A mig camí de Sixena

A mig camí de Sixena

dijous 21 de juliol 2016 - 12:15
A mig camí de Sixena
Detall del retaule de la Mare de Déu de Sixena

El conflicte per l’art de Sixena està entrant en fase crítica. La posició obstinada de l’Ajuntament de Vilanova de Sixena i del seu adalil, l’advocat Jorge Español, amenaça a fer venir la benemèrita al volant d’un camió de mudances.

Lluny queda l’any 2008, quan el contumaç lletrat es lamentava a l’Heraldo de Aragón de sentir-se “solo y desamparado” en allò que el diari no dubtava de titllar de “cruzada judicial” pel retorn a l’Aragó les noranta-set peces d’art provinents de Sixena repartides entre el Museu Diocesà de Lleida i el MNAC de Barcelona. Denunciava així que el Govern aragonès, tal com havia fet amb d’altres obres del mateix cenobi que avui reposen plàcidament als museus del Prado, de Toledo, de Saragossa o d’Osca, es desentengués del plet pel qual en reivindicava els drets d’adquisició preferent.  Aquelles actuacions van acabar en derrota l’any 2012, quan el Tribunal Constitucional rebutjà  les al·legacions i confirmà  la validesa de les  compravendes, els anys 1983, 1992 i 1994, per part de la Generalitat a les religioses santjoanistes de Sixena i pel preu d’uns 40 milions de pessetes (240 mil euros).

Tot i la desfeta, l’obstinat advocat no es donava per vençut i, lluny de penjar la toga, convencia al consistori  de Vilanova de Sixena perquè endegués un nou plet: ara instaria la nul·litat de la transmissió adduint que la priora de Valldoreix, comunitat on s’havien integrat les monges exclaustrades de Sixena, no tenia capacitat per disposar la venda dels béns en qüestió. Aquest cop, però, la Justícia el somrigué en la sentència i ordenà la  restitució de les obres a la comunitat. No obstant, extingides les comunitats de Sixena i de Valldoreix, les obres haurien de retornar al municipi.

Avui, la  sentència no és ferma i la Generalitat n’ha interposat recurs a l’Audiència d’Osca, però la llei processal permet executar provisionalment la resolució, sense ni tan sols dipositar fiança. Com aquell qui res, el demandant ha fet valer aquest dret a demanar al Jutjat que la faci complir, assumint el perill que si una segona (o tercera) instància ho revoqués, podríem arribar a veure els béns anant i tornant, amunt i avall, un cop rere l’altre.

Davant la ratera judicial, la societat catalana s’ha mobilitzat i el Parlament de Catalunya ha aprovat una resolució per la qual invoca la Llei del Patrimoni Cultural Català i la Llei de Museus com a instruments per impedir el retorn de les obres d’art. Malgrat això, cal tenir en compte que de les 97 peces, només n’hi ha exposades vuit,  set a Lleida i una a Barcelona, que serien plenament protegides per ambdues lleis, mentre que la protecció de les 52 que romanen als dipòsits del MNAC esdevé més feble per no estar expressament incloses dins el Catàleg de Patrimoni Català (a diferència de les del Diocesà). Per tot plegat, mala peça al teler.

A tot això, cal afegir l’anticatalanisme i la demagògia que han embolcallat la qüestió. Especialment histriònic l’episodi del sr. Lambán, president de l’Aragó, acusant al President Rajoy de ser “cómplice de los independentistas” i d’agredir als aragonesos  pel fet que el Ministeri de Cultura forma part del patronat del MNAC que ha instat el recurs contra la sentència. Sectors del nacionalisme espanyol més ranci, aplaudits per la caverna mediàtica, no han dubtat a emprar les flames del conflicte per atiar el foc anti-català, mentre que des del Principat alguns cauen ja en la temptació d’igualar a la baixa l’argumentari, amb estirabots recíprocs des d’un nacionalisme maniqueu, abrivat i barretinaire.

Per tot això, cal tenir clar que l’art de Sixena no es llença. L’art de Sixena, com qualsevol altre, no és, ni ha de ser, una arma llancívola per a ser emprada en conflictes tribals, ni un instrument  per fer mèrits polítics, ni un pretext per reafirmar cap identitat en la negació de l’altra. Les peces de Sixena són documents artístics que testimonien l’entesa i l’agermanament al llarg de vuit segles dels pobles de la corona aragonesa, en general,  i dels fills i filles de les terres de Lleida i de la Franja, en particular, a banda de valuosíssimes obres que expliquen la història comuna de tots ells.

En conseqüència, cal vetllar per la  integritat de la col·lecció, per la conservació amb garanties, per l’accessibilitat en condicions al públic i als investigadors, i per la seva exposició amb tot el valor artístic, cultural, educatiu, identitari i històric que li són predicables, degudament contextualitzada i amb un relat rigorós i intel·ligible. Principis tots que es podrien conjugar perfectament des de la gestió compartida i l’exposició de les peces en un museu emplaçat en algun enclavament de la Franja. Però per això caldria deixar de banda tricornis, togues i sotanes, mirar més les barres que l’estel o l’escut, abandonar posicions maximalistes i optar decididament i sincera pel diàleg constructiu, ja sigui emprant la parla catalana, castellana o aragonesa. 

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de jaumemoya
Vaig néixer barceloní, però ja ho he superat. Llicenciat en dret, amb algun postgrau, m’he guanyat la vida postulant als Jutjats i Tribunals. Però res de tot això em realitza, per la qual cosa, des que visc a Florejacs, m'he dedicat amb energia, passió, entusiasme -i poca perícia- a la dinamització cultural, social i mediambiental. De tot plegat n'he sortit configurat com activista neosegarreta, ruralista, estepari i aixafaterrossos. Durant uns anyets, maldant per transformar causes perdudes en causes pendents i sense saber gaire com, vaig anar a petar en un escó del Congrés dels Diputats. Afortunadament, malgré tout, la Deesa Democràcia en va fer un viatge d'anada i tornada, amb trasllats pagats i estada curta. A dia d'avui, cronifico patologies horacianes i assilvestrades, incontinència verbal, atacs d’hiperactivitat patològica i brots d'indignació furibunda. Fins a nou avís, encara toco vores i maldo per gestionar amb sostenibilitat i fluïdesa energies en constant, i científica, transformació. L’anhelada aurea mediocritas és a tocar.
Segueix-me :

Altres entrades del autor