"Todos lo saben": allò que empeny els nostres actes

"Todos lo saben": allò que empeny els nostres actes

dissabte 22 de setembre 2018 - 08:15
"Todos lo saben": allò que empeny els nostres actes

El director iranià Asghar Farhadi continua inspirat. Després de dos Òscar i unes quantes obres destacades ( "Nader y Simin",  "El pasado" i "El viajante") desembarca a la ruralia castellana després de passar per França per tal d'impactar-nos amb un thriller psicològic al voltant de les motivacions profundes que ens aboquen a fer el que fem. Des de l'egoisme a l'enveja, de la por a la pèrdua  a la voluntat ferma de tirar endavant, de la mesquinesa als deliris d'ostentació i domini, de la sinceritat a les aparences més hipòcrites.

Que l'acció estigui ubicada en un petit poble que encara traspua sectarisme i caciquisme per totes bandes no és anecdòtic. El director, a part de ser mínimament fidel a un costumisme que vol fugir d'allò folklòric, deseguida centra la seva mirada en un autèntic i meravellós ball de personatges. Els principals i de prestigi (una Penélope Cruz madura i perfecta, un Javier Bardem que encara impacta i un Ricardo Darín que inunda la pantalla) queden perfectament acompanyants per uns secundaris de luxe i que ja voldrien molts de protagonistes en alguna de les seves produccions (entre ells em quedo amb una magnètica Bárbara Lennie i un Eduard Fernández que no falla mai). Uns personatges involucrats en un enigma que a mesura que passa el temps deixa de tenir sentit la seva resolució per tal que agafi tota la força el pes implacable d'un passat que tot ho determina, el temps que com una màquina imparable, encara que estigui rovellada i plena de pols, desencadena els esdeveniments a partir dels repics de campanes d'un alegre casament. Un temps que pesa com una llosa sense possibilitat de passar pàgina i provocant l'aparició del ressentiment i la venjança.

Un dels aspectes que més valoro és la capacitat del director per jugar amb la nostra sorpresa i capacitat de  deducció. Va deixant rastres, gestos i mirades que poden ser una pista resolutòria mentre elabora una línia paral·lela centrada en el descobriment del passat que ningú en parla i tots coneixen. Dues línies que acaben amb un final obert d'una conversa silenciada en mig de la plaça major. Un silenci a crits que ens deixarà la ment oberta durant algunes hores i, fins i tot, dies.

No us la perdeu. Potser no és la millor del director  però si busqueu un cinema suggeridor més que alliçonador, subtil i contundent a la vegada i que apunti directament amb un llenguatge universal als motius profunds de les nostres accions entreu a la sala sense dubtar-ho ni un segon. (8/10). Si en voleu més podeu llegir aquesta crítica.

Comparteix-ho

Sobre l'autor

imatge de MacPelegri
Exdocent i amant a temps parcial del cinema com a experiència vital, emotiva i onírica. Fugitiu dels meus fantasmes als quals intento deixar sempre fora de la sala.
Segueix-me :

Altres entrades del autor