Ai, que no guanyarem res aquest any! Ai, que juguem molt malament! Ai, que no hi ha entrenador! Ai, que la defensa ja fa aigües! Es va perdre contra el PSG a domicili. Res de significatiu a aquestes alçades de temporada. El més important -d'anit- fou la manera de caure. I, a més a més, el partit no va acabar en taules per un pèl. L'actitud de l'equip no és la de l'any passat. Aquest circumstància no només s'ha de valorar, sinó que és molt important, sobretot, en partits enrevessats amb rivals menors, o amb contraris d'un nivell anàleg. Fa augmentar les possibilitats de sumar en tots els sentits. De totes maneres, si a les vuit de la tarda del proper dissabte, el Barça ha empatat o perdut contra el Rayo Vallecano, començarà el serial d'ais i uis de rigor per una part de l'afició culer.

Les queixes en relació amb el Barça es poden entendre entre els afeccionats baby boomers de la tercera edat, que s'estimen el F.C. Barcelona igual o més que qui escriu. L'equip pot guanyar de 3-0, o de 0-3, i l'enfilall de planys i queixes, de vegades, no s'apaivaguen del tot. S'abaixa el diapasó com a molt. Nogensmenys, em costa d'entendre la frustració i la poca resiliència a la derrota en les generacions X (la meva), Y i Z, que han tingut la sort de viure un Barça molt més guanyador que perdedor.

El Barça sempre està obligat a guanyar-ho tot -com se sol dir- per pressupost, massa social, i qualitat dels seus jugadors. No obstant, es comença un projecte nou. I, per cert, molt engrescador malgrat tots els malgrats. Aquests termporada és de transició per a mi. L'entrenador podrà apreciar qui convenç, i qui no, en relació amb els nouvinguts i l'herència rebuda, de cara a la presa de decisions a l'acabament. No s'haurien de buscar bocs expiatoris, en el supòsit de no aixecar cap trofeig a final de curs, si l'actitud de l'equip ha estat lluitadora. 

No m'esquinçaré les vestidures, perquè no sóc cap excepció alhora de fer judicis crítics. No m'han agradat fitxatges com el de Douglas i Vermaelen. Podria criticar imprecisions que van cometre jugadors -com Busquets, Pedro, Alves i Jordi Alba- en el partit d'ahir. Encara que fou tot l'equip -com a col.lectiu- el qual no va estar fi. 

Més crítica. En Mathieu podria jugar algun partit de lateral esquerre. En Mascherano podria jugar algun partit de mig centre. El Barça hauria d'intentar fer-se amb els dos millors laterals del món, per cercar alternatives respecte a l'exquisit joc de toc pel centre de les atepeïdes defenses contràries. I més, i més, i més... I em podrieu respondre que sí o que no, perquè tots som entrenadors. Però el cos tècnic és u, i em fa peça. Tot just ens trobem en la introducció d'aquesta nova pàgina de la història culer. Paciència i crèdit cap aquest Barça que acabem d'estrenar fa quatre dies. Els temps de lloances i diatribes encara queden massa enllà per pensar-hi.

Vaig trencar el retrovisor del millor Barça de la història conduït pel tàndem Guardiola-Vilanova. Incomparable. També del pitjor que he vist. Tinc molts bons records, i de no tan bons, ben desats en una memòria que espero no perdre mai. Animaré el present Barça batallador, amb la força d'aquesta energia renovable, infinita, que sempre m'insufla la graderia del Vicente Calderón.