Doncs ja està, fins aquí. 16 setmanes + vacances + lactància no donen més de si... ja ens hem polit la súper baixa de maternitat. Leo, sento dir-te que has nascut en un país que considera que ja fa dies que estàs més que preparat per quedar-te sol una bona estona mentre la mare torna a la feina. Això sí, lactància exclusiva els primers sis mesos. Doncs gent, ho tenim una mica complicat eh...

S’ha parlat molt de la conciliació laboral i familiar en les darreres setmanes arran de l’ampliació del permís de paternitat de dues a quatre setmanes (al que no hem arribat a temps per poc) i altres mesures com avançar una hora el ple del congrés per facilitar la conciliació familiar. No faré cap reflexió al respecte perquè, en primer lloc, ja se n’han fet moltes i molt complertes, i en segon, crec que és més que evident que estem a anys llum d’una conciliació real. I ja no familiar, sinó fins i tot amb nosaltres mateixos.

Conciliar avui en dia és igual a renunciar, i ho deixa molt clar la genial campanya #yonorenuncio impulsada pel Club de las Malas Madres. Podeu trobar més informació i signar la petició aquí.

I normalment qui renuncia, no ens enganyem, és la mare. Perquè maternitat no és igual a paternitat, però d’això en podem parlar un altre dia.

Durant aquests mesos d’embaràs i iniciació a la maternitat he tingut la sort d’anar teixint una nova xarxa d’amistats amb les mares que ens hem anat trobant en diferents activitats i he vist com la tornada a la feina realment es converteix en una angoixa important per a la majoria. Amb qui deixar al petit o petita, si demanar reducció de jornada o no, potser una excedència, autèntiques batalles amb el tira llets per començar a omplir el congelador de casa de bosses de llet per quan no hi sigui... Neguits que fan que les darreres setmanes de baixa es converteixin en un estrès que no permet seguir-la gaudint com al principi (bé, lo del “principi” també s’hauria de posar entre cometes perquè gaudir gaudir... no seria la paraula). 

El cas és que mentre la cosa no canviï, cada família ha de buscar la seva fórmula i jugar al nivell més avançat del tetris per quadrar agendes, horaris, necessitats, butxaques, projectes, carreres professionals, etc.

En el meu cas em sento molt afortunada d’haver trobat conjuntament amb la meva parella una fórmula que em permetrà treballar en el meu projecte personal com a freelance alhora que podré seguir estant el màxim de temps possible amb el Leo (comptant amb l’ajuda de tota la família, evidentment).

I és que sí, m’encanta ser mare i dedicar tot el dia a veure com creixes i descobreixes el món, però també tinc ganes de recuperar aquell espai, aquella estona on torno a ser jo, on el meu cap es dedica a pensar en altres coses i projectes més enllà de la criança, on sento que de fet, gràcies a tu, estic sent més creativa que mai. On en definitiva, sóc la Laia, i ara també, mare del Leo.

Perquè #jonorenuncio, ni a tu, ni a mi.