Arriba un d’aquells moments a la vida en què una maleta acaba traspassant la porta d’entrada. A vegades per entrar i a vegades per sortir, no sabria dir en quin dels dos moments hi ha més sentiment d’alegria o de tristesa, però n’hi ha un que és permanent als dos, la pena. Pot ser tan aguda o tan amagada entre altres sentiments que un a vegades ni se n’adona, però hi és, la pena sempre hi és. I no voldria pensar que un és penós de sèrie.

Els que entren una maleta per la porta d’entrada tenen la pena de que deixen alguna cosa enrere; els que treuen una maleta per la porta d’entrada tenen la pena de que deixen alguna cosa enrere. Mateixos sentiments i situacions oposades.

Ho deia Milan Kundera a la Insuportable lleugeresa del ser, quan Sabina entra per la porta de Tomàs i li diu que ha deixat la maleta a l’estació de tren. Ell respira alleugerit perquè sap que una maleta traspassant una porta d’entrada és més significant que centenars de frases i promeses que es poden fer les parelles. Igualment també ho és una maleta sortint. La simbologia i la semiòtica i tots els pensaments i arguments que passen pel cap dels que fan traspassar una maleta per una porta, digne d’un estudi de Saussure o Roland Barthes.

El pas d’una maleta per una porta ha de significar vida nova. Rellançament, clausura, misèria, solitud o alegria. Comencen uns pensament florits de records que serien amargs però que el temps ha anat, maleït ell, endolcint. I ara tornen aquelles escapades trànsfugues, els silencis abraçats, les provocacions al pas del temps, o les cerveses del dia de Reis, quan les bufandes envolten els cabells llargs i els abrics no donen per tant fred.

Sigui com sigui, avui hi ha hagut una maleta que ha traspassat, i no sabem si ha sortit o ha entrat. Tan és, al final, és el mateix.