"El reino": un mirall de vertigen

"El reino": un mirall de vertigen

diumenge 07 d'octubre 2018 - 11:15
"El reino": un mirall de vertigen

Una peculiar setmana per anar a veure "El reino". L'anomenat a les escoltes telefòniques "sherif", és a dir l'actual president de la Diputació de Lleida Josep Reñè, ha estat detingut juntament amb d'altres 25 persones per suborn, malversació de diners públics, pertinença a grup criminal, blanqueig, delictes societaris o frau a l’Administració pública. Una bona col·lecció de càrrecs a l'espera de judici. 

A la pel·lícula que ens ocupa les acusacions venen a ser les mateixes. Manolo (un Antonio de la Torre magnètic) és un vicesecretari autonòmic amb aspiracions que, conjuntament amb el president Paco (un Josep Mª Pou elegant i perfecte), està involucrat en una trama de comissions des de fa alguns anys. Quant tot esclata el partit pretén que el nostre protagonista es carregui el mort i llestos!..,  sense preveure que la pretensió del Manolo és arrossegar al màxim número d'implicats. A partir d'aquí es desencadena un thriller accelerat i vertiginós amb una càrrega de tensió i intriga implacable i contundent.

El director Rodrigo Sorogoyen continua en un bona línia després de la impactant "Que Dios nos perdone" i no es queda només en la denuncia magistral d'una corrupció que ho inunda tot. En aquest sentit hi ha una grandiosa escena a la barra d'un bar que ens emmiralla i alhora fa còmplice a un prototip de ciutadà que, en principi, no té res a veure en la trama però que comparteix amb el Manolo aquella picaresca mal entesa que ve a  dir allò de "total!... per uns pocs euros no es notarà". Podríem dir que el missatge que transmet encertadament el director és aquell que ens diu que de la mateixa manera que per "educar un infant fa falta tota la tribu" per permetre la corrupció també. Caurà el "sherif" Reñé per tal que continuï el regne-oasi?.

El millor, però, és que a aquest clarivident mirall que podria quedar en una denuncia contundent i prou s'acompanya amb una trama perfectament combinada per contagiar-nos d'una atmosfera asfixiant de tensió personal gràcies a una barreja exacta de gest, paraula, música i muntatge. La credibilitat dels personatges i la seva naturalitat propera ens atansen perillosament a una empatia no volguda que es converteix en un merit més de la cinta. Tot plegat ens mostra un retrat ben proper de la corrupció emmarcat perfectament en un thriller de vertigen amb un dinamisme sense descans.  (7,5/10)

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de MacPelegri
Exercint la docència a secundària des del 1987 com a professor d'Educació Física amb un parèntesi de 8 anys com alliberat sindical. Amant a temps parcial del cinema com a experiència vital, emotiva i onírica. Fugitiu dels meus fantasmes als quals intento deixar sempre fora de la sala.
Segueix-me :