Turandot és una obra mestra sense pal·liatius, barreja d’exotisme, avantguarda, espectacularitat i intimisme. L’última genialitat de Puccini. “Aquí s’acaba l’òpera, perquè el Mestre va morir en aquest punt”, proclamava Arturo Toscanini adreçant-se al públic que omplia el teatre la Scala de Milà el 25 d’abril de 1926, després d’haver dirigit l’estrena de Turandot. Puccini havia mort a Brussel·les dos anys abans sense haver tingut temps d’acabar la partitura. Se n’encarregaria Franco Alfano, que prendria part del material temàtic esbossat pel compositor de Lucca. Però Puccini havia posat punt final a la seva carrera després de l’ària de Liù Tu che di gel sei cinta i que es correspon amb la mort del personatge.
L’argument de Turandot es remunta a un antic poema persa del qual en va fer una obra de teatre el venecià Carlo Gozzi, veritable autor de literatura fantàstica del segle XVIII. Turandot ens narra la història de la princesa xinesa del mateix nom. Aquesta, bellíssima, es casarà amb aquell príncep que encerti les tres difícils endevinalles que els proposa. Si fallen, els tallen el cap. Calaf és un príncep tàrtar, fill del rei destronat Timur. Quan Calaf veu el rostre de Turandot immediatament es presenta candidat a demanar-li la mà.
De Giacomo Puccini (1858-1924)
Text de G. Adami i R. Simoni.
Estrenada al Teatro alla Scala de Milà, el 25 d’abril de 1926
Cor Amics de l’Òpera de Sabadell
Orquestra Simfònica del Vallès
