Victòria Antó: "M'agraden les coses gastades i amb pedaços, que tinguin vida"

LLEIDACOM/ Amaia Rodrigo Arcay
11-04-2019
  • Victòria Antó: "M'agraden les coses gastades i amb pedaços, que tinguin vida"

La Victòria Antó col·lecciona roba interior antiga. És com una manera de reconéixer la feina de dones que no podien fer res més que cosir i estar a casa cuidant de l'home. Ella no se sent tant víctima del seu temps, però admet que si tornés a viure faria les coses d'una altra manera. Seria empresària, inversora. També col·lecciona memòria. Tota l'acumulada al llarg de 84 anys de vida. Recorda com la seva mare i el seu pare, els dos artistes, van deixar la seva passió i es van convertir en persones "normals i avorrides". També les màquines de cinema que gestionava son pare, el primer mag de Lleida, i que portaven als pobles un horitzó més ampli. Trenca la norma que quant més gran, més conservadora i veu en les reivindicacions feministes una forma de deixar enrere una vida d'esclavatge. I insisteix que la rentadora també va ser un gran element d'alliberament de les dones.

Hem volgut admirar la seva col·lecció de roba i també escoltar la de records, viatjant al passat amb aquesta lleidatana que sap que va ser fruit d'una festa major.

  • Presenti's. Qui és Victòria Antó?

És una lleidatana de 84 anys que he viscut molt. I prou. Potser amb il·lusions per aprendre i una de les coses que més il·lusió m'ha fet i que m'ha ajudat a superar aquesta part de la vellesa que més costa és la col·lecció de roba antiga que faig. M'omple molt.

  • Potser és pel que més se la coneix a Lleida. Això la defineix?

Jo sóc molt detallista. M'agraden molt les coses ben fetes. I quan vaig descobrir aquesta roba, sobretot el treball tan maco de les noies que feien aquestes peces... A més no podien fer res més. Les metes de les dones llavors era aconseguir un bon matrimoni i cosir i tenir fills. Ara això s'ha superat. Érem depenents del marit i la nostra meta era aquesta. Sempre vaig pensar que jo hagués pogut arribar més enllà. I vaig pensar que hi havia dones que valien moltíssim i que van ser víctimes del seu temps. No van tenir més remei que fer el que la societat demanava d'elles: preparar-se per casar-se, saber comprar, cuinar, fer conserves, cosir... Fer un matrimoni de contracte i ja està.

  • I vostè també ha estat víctima del seu temps?

No. No... Et diuen que és per tota la vida i “tota la vida” és llarg i la persona evoluciona. Quan tens uns anys, evoluciones i tens les idees més clares, penses si és el correcte. I tens nòvio i veus que potser no és el que voldries, però l'estimes. Penses que la societat no ho permetria, estaria molt mal vist trencar un noviatge. Penses que amb idees avançades pots intentar solucionar-ho. Després pots trobar-te que cadascun té el seu caràcter i que les persones no canvien. T'has d'adaptar. Però és molt complicat allò que diuen per tota la vida.

Molta part de la teva personalitat es frena. Una parella vol que sigui per tota la vida, però segons vas vivint, veus que pots arribar més lluny. Si l'altra persona diu que ja està bé així, llavors te distancies. Tens la força per arribar on vols, però la parella no es vol complicar la vida. Has de decidir: si la societat t'ho permet pots fer com ara. Però llavors no podies fer-ho. Has de dir “sí, buana”. Tens fills i vas tirant. T'adaptes, però no és el que voldries. Jo vaig tindre idees i, per exemple, vam comprar un pati i vam fer una permuta i vam fer una casa. Jo em vaig cuidar molt dels planos i ho vaig fer amb molta il·lusió. Ara penso que no val tant la pena tant sacrifici. Però ara tinc una vellesa envejable perquè l'he sabut crear i he buscat els motius. No necessito companyia i visc molt bé amb mi mateixa. I després, estic satisfeta del que he fet. Hauria pogut fer més perquè tenia força per fer molt més. Tenia les idees, però el que vaig fer -a contracor del meu marit- ho vam poder gaudir els dos.

  • Què hauria fet si hagués estat lliure del tot?

Hagués invertit. Sempre. No vendre. Ser empresària.

  • Hagués estat una dona de negocis

És que ho veia clar quan vam fer la casa. Em van oferir coses. Però no les vaig poder agafar perquè estava supeditada. En aquell moment vaig pensar que ja havia passat per sobre del que volia encarregant-me de la compra i del disseny de la casa. No podia tornar a passar per sobre de la seva voluntat. Tot i que després, ho hem disfrutat els dos. Però vaig tenir oportunitats molt bones i no les vaig agafar. Hagués hagut de tirar-les endavant. Si pensés com penso ara, ho hauria pogut fer d'una altra manera. Però és que no he fet mai res sense permís del marit. Ell volia ser el cap de família i jo vaig voler que ho fos. Però ara he canviat de parar i ho hagués fet d'una altra manera.

  • Què en pensa de les manifestacions feministes dels últims anys

Que són fantàstiques. Els meus pares em van educar per ser una bona mestressa de casa. He estat molt bona administradora, molt treballadora i molt bona companya del meu marit. Però jo ja vaig decidir que s'havia acabat. Les meves filles vaig voler que tinguessin una carrera per a que no depenguessin mai del seu marit. Això és el que ha canviat la dona dels últims temps. A banda de la rentadora! (Riu). L'ha alliberat d'una part de l'esclavatge. Jo encara vaig viure la necessitat de rentar-ho tot a mà. En part, és un dels ingredients per viure la cultura de l'esforç que ara la canalla no té. Em sembla que ho tenen tot massa fàcil.

  • A què es dedicaven el seu pare i la seva mare?

Ui! És molt complicat. Eren artistes.

  • Els dos?

Primer ho va ser el meu pare. Que va ser el primer mag de Lleida. Va néixer a Barcelona i va anar pel món fent els seus espectacles. La mare va néixer a Argèlia, perquè la seva família eren emigrants de Santa Pola. La meva mare estava supeditada al meu pare molt més que poguem imaginar-nos. Estava molt pendent del benestar del seu marit i dels fills. Però molt més del marit que dels fills. Es van conèixer perquè el nòvio de la meva mare tenia un cafè teatre on va actuar el meu pare. Ella devia ser molt agosarada i quan el mag va demanar una voluntària, ella va sortir. Es van enamorar i van marxar. Es van casar a Casablanca. No sé gaire cosa més perquè no ens ho van explicar bé mai. L'any 15 va nèixer la primera filla. Després, voltant pel món van tenir-nos a tots nosaltres. Enmig, va tenir lloc la Primera Guerra Mundial. Mon pare tenia asma i com que era gran, va fer de xofer de les ambulàncies recollint els ferits. Jo vaig nèixer llavors, la cinquena dels meus germans. Amb la primera, em porto 20 anys. Jo no havia d'arribar i sempre m'han dit que sóc fruit d'una festa major. (Riu).

  • Llavors, va conèixer poc als seus pares?

Els vaig conèixer de grans. Però sé coses de la seva història. El meu pare havia fet molts diners i va comprar 11 màquines de cinema mut i les va distribuir pels pobles. Es van quedar en un poble petitet, Sunyer, on se l'estimaven molt. Allà va comprar el cafè i hi va posar el cinema. Guanyava diners dels diferents pobles perquè la gent anava molt. Ma germana gran ho va viure molt. Vigilava que no hi anés la policia, perquè al cafè s'apostava. Hi havia hagut gent que es va arribar a jugar la casa, les terres i la dona!

Després de la guerra, els meus pares van deixar la vida d'artistes i es van convertir en gent normal, persones avorrides i tristes. Jo no vaig veure treballar mai mon pare. El cridaven quan calia fer substitucions als cinemes. Hi anava al cine Viñes, al Catalunya, al Granados, al Victòria, al Bahia ja no, era gran ja. No necessitava diners perquè tothom anava al cinema, no hi havia una altra cosa. A més, la gent del poble estava molt agraïda. Un cop em van dir que mon pare els havia obert els ulls a moltes coses amb el cinema. Com que tenia molts diners, el que feia era comprar terres.

Victòria Antó guarda un cartell d'una actuació del seu pare, mag, i un retrat d'ell i la seva mare, que també era artista.
  • La seva bona memòria és com una col·lecció de records, no?

No tots són bons. La meva experiència a l'escola va ser molt dolenta. Costa molt perdonar. La meva infantesa me la van fer malbè. Per això, vaig animar a les meves filles a que fessin magisteri. Dues són mestres. Són dones fortes i les netes, també.

  • Això s'hereta?

Pot ser sí (riu). Però ara ha canviat tot molt. Per exemple, una de les netes se n'ha anat a viure amb el nòvio abans de casar-se i quan m'ho van dir em va semblar la millor idea. Si tothom ho fes, potser ens n'adonaríem de les coses abans. Les meves filles em deien que que m'han canviat les piles (riu).

  • Això contradiu la idea que quant més gran, més conservadora es torna la persona

Vas evolucionant segons vas veient. Jo penso que les meves netes són molt brillants però mai disfrutaran com jo vaig disfrutar els primers reixos. Jugava amb capses de cartró i em van portar una caseta un llitet amb unes butaquetes. Aquesta canalla d'ara tenen de tot i no valoren el que tenen. No han viscut la carència i cal fer-ho. Jo ara visc la meva vellesa sabent l'esforç que costa.

  • Com la viu?

Pensava que estaria fent d'infermera del meu marit. Ell ja no hi és i tot i que em sàpiga molt greu dir-ho, jo estic gaudint de la meva vida ara. El trobo a faltar, però seria diferent. Els meus propis fills i filles ho veuen, que si ara hi fos, la meva vellesa no seria igual. No és que estigui descontenta amb la meva vida de casada, però he estat molt pendent del meu home. A vegades les meves filles em preguntaven perquè li feia segons què. Jo responia que m'agrada ser servicial. I és veritat, però ara em pregunto perquè acceptava coses que potser no hauria d'haver acceptat. Jo tenia idees més avançades, però no podia avançar perquè és com si tingués un murrió. Jo havia vist de petita que el pare manava. Però vaig trobar la manera de tirar endavant el projecte que em feia il·lusió, que era la casa. A través d'una permuta vaig poder construir un edifici com jo l'imaginava. Es deia edifici Victòria perquè l'arquitecte, el senyor Domènech va reconèixer que jo ho havia donat tot per aquella casa. Em va dir que sempre sortia victoriosa. Era un gran senyor, net de Doménech Muntaner. Em va dir que de l'interès que hi posava, em sortiria el cabell blanc, caçaria mosques i parlaria sola (riu). I una mica ja ho faig. Em va presentar uns nois que començaven i que van ser els que van dissenyar els plànols. El meu home em deia que m'enredarien i no se'n refiava de mi. No va evolucionar i no veia la necessitat d'anar més enllà. Ell ja estava bé. Però a mi no em feia por d'escalar. Malgrat tots els entrabancs, jo veia clar que aquella casa es faria com jo deia. I vaig superar les dificultats sola.

Tot i així, jo cuidava molt el meu home. Era un home feliç. I jo també vaig ser molt feliç. M'hagués estimat més que ens deixessin un negoci en herència. I jo els hi dono ara. Els meus diners els he invertit i si ets bona administradora, no necessites massa per viure. A més, a mi que m'agrada tot el que té vida i té història. Jo vull que les coses siguin gastades, que tinguin pedaços, que tinguin una vida al darrere.

  • Què és el que li agradaria viure?

Res. Això ho dona la vellesa. Estic tan agraïda a la vida, ja no li demano més. He viatjat, he conegut molta gent... I he tornat a estimar una altra vegada. Després de morir el meu marit, jo feia vida de “vella”. M'estava a casa, em vaig deixar. Em sentia malament per no haver fet prou per ell. Però me'n vaig sortir d'aquella depressió. Em van convèncer per fer un viatge de l'IMSERSO. Les meves filles també em van animar. Vaig haver d'anar sola perquè l'amiga que venia no va poder finalment. I ja a l'autocar vaig conéixer un home també vidu que inicialment em va semblar molt gran, però durant el viatge, el vaig començar a veure d'una altra manera. Jo volia ballar i ell va demostrar ser un gran ballarí. Afaitat, pentinat i a punt de ballar un bolero, el vaig veure jove! (Riu) Ens ho vam passar molt bé i era un bon home. Al principi, em demanava que ens veiéssim, però jo em resistia pel que diria la gent. Em feia por començar una relació sense futur, perquè érem grans. Ell va ser insistent i es va anar guanyant la meva família, fins i tot la germana del meu marit. Un bon dia, em va venir a veure, es va amagar i em va portar unes flors. Ens anàvem veient i vam tenir una relació, però sense viure junts. Ens vèiem els caps de setmana. Això va durar cinc anys. Ho vam deixar, però en aquell temps vam canviar moltes coses. Va ser un regal.

  • Si fos una superheroïna, quin superpoder voldria tenir?

Acabar amb les guerres. Poder equilibrar el món. Renunciaria a part de la comoditat per a que ningú passés gana. No m'agrada el món en què visc. Em vull fer vella perquè vull marxar d'aquest món. Si ara fos jove, me n'aniria a missions. Les meves filles em diuen que he canviat molt.

  • Com s'acomiada de la gent?

Amb una abraçada i prou.

Gràcies per compartir aquesta col·lecció de memòries amb nosaltres.

Un dels orgulls de la Victòria Antó, la seva col·lecció de llenceria del segle XIX.
Comparteix

També t'interessarà

Enquesta