Allò que mou el món

Allò que mou el món

dimarts 02 d'agost 2016 - 18:00

Després del so del despertador, ell ha seguit donant voltes per un llit on darrerament hi passa més hores despert que somiant. Un dia més, cerca la inspiració per la seva segona obra en la minúscula llibreta que l’acompanya a tot arreu mentre el llum de la tauleta de nit enfoca un conjunt de paraules i frases sense rumb que s’amunteguen per, qui sap quan, donar sentit a un llibre que (potser) mai acabarà sortint a la llum. Els adjectius segueixen morts de fred mentre els subjectes continuen prescindint del seu (in)separable predicat. A hores d’ara, té la sensació que ha superat en escreix el llindar d’aquella data en què comences a treure el millor de tu per la pressió temporal que els dies i les hores exerceixen sobre un mateix. Les darreres setmanes no han ajudat (gens) a asserenar els ànims d’una ment prodigiosa que es perd quan ella entra de nou a escena. Volent-ho sense voler. Només les trucades (in)oportunes de l’editor aconsegueixen dissimular la seva inoperativitat literària. L’un es veu a les portes del cel. L’altre observa, cada cop més a prop, l’abisme en forma de dimoni infernal.

La por al fracàs (res)sona cada cop amb més insistència en uns pensaments que, definitivament, ja ni es troben. És conscient que ell no està preparat per afrontar allò que tantes vegades hauríem de vèncer abans d’assolir l’èxit i la tragèdia s’estén per una taula inundada de pàgines en blanc que resten a l’espera d’una pissarra plena de trames i de personatges que caminen al pas de la seva nul·la aspiració. Tothom li pregunta quin desenllaç concedirà a la seva novel·la i ell és (in)capaç de dissimular que l’argument encara es troba a anys llum d’un relat digne de ser publicat. En el fons, tem decebre més als seus que a si mateix i potser per això decideix emprendre un viatge que l’aïlli de tots aquells que li volen tan bé però que ara li fan tan mal. Es pensa que marxant (ben) lluny aconseguirà el propòsit de seleccionar en què vol pensar. Sembla mentida que, algú com ell, no sàpiga que la distància només separa físicament persones unides pels mateixos sentiments.

I, evidentment, aquí els minuts (també) s’esfumen a la mateixa velocitat que ho feien setmanes abans. El trasllat del munt de papers desordenats penjats d’una pissarra sense argument no ha aportat res de nou en la seva desídia narrativa. El paisatge bucòlic al voltant del qual dóna voltes el nou estudi desperta cada matí desitjant fer-se fosc amb l’aparició d’aquell petit detall que s’ocupi d’evitar la crònica d’una mort (literària) anunciada. La música és, en aquests instants, l’única que pot posar silenci a la sorollosa ment (prodigiosa) que es perd cada vegada que ella apareix a l’escenari del seu (sub)conscient. A hores d’ara, no és capaç de trobar els motius que l’ha portat a patir aquesta manca d’inspiració. I està atabalat. I desesperat. No sap que està a punt d’arribar el dia en què, potser a trenc d’alba, s’adonarà que les coses realment importants no tenen cap explicació. I llavors podrà donar vida a les seves paraules per parlar dels amors (im)possibles que, malgrat tot, avui encara segueixen movent el món. Per fi haurà trobat l’argument que tant temps ha estat esperant i que ningú li podrà rebatre. Ell aviat podrà començar a escriure el seu llibre. Jo, mentrestant, intentaré que la terra no deixi de girar. Encara que només sigui per continuar somiant. 

Comparteix-ho