“Voldria que totes les persones amb discapacitat d’arreu del món poguessin tenir un Acudam”, Angelina Roure

L’any 1975 un grup de famílies del Pla d’Urgell va trobar la necessitat de crear una entitat sense ànim de lucre que treballés per les persones amb discapacitat intel·lectual facilitant-los projectes de vida dignes. Cinquanta anys després, Acudam és una de les entitats més consolidades de les comarques de Ponent i un referent nacional per la seva tasca social. L’any 2003 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Una de les mares que va fundar Acudam és Angelina Roure, presidenta de l’associació entre 2013 i 2021 i, actualment, vocal de la junta directiva. Roure ha estat una de les ànimes de l’entitat que ha treballat incansablement per la dignitat de les persones amb discapacitat al Pla d’Urgell.

Quan i per què sorgeix la necessitat de crear Acudam?

Fa cinquanta anys aquest món era un món molt desconegut, perquè la gent tenia cert respecte de sortir al carrer amb els seus fills o amb els seus germans. A Mollerussa hi va haver un fet de gran demostració ciutadana que va ser el Volem Plaça. La gent del poble va sortir i ho vam aconseguir, perquè si no actualment a la plaça de l'Ajuntament hi hauria un edifici de set plantes. Això ens va fer crear un sentit cívic.

Llavors, això va coincidir amb l’arribada a Mollerussa del mossèn Josep Malé, un autèntic pastor de veritat i molt sensibilitzat en diferents temes, i la Teresa Obradors, que era sociòloga per la Sorbona de París i treballava a Extensión Agraria, formant a les dones dels pagesos. Ens vam conèixer i vam muntar un grup per començar a estudiar les necessitats de les persones amb discapacitat, que aleshores rebien un altre nom que no vull dir perquè em sembla molt terrible. Les ànimes d’allò eren ells dos, jo em vaig limitar a posar-los en contacte i ajudar.

Amb aquest estudi van sortir les persones que hi havia, però que no es coneixien. Aquella soledat que patien ens semblava inhumana i injusta i, amb l’estudi fet, vam posar en contacte les famílies amb fills amb discapacitat en una reunió a l’Ajuntament i els vam explicar el projecte. Les famílies es van sentir sorpreses, però a la vegada vam veure que s'obria un camí.

Amb aquest primer pas vam fer un nou estudi ben fet per pobles i es va crear l’associació. Ràpidament, s’hi van sumar el Joan Roca i la Roser Garrofé, que tenien un fill amb discapacitat i coneixien millor el tema.

Quina era la situació de les persones amb discapacitat al Pla d’Urgell abans de la creació de l’entitat?

Estaven tots tancats a casa. Algú anava una temporada a l’escola, però aviat se’ls acabava. Quan feies les entrevistes amb les famílies, veies que tenien un sentiment de culpabilitat, però això no era culpa de ningú, els fills neixen com neixen. Al principi va costar que la gent acceptés que poguessin venir els seus fills, alguns sí que ho entenien, altres se sorprenien...

Una de les primeres iniciatives va ser l’escola d’educació especial Siloé.

Aleshores vam començar ni amb sabata ni amb espardenya, directament descalços. Tampoc hi havia gaires referències a la societat en aquells moments, però teníem tota la voluntat. Vam tenir la sort que la Forestal d'Urgell ens va deixar un xalet al carrer Florida i allà va començar la primera escola amb setze alumnes i mossèn Malé com a director. L'aventura realment va ser meravellosa, perquè els nois i noies van fer un canvi espectacular. Quan van arribar les vacances, ens preguntàvem què farien aquests nois. Ens van deixar l'antic jutjat de pau, on ara hi ha la biblioteca, i vam muntar un taller d’estiu en el qual van començar a enfilar cortines, sent l’origen de la famosa cortina de l’Acudam.

Més endavant vam aconseguir cedir el col·legi Siloé al Departament d’Ensenyament, sent una de les primeres escoles d’educació especial públiques de tot l’estat espanyol. Si no ens hagués sigut així, nosaltres no hauríem pogut sostenir un ensenyament de qualitat.

La inserció laboral ha sigut un dels pals de paller de la tasca d’Acudam.

En aquell moment va ser una nova obertura, perquè hi havia nois que s’anaven fent grans, ja no podien anar a l’escola i vam veure que teníem una altra petita possibilitat. Als inicis pintàvem xinxetes amb uns mètodes molt peculiars, però la integració dels nois era extraordinària. L'any 1982 ja vam poder comprar el xalet actual de la Casa Canal i vam instal·lar el primer taller de veritat. Més endavant es van comprar les naus a Vila-sana per fer cortines, després vam ampliar amb els alvèols i els manipulats i ara tenim la màquina de paper.

No teníem present res d’inserció laboral, simplement teníem clar que els nois i noies havien de sortir de casa seva com tothom i havien de tenir unes possibilitats com tothom que no hi eren. En aquests moments, tots els usuaris d’Acudam tenen un lloc de treball i on desenvolupar-se.

Als anys noranta vàreu obrir el servei de la llar residència, quina importància ha tingut l’habitatge per als usuaris de l’entitat?

Primer vam poder comptar amb la residència dels germans de Creu Blanca al Castell del Remei per donar cabuda a persones amb grans discapacitats. Uns anys després, l’Ajuntament de Mollerussa ens va cedir els terrenys del carrer Mestre Capell i vam construir la primera residència amb 24 places, que el 2008 vam ampliar els pisos amb 24 places més, perquè hi havia persones que no calia que visquessin amb molta atenció.

L’habitatge és bàsic per les persones amb discapacitat, canvien de cara. Per les famílies també és molt important, jo vaig començar sense tenir família amb discapacitat, però el 1981 va néixer la meva filla Montserrat i em venia de nou com a tothom. Gràcies a aquell aprenentatge que vaig fer amb les famílies no va ser una cosa traumàtica. La residència dona una independència que alguns necessiten i que poden tenir-la, en d’altres les famílies ens fem grans i els fills han de quedar assistits.

Els temps han anat canviant, perquè quan vam començar amb la residència no pensàvem en cap moment que hi pogués haver pisos. Les persones també han anat envellint, requereixen atenció mèdica i ara la poden tenir a la residència.

Com valora l’aportació que ha pogut tenir Acudam per les persones amb discapacitat en aquests diferents àmbits que comentàvem?

A l’Acudam hem aconseguit que cada persona assistida tingui el traje a mida. Hi ha una cosa molt clara que sempre dic i és que els usuaris no enganyen. Són persones que et fan un màster de vida extraordinari, són honestos i si una cosa te l'han de dir, te la diuen. Si les persones que ens fem dir normals passéssim una temporada a l’Acudam, veuríem la vida d’una altra manera. Voldria que totes les persones amb discapacitat d’arreu del món poguessin tenir un Acudam, de la mateixa manera que fa cinquanta anys era impensable que el que s’ha aconseguit fins ara fos possible.

Considera que gràcies a Acudam s’ha pogut canviar la percepció de les persones amb discapacitat a la comarca?

Una vegada, vam fer una excursió amb els usuaris i les famílies a un santuari i, de cop i volta, ens vam creuar amb un senyor que en veure’ns es va senyar i va dir “Dios nos guarde de estos males”. Això passava fa cinquanta anys, no tothom ho deia, però ho pensàvem. Això no és un mal, és un fet més a la vida. Quan vam començar l’Acudam, la gent es girava quan passàvem pel carrer. Ara ja no sorprenem i ens integrem als clubs esportius, als teatres... això és una gran fita, però encara no hem arribat a on hem d'arribar. A les empreses, per exemple, molts encara no s'hi acaben de trobar bé. Hi ha una evolució que no sabem fins on arribarem en el món actual, però no ens podem quedar parats. Hem d'anar sempre un pas endavant.

Com a mare i impulsora, quins reptes creu que s’ha de marcar Acudam pels propers 50 anys?

L’Acudam ha sigut pioner i excel·lent i ha de continuar amb aquesta excel·lència i pensant de quines possibilitats tenen els usuaris dins l’associació i dintre de la societat. S’ha de veure que tots hem de tenir els mateixos drets, els mateixos deures i les mateixes oportunitats, cadascú dins de les seves possibilitats. A mi m'agradaria mirar-ho amb optimisme, cosa que no veig gaire clara perquè la tranquil·litat d’abans s’ha substituït per la immediatesa. No podem córrer més del compte sense assimilar-ho i aquesta immediatesa em preocupa, perquè les coses s'han de mesurar.

A l’administració li demanaria que quan facin lleis es facin trepitjant el dia a dia, perquè des de les oficines i els departaments, el dia a dia no el veus. Semblava que amb la informàtica tot seria més ràpid i més fàcil, però cada dia hi ha més normes, que se superposen i no saps mai on passes. Això no ens passa només a nosaltres, passa a entitats, associacions, empreses, autònoms, famílies...

I finalment, l’Acudam té una fundació que, per culpa de noves lleis, s’ha de separar de l’Acudam. Ara tenim quatre anys de tràmits per poder tenir una fundació independent, però per atendre les persones de l’Acudam. Els nois que es queden sense família i que viuen a la residència, han de poder estar assessorats i acompanyats de gent coneguda. Ara la batalleta que tenim és aquesta, però no volem ser una gran fundació, volem ser la fundació que necessitem per les necessitats de l’Acudam. Som la seva família de suport i no volem que es quedin amb suports que no siguin de la casa.

El futur de l’Acudam passa per la gran sort de tenir persones al capdavant que han sabut tirar-ho endavant en tots els aspectes. Hem tingut entrebancs i moments difícils, com a tot arreu. Ara amb la recessió econòmica no són uns moments brillants, però hem de tenir clar és que no ens atordiran i que continuarem batallant cinquanta anys més.