El Josep, jove i aturat, viu al piset de la seva àvia, que el manté. Una nit coneix la Sílvia (una nena de casa bona) i la convida al pis. L’àvia els interromp i, des d’aquest moment, es creen una sèrie de confusions i malfiances entre la parella, potenciades pel caràcter tafaner i mudable de l’àvia que, a més, és addicta a l’orxata, les noves tecnologies i el xat. Els dos joves s’agraden, potser fins i tot senten alguna cosa més. Tot podria ser perfecte, si no fos que l’àvia sempre està pel mig; i si no fos que el noi amaga un dolorós secret. A «Iaia!!!» tothom busca alguna cosa, tot i que sovint ningú no sap què busca exactament. El Josep busca algú que el salvi dels seus records; la Sílvia, una relació que la tregui de la buida rutina de les aventures fugaces; i la Xesca, una darrera oportunitat per gaudir de la vida, encara que –per aconseguir-ho hagi de ser imprudent. Una comèdia familiar. Definir «Iaia!!!» (com gairebé sempre que es busca una definició tancada) exclusivament com una comèdia seria injust. O potser el que és injust és el que en, termes generals, interpretem avui que és «comèdia». Allò de riure per riure, tan sa i tan respectable com qualsevol altra forma d’expressió teatral. Però aquest no és el cas. Sense renunciar a la comicitat, «Iaia!!!» és una obra de sentiments, de situacions quotidianes, que posats a catalogar-la podríem situar entre el neorealisme i l’anomenat «teatre de la crueltat».
Una comèdia tendra i àcida alhora, que és un fidel reflex de l’actualitat de la gent del carrer, amb temes de fons com l’atur, la soledat dels vells, la diferència de classes, la problemàtica dels desnonaments, la relació entre generacions i la lluita aferrissada i gelosa de dues dones per retenir l’home que, ves a saber per què, totes dues necessiten. Tot plegat hi té cabuda, a «IAIA!!!», en una comèdia que busca aprofundir en la importància dels sentiments i de les ganes de viure.
Aquesta obra suposa, a més, la retirada dels escenaris de la veterana actriu Montserrat Carulla.
