Toni Revés: "A cada bar hauria d'haver un racó on els artistes emocionessin en directe"

LLEIDACOM / Amaia Rodrigo Arcay
Publicat: 
03-02-2022
Actualitzat: 04-02-2022 10:28
Temps aproximat lectura Temps aproximat de lectura:
  • Toni Revés: "A cada bar hauria d'haver un racó on els artistes emocionessin en directe"
    Peu de foto: 
    Foto Amaia Rodrigo
  • Toni Revés: "A cada bar hauria d'haver un racó on els artistes emocionessin en directe"

Durant 20 anys s'ha encarregat de mimar la programació del Cafè del Teatre de Lleida. I ara descobreix amb meravellosa sorpresa que fa un segle, la seva besàvia regentava el Cafè del Teatre de Sarroca de Lleida fins a la Guerra Civil. Un fil invisible casual o causal que el vincula en l'amor per la música i les arts en viu i que també lliga amb les cordes de la  bandúrria del seu pare, que tancava cantant totes les reunions familiars. Toni Revés no va tenir una banda d'adolescent, però ha portat a Lleida totes les bandes possibles. I té anècdotes per avorrir. Una preciosa amb el Guille Milkyway, a qui li professa amor etern. És contundentment feliç i optimista fins i tot en un moment en què ha d'improvisar al seu escenari vital particular. Troba a faltar més acció política en favor de la música en directe i considera un pecat que el River Cafè estigui tancat. És diplomàtic (tant que pot dir que no li agrada el reggaeton sense que es noti) i accepta la definició de facilitador d'experiències agradables. Això és precisament el que vol continuar fent quan sigui gran. I és que sempre queda un bis per continuar tocant, que la vida sense música és avorridíssima.

  • Presenta’t. Qui és Toni Revés?

Em presento: sóc algú que fa més un quart de segle que té bars amb escenari on passen coses. (Riu) En els darrers 20 anys al Cafè del Teatre, però abans al River Cafè, al Brahms, a l’Antares fa uns anys i als inicis del Cotton.

Si vols una presentació més personal, diria que tinc 52 anys, sóc de Lleida, tot i que vaig nèixer a Sarroca de Lleida, però quan tenia un any vam venir tota la família cap aquí i m’he criat aquí, per això em sento d’aquí. He viscut tots aquests anys aquí excepte el temps que vaig estudiar a Vilanova i la Geltrú una mica per casualitat. I aquí estem. (Riu)

  • Tries presentar-te en primer lloc amb la teva professió com a programador musical. Et defineix?

La vessant pública em ve donada per la part laboral, però hi ha aspectes més importants; tinc una família, sóc pare de dues filles meravelloses, casat amb una dona meravellosa, sóc el quart de cinc germans. Així que tinc una família molt àmplia.

  • I també et defineix.

Inevitablement. (Riu)

  • Dius que vas marxar a estudiar a Vilanova i la Geltrú. Què vas estudiar?

Vaig anar a fer telecos. Però va ser un error! (Riu) Quan ets jove en comets molts d’errors i aquest va ser un. Al cap d’un parell d’anys vaig marxar a Barcelona a fer arquitectura tècnica, que m’agradava més. Però per circumstàncies personals vaig haver de tornar a Lleida i era difícil continuar amb la carrera allà. Més tard vaig fer un parell de cursos d’Història, però sent pare i portant ja la programació del Cafè del Teatre i del River Cafè era molt complicat compaginar-ho tot i vaig acabar deixant els estudis d’Història. Tot i que m’agradava molt. Això no va ser un error, perquè ho gaudia molt.

  • En quin moment vas decidir dedicar-te a la programació musical?

El món de l’hosteleria va aparèixer per pagar-me els estudis. Quan vaig entrar a treballar al Cotton, als seus inicis, vaig descobrir un món meravellós amb un escenari on passaven coses cada setmana. Jo anava a concerts a Barcelona i tenia l’oportunitat de portar-los aquí. Això era fantàstic! I se’m va obrir un univers que no he deixat.

  • A què jugaves de petit?

Sóc d’una generació que hem fet molta vida de carrer. Ara ho veig amb les meves filles, que cada tarda tenen una cosa o una altra. La nostra no ha estat una generació d’extraescolars. Al carrer, jugàvem amb una pilota, o ens fèiem cabanes a qualsevol arbre… tots els jocs de carrer dels anys 70.

  • I tenies una banda d’adolescent?

Era molt aficionat a la música i n’escoltava molta però mai vaig tenir un grup.

  • Recordes el primer concert al que vas anar?

Sí! Era molt jove. Tocaven al Camp d’Esports el Miguel Ríos, Leño i Luz Casal. Jo tenia 12 anys.

  • Molt jove!

Aquest va ser el primer concert al que vaig anar. Però anteriorment, recordo molts dissabtes a la tarda anar a veure actuacions de cobla. Des de ben petit. Les sardanes eren una bona excusa per sortir en família els dissabtes d’estiu a la nit.

  • D’alguna manera pot ser la primera connexió amb les arts en viu?

No m’ho he plantejat mai, però és possible. Tinc un record molt bonic d’aquells concerts. I la música en viu sempre m’ha atret. M’agrada la música reproduïda i n’escolto molta, però no té res a veure amb les actuacions en directe. De fet, no fa tant temps que podem escoltar música reproduïda, fa poc més d’un segle. I fàcilment encara menys. La música en viu té alguna cosa especial, perquè hi ha algú que t’està transmetent una emoció en aquell moment a través de la música.

Al meu pare li agrada molt la música. Era pagès, però era músic aficionat. Tocava la bandúrria. És bonic el projecte a través del qual es va vincular a la música. Tenia un mestre, el mestre Serra, que en aquells moments tan difícils en un poble als anys 40, els va motivar a fer una rondalla. Se n’anaven a collir les olives que quedaven al voltant dels arbres després del pas dels pagesos per aconseguir diners per comprar una guitarra per començar a estudiar solfa a l’escola. Després, van anar aconseguint els instruments. La bandúrria, la guitarra, el llaüt. Amb la rondalla van voltar per tot Espanya fins que van tenir 18 anys. Un projecte molt bonic, de les poques coses boniques que es devien viure en aquella època de postguerra.

També tinc una anècdota molt curiosa que em connecta directament amb les arts en viu. I, sorprenentment, és una anècdota que he descobert no fa gaire xarrant de la seva infància amb mon pare que té 91 anys. I és que la seva padrina tenia un cafè teatre a Sarroca! Em vaig quedar mut quan ho vaig saber. (Riu) Com podia ser que amb els anys que porto dedicant-me a això no m’ho hagués explicat! Va dir que no havia sortit mai a la conversa. (Riu) Es veu que la meva besàvia tenia el cafè abans de la guerra i ell recorda que de petit passava molt temps allà. Hi feien els balls de festa major amb les orquestres, el que en aquell moment en deien els “putxinel·lis”, les primeres pel·lícules també es van projectar allà… En un poble de 500 habitants que es fes tot això fa un segle és meravellós! I jo no ho he sabut fins fa uns mesos! Em va fer moltíssima il·lusió saber-ho. És un fil molt bonic que em connecta amb ella. Perquè no la vaig conèixer.

  • La connexió amb la música està clara

Sí, a més, les reunions familiars sempre acabaven amb mon pare tocant la bandúrria i cantant. La música sempre ha estat present a la vida. Pot ser casualitat o no, però són coses que donen un cert sentit a tot plegat.

  • Què és el més important en un concert en directe?

Que transmeti. És igual que sigui un concert o qualsevol altra disciplina de les arts escèniques. Si des de l’escenari no es transmet res al públic, per molt bé que ho facis, no té cap sentit. Com a exercici individual, potser sí, però res més.

  • Completa la frase: Sense música, la vida seria…

Molt avorrida. (Riu) No la concebo. Crec que seríem incapaços de sobreviure. Ens dona un estat d’ànim, ens fa crear coses que són màgiques pel dia a dia, per com ens sentim, per com ens trobem per com ens emocionem, per com vivim, en definitiva.

  • Suposo que al confinament t’ha faltat el directe. Ho has passat molt malament?

Laboralment, fatal, clar. Però la vessant familiar ha estat fantàstica! No havia pogut passar mai tantes hores amb la família. Amb la meva filla petita, que té 8 anys, he gaudit com mai. Aquesta és la part positiva de tot aquest malson que estem vivint com a societat.

  • Creus que amb aquest temps sense viure la cultura d’aprop ens hem adonat de la seva importància en les nostres vides?

Sincerament, crec que no. No tinc tanta confiança en què ens adonem de les coses. Tenim memòria selectiva i curta. Potser en un principi, sí, però amb els mesos, tornem a les mateixes dinàmiques com a societat.

  • Què t’hagués agradat que canviés?

Que hi hagués més escenaris i música en viu. Recordo, als inicis de programar música, a un local molt underground que es deia Brahms fèiem concerts cada diumenge. Estava molt ben insonoritzat, però en aquell moment no es podia fer música em viu als bars. Era una llei absurda que venia del Franquisme, però que s’havia mantingut tot i que era del tot il·lògica. Recordo un concert del Quartet de Corda Enric Granados amb les neveres parades per no molestar i els veïns protestant. Legalment, la norma els emparava i la Guàrdia Urbana ens posava una multa. Però a base de lluita això ha canviat molt, tot i que no fa tant de temps. El que m’agradaria a mi és que a cada bar hi pogués haver un racó on els artistes poguessin mostrar el seu talent, ja fos amb música o amb arts escèniques.

  • Si t’haguessis d’imaginar una gran nit de dissabte, quin és el teu “planazo”?

(Riu)

  • Igual em dius pel·li i pizza a casa?

(Riu) No! A mi m’encanta sortir a sopar fora amb la meva dona, a llocs especials. I si abans del sopar, podem anar a veure un concert de jazz a l’Antares o a un lloc en què la distància sigui molt curta, ja ho tindríem. Per mi, és un plan perfecte.

  • I el concert, abans de sopar. Per poder comentar-lo després?

Sí, sempre m’han agradat molt els concerts de tarda. Al principi, els concerts eren molt tard, a la nit, i no es respectaven gaire els horaris. En aquest sentit, hem avançat molt i hi ha més concerts a la tarda-vespre, que és la millor hora.

  • I de jazz?

M’has preguntat pel meu plan ideal. (Riu) A mi m’agrada tot tipus de música, no em tanco. De fet, a la meva trajectòria he programat tot tipus d’estils musicals. Però ara m’ha vingut al cap el jazz perquè el gaudeixo molt. Podria ser un grup de pop al Cafè del Teatre o un concert de clàssica a l’Auditori.

  • Algun concert al qual NO hi aniries?

Mmmm. Em costaria motivar-me amb concerts de música tipus reggeton, que utilitzen moltes màquines per distorsionar la veu i molta base electrònica. Em costaria motivar-me perquè em costa trobar-li un sentit més enllà de la pura diversió. I com que jo estic habituat a buscar més coses en la música, això em costaria. Però potser seria l’únic estil. Sóc molt obert.

  • I molt diplomàtic.

(Riu) Diuen.

  • Has quedat perfectament amb qualsevol cantant de reggeton expressant igualment que a tu no t’agrada

És que és indiscutible! És totalment respectacle la música que fan i a la gent jove els hi agrada molt. Així que res a dir. (Riu)

  • I sí, ets molt diplomàtic.

Tinc fama de diplomàtic, però jo no m’ho sé veure especialment.

  • Llavors, en què creus tu que ets especialista?

En què la gent es trobi a gust i com a casa. Penso que és important quan la gent vé als locals que regento, que se sentin bé; que la llum sigui l’adequada, el nivell de so equilibrat, que els músics quan arribin se sentin còmodes, que puguin transmetre el que volen. Penso que és un aspecte que sempre m’ha fascinat i que sempre he cuidat molt.

  • Ets com un facilitador d’experiències agradables?

Mira, ara que dius això de “facilitador”, em recorda a la Margarida Troguet, que es defineix com a facilitadora i quan m’ho va dir el primer cop ja li vaig dir que m’encantava el concepte. Perquè és així.

  • Amb les polèmiques polítiques que envolten de vegades els concerts i els grups de música, tu deixaries de programar alguna cosa pel discurs que transmet l’artista? La programació cultural pot esdevenir una eina de reivindicació política?

Sí. Jo penso que ho ha de ser. No podem estar aïllats del que passa al voltant. Si algú té lletres masclistes o és un grup xenòfob, no pot ser que hi donem veu.

  • Ets una persona activa socialment?

Sí. I penso que ho hauríem de ser tots. Malament si no lluitem per una societat millor, si no creiem que podem millorar el món on vivim.

  • Abans deies que no tenies gaire confiança en la memòria i en què haguéssim canviat gaire després de la pandèmia, alguna confiança en la humanitat et deu quedar

(Riu) Algo, sí. L’experiència dels anys et fa ser menys optimista. És un tema dels anys. Quan et fas més gran vas veient els límits que són difícils de superar.

  • Si fossis un superheroi, quin superpoder et demanaries?

Guau! Si pogués repartir empatia a tothom, penso que com a societat guanyaríem molt. Amb això ja ho tindríem.

  • En falta molta?

Sí, potser no en les distàncies curtes, però quan parlem de món en global, falta molta empatia. És un mal endèmic no voler entendre l’altre.

  • La música facilita aquesta connexió?

Fins a cert punt. Amb la gent més propera, sens dubte. A nivell global, és més difícil.

  • Alguna cosa a la vida de la qual et sentis especialment orgullós?

De tots i cadascun dels dies que he viscut. (Riu)

  • Vaja!

Em sento orgullós de tot, sí. De la feina que he estat fent fins ara, de la meva família. No tinc motius perquè no sigui així.

  • Per la contundència en la resposta, entenc que ets una persona feliç.

Sí, perquè fins i tot amb el que dèiem abans, en un moment tan difícil com el que estem patint, he viscut coses positives. I jo sóc optimista, sé treure la part bona de les coses.

  • Quan es va conèixer la notícia que deixaves el Cafè del Teatre, va haver un allau d’agraïments per tot el que has fet. Què creus que has aportat a la ciutat?

Penso que el Cafè del Teatre ha esdevingut un espai que molta gent de Lleida ha fet seu. I de molts àmbits diferents; els poetes se sentien com a casa, els músics, evidentment. I també en l’àmbit social, amb moltes associacions que han fet servir el Cafè per donar a conèixer els seus projectes. Aquesta transversalitat jo confio que es mantingui perquè és important que sigui així.

  • Algun moment memorable que t’enduguis especialment d’aquesta etapa que ara tanques?

N’hi han moltíssims. Costa d’escollir. Recordo concerts molt especials com tots els de la Sílvia Pérez Cruz. És difícil d’igualar la capacitat de transmetre emoció d’aquesta artista. Té una veu meravellosa i una capacitat de connectar amb el públic extraordinària. També recordo un concert molt especial de La Casa Azul. Portaven un projecte amb diverses màquines enormes tipus androide i amb un sistema informàtic que controlava tota la posada en escena, que era molt complexa. Durant el trasllat, va espatllar-se alguna cosa i les màquines no funcionaven. Eren el centre de l’espectacle! Estaven totes les entrades venudes i dues hores abans de començar, vam haver de suspendre el concert. En aquella època, no hi havia venda online. Conforme anaven arribant, se’ls anava explicant que els hi tornàvem els diners, però que el grup s’havia ofert a fer un petit concert acústic amb quatre temes per compensar mínimament la suspensió a última hora. I es va anar animant i va fer més d’una hora de concert improvisat al piano! Va ser fabulós. La gent estava encantada, perquè va ser únic, no estava preparat. Ell cantant les seves cançons despullades; va ser preciós no, lo següent. Dins de la desgràcia que va ser no poder fer el show que tenia previst fer, va ser una meravella que la gent va gaudir moltíssim. Fins al punt que ens preguntaven per què els hi havíem tornat els diners si allò valia encara més! (Riu) Això demostra la seva capacitat. Només un artista de veritat pot fer-ho. Amor absolut al Guille Milkyway.

  • Normalment ja faig aquesta pregunta, però en el teu cas és més adient que mai: i ara, quins reptes tens per davant?

(Riu) El que m’agradaria és donar-te una resposta. Perquè jo mateix no he deixat de fer-me aquesta pregunta i crec que demà continuaré fent-me-la. A mi m’agradaria continuar en l’àmbit de la música en viu i lluitaré per a que així sigui. Estic intentant que es faci realitat un projecte, però estic a l’espectativa i no tinc res en ferm.

  • És com improvisar dalt d’un escenari?

Sí, haurem d’improvisar. (Riu) Perquè la situació no estava prevista. Però confio que aviat tinguem coses noves a explicar, però ara encara no puc.

  • Com estàs afrontant aquest canvi?

De moment ho porto bé. No sé si d’aquí a dos mesos continuaré així. (Riu) Encara no he tingut temps de pair-ho gaire i a més, tinc altres projectes al cap que em fan centrar-me en el futur. A més, assumeixo que han estat uns anys meravellosos que formen part d’una etapa que s’ha tancat i que dona l’oportunitat per a que se n’obrin d’altres. I no cal donar-hi més voltes.

  • Com definiries Lleida culturalment?

Jo la veig bé. Molt millor que fa un quart de segle. Hi ha grans equipaments, es fan moltes coses i penso que tot i que tothom voldria més, però té la dimensió que té i té el públic que té. Penso que pel seu tamany i població, hi ha prou activitat cultural i molta gent amb ganes de fer coses. Potser amb teatre més que amb música, però confio que sorgeixin més projectes exitosos i que puguin ser exportables. Hi ha grups com Xavier Baró o Reinaldo i Clara, per exemple, amb molta projecció. Però sorprén que no en sorgeixin molts més. Hoven és fantàstic. Però potser manca l’acompanyament d’aquests grups amb estructures que els ajudin a vendre’s, a comercialitzar el que fan. No sé si confio gaire en què això passi, però hauríem de trobar la formula per a que passi. Les institucions podrien fer molt més del que fan.
També em sap molt greu que un espai com el River Cafè estigui sense cap ús. És un pecat mortal. Per allà van passar molts artistes, donava vida als Camps Elisis, estava obert durant el dia. És una llàstima que s’hagi acabat aquest projecte. Estaria bé repensar-ho i buscar la manera de recuperar aquest espai escènic.

  • Què creus que estaries fent si a la teva vida no hagués aparegut la programació musical?

No m’ho he plantejat mai.

  • Telecos no, oi?

(Riu) No, segur que no. Penso que seria alguna cosa relacionada amb la gent, amb el contacte amb la gent.

  • Què vols ser de gran?

Una altra pregunta que em faig últimament. (Riu)

  • Una cosa és el que vols i l’altra cosa el que facis.

M’agradaria tenir temps per estar en família, per llegir més… però també vull l’emoció i l’estrés d’un projecte. Caldrà trobar l’equilibri entre les dues coses.

  • Què fas en el temps lliure?

M’agrada molt llegir. Durant el confinament vaig aficionar-me a la bici i ara continuo agafant-la i vaig a fer tombs per l’Horta, que és fantàstic. Escolto molta música, més aviat la clàssica, potser per fugir de les dinàmiques de feina.

  • Com t’agradaria passar a la història?

No tinc cap interès en passar a la història. En tot cas, m’agradaria que la gent em recordés com una bona persona, com algú que ha facilitat que passin coses.

  • Com t’acomiades normalment?

No m’agraden els comiats. Però si ho he de fer, prefereixo un “fins aviat” per obrir la porta a tornar-te a veure. Quan estàs en una situació que t’agrada, el comiat és el final.

  • Tot i que sempre pot haver un bis.

(Riu) Sí, sempre ens quedarà el bis.

Comparteix

També t'interessarà