El darrer consens del catalanisme polític es va produir pel 9-N. Certament, gran i valenta jornada la d'aquell 9-N del 2014 en què un gran nombre de membres de la societat civil catalana i forces polítiques compromeses amb aquella cita van driblar el corró dels poders públics estatals. 

A partir d'aleshores, la proposta de llista única d'en Mas no va fructificar. La idea era prou bona. Però la gelosia del senyor Junqueras va poder més. 

El fet d'anticipar les eleccions autonòmiques pel més aviat possible proposat per ERC no va satisfer a CiU. L'estratègia de CiU, equivocada, de guanyar temps per a res, retardant les eleccions pel 27-S, no li servirà per a salvar-se de la desfeta a les municipals 2015 i autonòmiques 2015. Ara per ara, CiU està massa desgastada, per no dir tacada, pel mal ús del seu poder polític durant massa anys de manera gairebé ininterrompuda. 

L'ambigüitat d'ICV a l'eix nacional, sumant-hi l'efecte del fenomen polític de moda Podem, li passarà factura a les autonòmiques del 2015. I respecte al PSC d'avui, millor ni parlar-ne. Tot sembla apuntar que aquests dos partits polítics catalanistes no s'adheriran a la coalició independentista. Un posicionament polític del tot legítim com no pot ser d'una altra manera.

La CUP, el partit que ha excel·lit de la legislatura, va sortir amb bon criteri d'un galliner en què ERC i CiU només han fet que picar-se les crestes des del 10-N. Malauradament, la desunió per motius estratègics d'ERC i CiU ha conduït al quasi impossible triomf del sobiranisme a les properes eleccions autonòmiques del 27 de setembre. Per això, l'adhesió de la CUP al full de ruta serà cabdal per exhaurir les poques possibilitats de rescatar el procés. 

Les responsabilitats polítiques relatives a la davallada del procés no s'han d'anar a buscar a Madrid. Aquesta vegada les actuacions del govern central, diatribes de membres ínclits del PP i PSOE, i tota mena de Marhuendas i Jiménez Losantos contra Catalunya podrien no ser suficients. ERC i CiU han fet un pa com unes hòsties des del 10 de novembre del 2014. Sens dubte, CiU i ERC, amb les seves desencertades decisions i actuacions en una etapa històrica sense parangó per a Catalunya, han dilapidat molta credibilitat i confiança en el pitjor moment. Aquesta és la realitat. 

El fet de no celebrar les eleccions a començaments de 2015 ha provocat que Podem i Ciutadans hagin agafat, i vagin incrementant musculatura política. La societat civil catalana ha estat sempre molt plural. Ara es fa més visible que mai. El sistema de partits a Catalunya continuarà sent pluripartidista. Ara, encara ho serà més. Conseqüentment, la fragmentació del vot serà espaterrant per les eleccions al parlament del 2015. Aquesta dispersió del sufragi no beneficia gens ni mica el capital polític de la coalició de partits favorables a la independència. 

Comptat i debatut, no contemplo un referèndum d'autodeterminació de Catalunya legal i vinculant ni a curt ni a mig termini. Encara menys la independència de Catalunya. Hi haurà més oportunitats. No obstant, en un horitzó llunyà que ara mateix no aconsegueixo albirar. Aquest escrit només vol reflectir una percepció més. La fredor d'aquest anàlisi gens falaguer favorable a la victòria de la coalició de partits polítics que aposten per una Catalunya amb dret a autodeterminar-se, no em frenarà per anar a votar amb tota la il·lusió del món dins el marc d'unes eleccions excepcionals. Perquè una cosa és el que et diu el cap i una altra el que et mana el cor. I tant de bo que m'equivoqui en la predicció.

Els voluntaris del moviment de l'Assemblea Nacional Catalana que han pencat tant no es mereixen una derrota pel 27-S. Cal passar per les urnes. És el mínim. I qui sap...