Un espectacle amb textos de Pere Quart, Angela Davis, Joseba Sarrionaindia, Marina Garcés, Santiago Alba Rico, Roger Pelàez, Maria Mercè Marçal, Josep Palau i Fabre, Valero Sanmartí, Rafeef Ziadah, Marc Granell, David Caño, Montserrat Roig, David Sarsanedas, Enric Casasses i G. K. Chesterton.
Memòria d’un futur anterior, estàvem més dissolts que la I Internacional –que era la bona– i més perduts que l’Ovidi a la transició. Al laberint on ens han capficat, tornaven a ploure mentides, es dictaven altre cop silencis i es perseguien repúbliques de nou. I enmig de tot, del trencaclosques del 155 i la voracitat d’un capitalisme carronyaire, va arribar la Mireia –Vives, que és com ens volem– a dir-nos que la lluita mai s’acaba i sempre cal tornar a recomençar. A recordar-nos, dempeus, que calia seguir resistint, insistint i persistint: foradant el mur, ampliant el camp de batalla i desobeint l’absurd. I cuidant-nos. I així, això. Contra la geografia del desastre i l’arquitectura de les excepcions, ens vam retrobar assembleàriament. A la intempèrie, perquè sempre es reconstrueix des de les runes, les cendres i els dubtes. Hi tornem: tornant-nos-hi contra el mur, el silenci i la mordassa. Per què clar, on passen les coses? Ni a la pantalla ni a l’smarthpone ni a la tv ni al xat. Les coses passen allà on les podem compartir, les podem dubtar i, sobretot, les podem transformar. Quan les imaginem alhora, les cuidem plegats i les resistim juntes.
