El MAU, a dos anys de la seva mort, presenta i recupera en la mostra que obre la Festa de l’Aigua d’Almacelles, l’obra singular del pintor Manuel Molí (1936-2016), nascut a La portella i veí de Terrassa des de 1948. La mostra que s’inaugurarà el proper dia 22 de febrer de 2018 a les 20:00h. , recull un total de 27 obres provinents de diferents col·leccions privades: Arnó-Vila, Sandra Artigues, Francesc Mestre, Salvador Mourullo i Molí i Carolina.
D’ell, de Molí, va dir Baltasar Porcel a La Vanguardia en el comentari a l’exposició que Molí faria el 1973, a la Galeria Adrià de Barcelona, un espai de referència per a l’art dels anys setanta a Catalunya: «…diablos esperpénticos, ratas coléricas, desolación pestífera, sexualidad cadavérica, bruticie miserable, eructación de gula pantagruélica, guadaña apocalíptica, miradas desoladas, infinita carga de apalizada vejez, cósmico vacío de paisajes, todo un mundo pulula en sus trazos agudos, combinando encantamientos oníricos, efluvios subconscientes y clamor de denuncias sociales e ideológicas». El crític Suec Inquar Claeson el mateix any amb motiu de l’exposició a la Sala Liljevalchs d’Estocolm definiria l’obra de Molí com expressant, «total inutilitat de l’absolut. Una inutilitat que té les seves arrels més fondes i més ombrívoles en la soledat i indefensió de l’hombre, en la seva alienació i en la seva integració a la màquina». I la periodista i crítica d’art Inma Julian escriuria a la Gazeta del Arte el 1977 referint-se a l’obra de Moli com aquella on:”Tots els seus personatges semblen pertànyer a una Arcàdia fetillada pel silenci crític».
Molí va exposar i vendre la seva obra de manera preferent a Alemanya durant un parell de dècades, a la Galeria Buchholz, amb espais a Colonia, Berlin i Nova Iork. Va ser, una mena d’exili creatiu motivat potser per un desagradable episodi arran d’aquella primera exposició a Barcelona a la Galeria Adrià quan, a causa d’una obra en què apareixia un general esbudellat que guardava una certa semblança amb el general Franco, el responsable de la Galeria, aleshores el galerista Francesc Mestres, va ser cridat a declarar davant del Tribunal d’Ordre Públic (l’anomenat anteriorment Tribunal Especial de Repressió de la Maçoneria i del Comunisme). L’artista i el galerista van sortir benparats gràcies a la intervenció providencial del magistrat i crític d’art Cesáreo Rodríguez-Aguilera, però potser Molí va quedar advertit dels perills d’exercir la llibertat d’expressió a Espanya.
Amb un relat naïf, la ingenuïtat i espontaneïtat, l’ autodidactisme, els colors brillants i contrastats així com la perspectiva acientífica captada a través de la intuïció, mesclat amb la seva militància humanista i una actitud vital inconformista, Molí clamava contra la injustícia a través d’una obra crítica de contingut polític. Antifranquista i catalanista confés, provinent del submón urbà, amb una fantasia desbordada, riquesa de matisos, línea delicada i pulcritud del traç.
Expressionista de fort component irònic i oníric, la seva és una pintura artesanal, de lenta execució, amb paisatges construïts amb una tònica realista i medieval que li permet oferir la seva potent cosmovisió amb perfils de figures grotesques.
Seria el 2003 quan la galeria baix empordanesa Cyprus a Sant Feliu de Boada recuperaria l’obra de Molí pel mercat nacional amb la col·lectiva “Paranoia” .
Ara, deu anys després que la seva obra fos exposada, l’any 2008 a la seu dels Serveis territorials de Cultura de la Generalitat de Catalunya a Lleida, torna a les terres Lleida i ho fa de la mà de la mostra que ara es presenta a les sales temporals del Museu d’Arquitectura i Urbanismes “Josep Mas Dordal” d’Almacelles.