Sílvia Pérez Cruz és una de les veus més colpidores dels últims temps, Raül Fernandez Miró és la seva altra meitat. I tots dos són un tot descarnat, visceral, amb una connexió sobrenatural a l’escenari que fa estremir els espectadors i que ha rebut les millors crítiques.
A granada, el seu últim disc, han recopilat peces de músics consagrats com Leonard Cohen, Albert Pla, Edith Piaf, Schumann, Enrique Morente, Violeta Parra, Lluís Llach, Novos Bahianos, Maria del Mar Bonet o Fito Páez, entre d’altres. Totes són interpretades a veu i guitarra, despullada, intensa.
El disc es diu granada, “com la fruita i la bomba”, afirmen, i reuneix cançons de diferents èpoques, estils i orígens, totes amb un denominador comú: la veu de la Sílvia, les mans del Raül, que sonen a confessió, a vivència o a somni.
Ella ha crescut entre cançons populars ibèriques, s’ha format en clàssic i en jazz, contagiada pel flamenc, canta d’una manera que només és seva. Ell va començar essent un músic indie per arribar a ser, simplement, un músic. Junts, la Sílvia i el Raül desprenen absoluta màgia, una connexió íntima que emergeix a les cançons.
