos indrets del territori. Podríem dir que s’ho ha manegat prou bé com per considerar la província (i fora d'aquesta) com la seva pròpia sala d'exposicions. “Realment, l’altre dia els contava i ja n’he fet una quarantena!”. És el seu somni fet realitat, donat que “un pintor normalment busca exhibir les seves obres”. Tot i el llarg trajecte que ja ha recorregut, l’Oriol encara es sent “als inicis, amb molt per experimentar i aprendre, i el millor és que per tot arreu encara hi ha moltes parets buides esperant la intervenció d’algun artista”. En aquest sentit, està profundament agraït a alcaldes, alcaldesses i a tota la gent que està propiciant l’auge del muralisme o ‘street art’.
Ell mateix ens destaca les obres protagonitzades pels seus fills, els quals estan sempre disposats a fer-li de models. També hi guarda un especial apreci pels murals grans i vistosos, però ens remarca un en particular, el dibuixat per Sergent Major. Li té un especial carinyo “per com s’adapta a l’entorn, per la temàtica, per l’ambigüetat -no se sap si és un nen o una nena-, per no especificar si escriu, dibuixa o si està despert o dormint”. Aquest “requereix un petit esforç mental per part de l’espectador”.
Respecte als nous projectes que té en ment, li espera un setembre apassionant, en el qual repetirà participació al Street Art Festival de Torrefarrera. Ho farà amb una obra que fa temps que té ganes de fer i, més endavant, també el veurem a Girona i a Fraga participant en un parell de festivals més. D’altra banda, està preparant nous quadres a l’oli, però aquests es van cuinant a foc lent i no té data prevista per acabar-los. La seva inspiració beu de diferents fonts, tant d’artistes com d’estils o tècniques. En aquest sentit, “la Pilarín Bayès és per mi com una tieta, de petit imitava els seus dibuixos i fou ella qui va animar als meus pares a que jo m’anés dedicant al món de l’art”. A més, “m’encanta com a persona. És alegre, imaginativa, compromesa i treballadora. Tot un model a seguir”.
L’Oriol inverteix el seu temps lliure a explorar paratges naturals, a viure’ls i fotografiar-los. Li encanta viatjar amb furgoneta amb els seus fills i anar improvitzant la ruta. També és un apassionat de la lectura, sobretot de còmics i novel·les, i del cinema. Vaja, que no a’aborreix mai, més aviat li falten hores al dia per gaudir de tot allò que li agrada. “La felicitat és el motor que ens fa viure i no concebo fer-ho si no sóc feliç o si penso que no puc aconseguir ser-ho”. Està convençut que a cada moment de la vida necessitem fer coses diferents, i ell sempre ha trobat la manera d’aprofitar tot el que l’envolta per ser feliç, com serien els amics, natura, família, jocs, parella, sexe, cultura, autorrealització o fills, entre d’altres. “A vegades, el què et dona la felicitat també és causa de tristesa, quan ho perds, però, tal com deien els Monty Python, sempre pots veure el cantó brillant de la vida”.
L’Oriol és dels qui creu que en aquesta vida passen prou coses dolentes, moltes d’elles denunciables, mereixedores de lluitar per canviar-les, i que l’art és un bon altaveu per conscienciar i assolir aquest canvi necessari. Tot i així, és més partidari d’intentar canviar el món a través de compartir i propagar idees belles, enriquidores, imaginatives, i sobretot universals. Així seguirà fent-ho, fins que el cos aguanti, donat que el muralisme és una activitat molt exigent físicament. “No sé si seguiré estant prou en forma per seguir-m’hi dedicant. Suposo que cada cop seré més sel·lectiu i progressivament aniré tornant cap a formats més petits”. Passi el que passi, ho permeti o no la salut, mai no perdrà ni la creativitat ni la il·lusió.
