La ceguesa de la imaginació es podria entendre precisament com un tipus de ceguesa, com un tipus de deficiència. Deficiència no en la visió normal o real, no en la visió de les coses que existeixen, sinó, al contrari, deficiència en la visió de les possibilitats, en la visió del que no existeix, del que no s’ha fet realitat. La fulla és verda, aquest és el fet; el verd ha guanyat la lluita entre els colors possibles, però quan la miro (la fulla) i decideixo imaginar-la, la puc veure blava. I aquest blau és un color possible, fals si el vull comparar amb l’exterior concret, però que existeix mentalment, i per tant té una certa veritat interna. La ceguesa de la imaginació és una deficiència, una carència en l’individu, a la qual es presta poca atenció. Precisament perquè el que és real, concret, exigeix l’altra visió: la visió que veu el que és visible. I això és, malgrat tot, el que més es troba a faltar. Però quanta gent deu tenir aquesta ceguesa en la seva imaginació? Com es pot diagnosticar? A més, com es pot tractar?
Conferència a carrec de Gonçalo M. Tavares (Luanda, 1970), un escriptor, dramaturg i poeta portuguès. El 2001 va publicar la seva primera obra, Livro da dança, un volum de poesia. Va guanyar el Premi Branquinho da Fonseca da Fundação Calouste Gulbenkian amb el llibre El señor Valéry (O senhor Valéry), editat a Espanya per Mondadori el 2006. El 2007 va guanyar el Premi Portugal Telecom de Literatura amb l’obra Jérusalem.
