Quan el Quim i la Laia trepitjaven les primeres vegades l’alta muntanya els vaig ensenyar algunes coses a tenir en compte. I una d’elles va ser una planta molt vistosa que surt al mig dels prats: la tora blava.

I per què? Doncs no pas per la seva bellesa, sinó per la seva alta toxicitat. Jo els deia: veieu aquesta flor? Doncs no la podeu ni tocar, és molt verinosa. I li deia a la Laia: oi que tu no pots tocar el peix? Doncs aquesta planta tampoc. I feien gràcia perquè passaven pels prats fent tot de saltirons per no fregar ni amb les cames la tora. Una mica exagerada? Doncs no, els nens és fàcil que toquin la planta amb les mans i després se les posin a la boca i ja tenim el drama muntat. Millor que l’esquivin només veure-la que no pas que tinguem un disgust. Fins i tots el simple fregament de les cames amb la planta podria provocar certa urticària. I us asseguro que si una planta els ha quedat gravada és la tora.

La tora blava o acònit blau (Aconitum napellus) es considera la planta més tòxica d’Europa i la podem trobar als Pirineus sobradament. Això es deu a la presència de dues substàncies potencialment molt tòxiques com l’aconitina i la pseudoaconitina que produeixen efectes cardio i neurotòxics. És tan alta la toxicitat que amb només 1mg es podria produir la mort en una persona dèbil o en nens. En adults, dosis d’entre 5 i 8 mg també són mortals i sense massa contemplacions i temps de reacció. Les parts més tòxiques de la planta són les fulles i l’arrel, on s’acumula més aconitina però l’alta toxicitat es contempla a qualsevol part de la planta, fins i tot quan és seca. No faré aquí ara una explicació extensa dels seus símptomes ni de la rapidesa de reacció però és molt greu, molt. De fet, a l’edat mitjana s’utilitzava per executar delinqüents i segur que més d’un o d’una la va utilitzar per enverinar algun parent. Les remeieres també en feien ungüents i infusions curatives a dosis molt baixes però, que coi, no val la pena arriscar-se, no? Si teniu mal de cap, millor un Ibuprofè... 

La tora comença a florir al juliol. Llavors és difícil confondre-la amb cap altre però quan no està florida les seves fulles s’assemblen a altres ranunculàcies, com l’herba del vent, sobretot si no s’és molt expert en flora pirinenca.

La tora la trobarem en aquesta època, ara ja totalment florida, fins entrat el setembre. Curiosament en prats on hi pastura el bestiar només hi trobarem aquesta flor. No és pas perquè només hi creixi ella sinó senzillament perquè els animals, que són més llestos que nosaltres, no se la mengen pas. Ni s’hi acosten!

Hi ha una varietat groga, la tora groga (Aconitum anthora), de flors una mica diferents, més petites, però que fan la mateixa espiga i tenen el mateix poder tòxic.

Paga la pena saber aquestes coses. La planta fa patxoca i un ram combinat de tora groga i blava queda molt bé al gerro de casa. Però pel sol fet d’haver-la tocat, arrencat, dur-la a les mans i després al cotxe durant unes hores ja ens pot donar més d’un ensurt. Millor que les flors les compreu a la floristeria...

Podeu veure imatges detallades de la tora blava i la groga al bloc I la Núria, com ho veu?