Resulta obligat parlar del 9N malgrat que, des que s’escriuen aquestes reflexions fins al moment que surtin publicades, hauran pogut passar moltes coses que poden canviar substancialment l’escenari i, fins i tot, algunes o moltes de les coses que aquí diem. El fet que aquest número del Fonoll sigui l’últim que surt abans de la celebració del referèndum, o pocs dies li faltaran, ens condiciona el que dediquem aquesta col·laboració a fer aquests comentaris avantmatx. Per no fer-ho massa llarg, són moltes les coses que poden passar; partim de la base que el referèndum és farà, és a dir, la seva celebració no és cap incògnita del problema, sinó que és una constant coneguda, així com també que la doble pregunta que és farà és la que en aquest moments està pactada. Tampoc volem fer de vidents dient si el “sí - sí” guanyarà o no i quina serà la diferència entre els que volen la sobirania i els que no. Ens centrarem, exclusivament, en l’afer Pujol i en com aquest ha modificat fonamentalment totes les coordenades. Seria d’ingenus pensar que aquest esdeveniment només cal condemnar-lo per evitar qualsevol efecte; només cal mirar com hi ha qui intenta, interessadament, sortir en defensa de Jordi Pujol assumint el paper d’intel·lectual del règim, com és habitual en tots els règims autoritaris (és bo recordar, a aquests efectes, l’article publicat per Agustí Colomines, expresident de la Fundació de Convergència i també expresident de l’invent d’Artur Mas, La Casa Gran del catalanisme, en El Punt Avui del passat 21 d’agost).

Molts potser se sorprendran en llegir (evidentment és una reflexió del tot personal) que allí on farà més mal l’afer Pujol serà a la mateixa Convergència. Des del boom de l’independentisme CiU ha anat perdent espai electoral en benefici, majoritàriament, d’ERC. Això ha estat així perquè el partit, per primer cop des de la seva creació pel mateix Jordi Pujol el 1978, ha hagut de deixar de costat la seva ambigüitat. Fins fa ben poc a Convergència hi cabia tothom, només calia ser catalanista (no nacionalista) i conservador des de la perspectiva econòmica. Potser alguns pensaven que s’apropava a la socialdemocràcia, però no, era i és un partit neoliberal, i per molta gent era el partit de Catalunya.

Això ja s’ha acabat i ara ha hagut de posicionar-se, amb la qual cosa ha deixat de ser el partit de Catalunya on hi cabia tothom que fos catalanista i conservador. La primera causa d’aquesta pèrdua d’ambigüitat va ser la dimissió de Duran Lleida com a secretari general de CiU: quedava manifest que Unió no està per la sobirania i un dels dos partits de la coalició manifestava de manera inequívoca el seu no a l’independentisme. Ara, l’afer Pujol ha traslladat en el si de Convergència la dualitat que la dimissió de Duran Lleida va representar per als dos partits. La dimissió de Duran va servir per diferenciar les postures a nivell d’organització política, el cas Pujol servirà per diferenciar-les dins de Convergència.

En aquests moments veig que a Convergència li pot passar el mateix que al PSC: un llarg període de decadència i una llarga travessa pel desert. És curiós com els dos partits més importants de Catalunya poden passar a ser del tot marginals. Per què Convergència pot passar a ser un partit marginal? Doncs perquè veus autoritzades del partit, amb càrrec en el govern, han manifestat que donaran suport al Tribunal Constitucional (TC) en el supòsit (més que supòsit és una autèntica certesa) de declarar anticonstitucional la llei de consultes. Atorguen així, implícitament, al TC el caràcter d’àrbitre de la qüestió catalana. Malgrat aquest postura, no tots els afiliats al partit pensen de la mateixa manera: un altre grup tan important com l’anterior pensen totalment el contrari: no fer cas de la sentència del TC i tirar endavant la consulta del 9-N.

Aquesta doble postura sortirà a la superfície i sigui quina sigui l’opció final que prengui el partit la meitat o una bona part d’aquest deixarà, abandonarà, el partit, i això passarà, diem, tant si Convergència acata la decisió del TC com si no l’acata. S’ha acabat, definitivament, l’ambigüitat: amb dos esdeveniments, prou importants ambdós, n’hi ha hagut prou per acabar amb aquesta ambivalència, amb aquesta doble sexualitat. I vindran encara dies més difícils. Molt probablement sorgiran nous casos Pujol que agreujaran la situació, casos que provocaran la divisió de què estem parlant. Posats a especular, quasi podríem dir que la dimissió de Duran Lleida ja portava aquest segell, és a dir, ell va dimitir per acollir, posteriorment, tota aquesta Convergència que quedarà no independentista. Si volen, els que quedin, continuar amb el poder hauran d’aliar-se o millor afiliar-se a Unió per fer una massa crítica suficient amb possibilitats de guanyar unes eleccions; sols no tindran força per a res.

La segona repercussió important de l’afer Pujol va més enllà de Convergència i fa referència al seu impacte en la consulta i al mal que li està fent. És evident que l’oligarquia catalana està lligada a l’oligarquia espanyola (aquesta és l’explicació més evident de la reacció d’alts càrrecs convergents d’acatar la sentència del TC) i a cap de les dues els interessa un procés secessionista: és prioritari conservar l’statu quo que no endinsar-se en un camí incert  el resultat final del qual comporti un repartiment del poder totalment diferent i en què aquestes oligarquies –les dues- poden resultar seriosament tocades. Com s’explica, si no, el silenci sepulcral, almenys fins ara, de Felipe González o José M. Aznar , per exemple?

Hi ha quelcom que caldria saber amb tota exactitud: per què Jordi Pujol fa pública ara la seva evasió de capitals i el pertinent frau fiscal, al marge de possibles altres fraus o delictes? Què és, exactament, el que l’ha portat a aquesta confessió en aquests moments? L’únic que ho pot aclarir és el mateix Jordi Pujol. Molts no ens creiem el que ens ha estat dient fins ara, que ha esperat a què els seus fills normalitzessin la seva situació amb l’Agència Tributària emparant-se amb l’amnistia fiscal  per no perjudicar-los. I no ens ho creiem perquè hagués pogut esperar uns pocs mesos i parlar després de la consulta. És fàcil decantar-se cap a una explicació molt més política, de poder, de lligam, com dèiem, amb l’oligarquia espanyola que, com la catalana, tenen com a normal i habitual l’evasió de diners i el frau fiscal. És a dir, Jordi Pujol no ha fet res que no facin tots els rics, tots els poderosos (ara deixo de banda la forma d’obtenir els diners centrant-me només en la seva evasió). Doncs bé, hi ha qui pensa, jo estic en aquest grup, que a Pujol li han posat, com popularment és diu, la pistola al pit, i allò que ara, amb declaració pública, es podrà trampejar (entre ells s’ajudaran), si s'hagués esperat haurien estat ells el que haurien fet públic el delicte, amb la qual cosa aquesta truaneria se li hagués negat.

És fa molt difícil no creure en la relació que hi ha entre la declaració i la consulta del 9-N, i aquella ha estat un míssil de poderós abast contra aquesta; tant, que la seguretat que el procés tirava endavant està amenaçada. El fet de tenir diners, el fet de ser molt fort econòmicament comporta una sèrie de relacions totalment diferents a les que s’estableixen entre la gent, diguem-ne, normal; és a dir, que no pot utilitzar els seus diners com elements de poder i força. Per això Jordi Pujol hauria de dir d’una manera inequívoca i creïble el perquè d’aquesta declaració ara i, si li han posat la pistola al pit, dir-ho sense embuts; potser aquí, en dir-ho o no, hi ha el veredicte del 9N.