A partir de l’afusellament d’un tiet avi el 1939 pel règim franquista i de la descoberta d’unes cartes personals dels seus darrers anys de vida, la Carla Rovira proposa aquesta peça de teatre que va de la memòria privada a la memòria col·lectiva.
La figura del desaparegut és absolutament pertorbadora. Com encarar la memòria familiar en un Estat forjat en l’oblit? Quin és el paper de la dona i de les mares en aquesta part silenciada i endolada de la història? Un exercici que enceta diverses línies de reflexió: mort, família, silenci… Una oportunitat per parlar, per parlar-ne, també amb el públic, en un espai físic i simbòlic de trobada, de comunitat, de superació, de ficció espontània.
