El 2012 Kiko Veneno rebia el Premi Nacional de Música Actual per «la seva contribució decisiva durant més de tres dècades i mitja a la integració de tradicions musicals internacionals i hispanes». És un reconeixement just a l’home que es va treure de la màniga «Volando vengo», primer escoltada a Camarón; va fusionar sagaçment flamenc i rock al costat de Raimundo i Rafael Amador a Veneno; i ha portat tants personatges i cançons inesborrables a la música popular d’aquest país.
Entre aquest premi commemoratiu i el recent 20è aniversari de «Échate un cantecito», celebrat amb una reeixida gira de recuperació del disc, podria pensar-se que la carrera de Veneno ja pertany als museus i la nostàlgia, però res més lluny de la realitat. Aquí queda una cosa tan viva com «Sensació tèrmica»: un disc que connecta amb el talent primordial, l’actitud enèrgica de «Veneno» (1977), sense renunciar, seria antinatural, als trets de maduresa propis d’un home amb la seva vida i un artista amb la seva experiència.
