A Manos de Topo li han calgut tres anys per trobar una drecera des del seu anterior treball. Segueixen cantant-li a l’amor i a les relacions humanes, però ara des de l’autoedició. Malgrat tot, sabent que a l’infern no s’està tan calentet, han decidit portar endavant deu cançons que parlen de fer nous camins, de crear petits senders al marge de les rutes “sentimentals” oficials. Tot ple de paranys, igualment, per seguir fent cançons a la seva manera: drames quotidians i tragèdies en bata d’estar per casa, faldilles que amaguen grans secrets i llenceria exorcitzada per fer-ne bandera; personatges amb els seus cors revolucionaris trencats, terroristes de l’amor i amants de l’acció directa; intensitat i passió estripades i cordes vocals al límit.
La llibertat que dóna l’autoedició no els ha fet diferents, però alguna cosa ha canviat. Manos de Topo, produïts un altre cop per Ramón Rodríguez, es presenten ara més autèntics, més ells mateixos que mai, més compromesos amb el seu temps i amb el pas del mateix. Les sonoritats, les estructures i les veus aprofundeixen en els camins que ja estaven recorrent.
Pels Caminitos del Deseo, Miguel Ángel Blanca canta i toca la guitarra, Alejandro Marzoa passeja melodies de teclat i xilòfon, Rafael de los Arcos marca el ritme a la bateria i cors, Edu Campos porta la batuta amb el baix i Sara Fontán acaricia els seus pedals en els sinuosos violins.
