«Es tracta d’una proposta que versa sobre la representació de la figura humana en l’obra de Guinovart, però no pas en un sentit estricte de la seva etapa figurativa com a fase de l’artista sinó en el seu ampli sentit representacional del rostre i del cos; la seva construcció i deconstrucció. Esta narrativa busca focalitzar l’atenció en obres que desmaterialitzen la substància visible i invisible de la qual estem fets per a crear significats nous.
La dimensió d’una existència deconstruida és una constant en l’obra de Guinovart. Podem pensar com es fa tan present en la seva trajectòria i com es va configurant paral·lelament en la seva evolució artística. És l’art llavors per a ell un mitjà per a crear una ànima nova? Oscar Wilde a ‘El crítico como artista’ (1890) planteja aquesta idea i qüestiona el sentit de l’artista també com a observador reflexiu: «l’ànima és allò a què l’art es dirigeix, i l’ànima pot ser presonera de la ment, igual com del cos». Un plantejament que en aquest cas es fa es fa fort i es reconeix en una forma d’expressió d’extrema sensibilitat i inventiva.
Però, què significa fragmentar? Què significa partir per a després tornar a un tot diferent? Què significa veure el tot des del marge? En la seva obra, en l’ús del color, de les textures, en la representació d’una part per a atribuir un nou sentit, metonímicamente esdevé en una pulsió i manifestació d’una coherència confrontada entre el detall i la universalitat de les coses.
L’exposició planteja un discurs no lineal sobre aquesta idea de deconstrucció del cos per a emparar una cerca específica de l’espiritual a partir d’una fracció material conscient que, al mateix temps i des d’un punt de vista artístic, representa un punt de vista no convencional o, simplement, l’adopció d’un punt de vista propi i únic.»
Maria Cleofé Campuzano, comissària
