L’humanisme, gestat pels medievals, trobà dos gran mitjans d’expressió: d’una banda, el pensament filosòfic i científic; de l’altra, les obres d’art. Quan el pensament renaixentista semblà amenaçar el dogma cristià, l’Església oferí a l’humanisme una sortida per mitjà de l’art. No tenim per què lamentar-nos-en, amb el benentès que l’art mai no s’expressà en detriment de la ciència, tot al contrari.
Tanmateix, el moviment cultural renaixentista anà prenent una actitud cada vegada més distant enfront de l’autoritat eclesiàstica. A Itàlia, la intel·lectualitat s’inclinà cap a un cert paganisme, mentre que a Alemanya, més ombrívolament moral, la intel·lectualitat es rebel·là contra la jerarquia romana adherint-se a la Reforma. En tot cas, el tarannà humanista, bo i fomentant l’interès pel saber dels antics, envigorí la llibertat de pensament i esdevingué l’alba de la modernitat.
