Goethe manifestà la seva admiració per la forma en què Beethoven havia musicat la seva obra teatral Egmont, amb una descripció perfecta del contingut: l’heroïcitat del comte d’Egmont, que lluità contra l’opressió del poble fins la seva mort. Tot i que n’escoltarem només l’obertura, hi podrem percebre clarament el patiment dels qui se senten sense llibertat i viuen l’esperança d’arribar a aconseguir-la.
Les quatre últimes cançons, que Richard Strauss compon amb més de 80 anys, suposen un repte per a les sopranos, que han de combinar les exigències líriques amb la transmissió del contingut dels tres poemes de Hesse (Primavera, Setembre, En anar a dormir) i d’Eichendor (El crepuscle). La portentosa veu d’Ainhoa Arteta, que les canta des de fa més d’una dècada, i la seva perspicàcia interpretativa fan que aparentment tal dificultat no existeixi i aconsegueixi delectar-nos del principi a la fi.
La Simfonia núm. 2 de Schumann presenta trets de compositors que ell admirava (Beethoven, Mendelssohn, Bach), però filtrats a través de la seva pròpia personalitat, en què la inestabilitat emocional dota les seves obres d’una sensibilitat, energia i signi cat unívocs.
Orquestra Simfònica Camera Musicae
Ainhoa Arteta, soprano
Tomàs Grau, director
