"La forma del agua": empapat de fantasia

"La forma del agua": empapat de fantasia

diumenge 18 de febrer 2018 - 11:30
"La forma del agua": empapat de fantasia

Acaba la sessió i em quedo a la butaca. Deixo que soni la música i enfilo la sortida pensant amb les paraules de Guillermo del Toro del dia anterior a la TV. Deia que havia fet la pel·lícula des de la sinceritat del cor. Des de l'estima al cinema i la voluntat de mostrar l'amor autèntic cap a l'altre. També deia que de totes les seves pel·lícules que havia fet era la que trobava més rodona. "¿Què vols que digui si està en promoció i s'hi juga les possibilitats d'èxit!?", podríem contraposar. Calia comprovar-ho.
Estem davant un conte de fades, de personatges estrambòtics que et sedueixen perquè estan edificats des de l'emoció (fins i tot el dolent Strickland resulta interessant), secundaris de vides singulars i ben perfilats, una ambientació carregada de detalls i bon gust i, per rematar, unes interpretacions que apunten molt alt. No es tracta de fer quinieles pels Òscars ni caure en el parany que la cinta ha estat pensada i feta amb la pretensió --molt obsessiva de vegades-- d'anar a buscar premis. De moment el nombre de nominacions és una exageració amb el perill evident de no acomplir les expectatives.
Bé, anem al gra: per què s'ha de veure "La forma del agua"?. Doncs per una raó ben simple: us enganxarà des del primer minut amb una barreja enginyosa entre realitat i un món imaginari desbordant. El director aconsegueix mantenir els lligams i les al·lusions amb la realitat encaixant de forma ajustada tots els elements col·laterals que tracta (la guerra freda, l'obsessió pel progrés imparable, el final del cinema de les majors, el drets civils, la cursa espacial,..,) amb una ficció al voltant de l'amor, l'amistat i el respecte per l'altre. No és en cap moment una història al marge de tot sense esperit crític, és, també, un homenatge sincer a una època en la que tot es va accelerar vertiginosament i va "oblidar" massa coses en el camí.
Però si hi ha un aspecte en el qual el director destaca amb un mestratge consumat és en la creació i composició d'unes imatges atapeïdes d'una imaginació que vessa pels quatre costats de la pantalla. Començant pels cartells de la presentació gràfica per acabar en qualsvol dels fotogrames. En aquest sentit podem evocar a "Amelie" o la estètica del director Aki Kaurismäk
¿A qui no li agrada gaudir d'un conte, ben explicar, fet des de la passió i amb unes imatges consistents carregades d'una fantasia suggeridora i magnètica?. Us la perdreu? (8/10)

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de MacPelegri
Exercint la docència a secundària des del 1987 com a professor d'Educació Física amb un parèntesi de 8 anys com alliberat sindical. Amant a temps parcial del cinema com a experiència vital, emotiva i onírica. Fugitiu dels meus fantasmes als quals intento deixar sempre fora de la sala.
Segueix-me :

Darreres entrades de l'autor