L’espai públic ens iguala en la diferència, ens mostra tal com som —o com volem ser— i ens recorda d’on venim. L’espai públic és canal d’expressió i reivindicació. També és festa, passeig i trobada i, a voltes, intempèrie, fred i solitud. Poca vergonya: som com ens veuen, ens veuen com som. Despullats de cap a peus. Rambles, carrers, pilotes de goma, arts de carrer, la guerra dels cotxes, la pau dels ancians, una bicicleta. Cridar l’espai públic també és voler-ne el seu aire net. Arreglar-se per sortir al carrer, calçar-se per caminar. Ballar al carrer, ballar el carrer. Perdre’s sense voler i voler perdre’s. Dispositius, tecnologia, giri a la dreta. Quants som al carrer? Qui compta i per què? Menjar qualsevol cosa al carrer. Trobar-se casualment. Anar. És només l’espai públic la suma de traces de lloc a lloc? La trama urbana, l’aire lliure, el descampat. Polígons, carreteres. L’estètica del pas de vianants. Papereres i peles de pipa. I tots els sons del món. Parets plenes de problemes i grafits. Formigó, ergo parcour. Atemptar a l’espai públic. Barreres arquitectòniques. Aquí, permès jugar a futbol. Falciots, un llampec i cap a casa. L’espai públic, el futur de l’espai públic, l’espai públic del futur.
Creiem en el futur.
