Potser un dia d’aquests algú escriurà la història definitiva de la música pop en català. Serà llavors quan, de manera natural, acceptarem que els seus millors moments provenen de determinades virtuts que, de manera tossudament ocasional, reapareixen per alegrar-nos l’existència. Parlem del pop com a vehicle expressiu d’aquells que intenten gestionar la confusió del món que els envolta des d’un posició que rebutja la transcendència i la decisió de salvar-lo. Fent-ho amb cançons en primera persona que reflecteixen, sovint des d’enfocaments estilísticament naïf, la perplexitat vital enfront moments que se saben determinants per al futur personal i col•lectiu. És llavors quan la simplicitat esdevé art i la ingenuïtat arma.
El tercer disc de La iaia, ‘Tornar a ser u’ (autoeditat, 2017) n’és un exemple magnífic on gerros, balcons i números simples actuen com metàfores de les mateixes tensions generacionals que, en temps passats i també convulsos, van aclaparar-nos amb chichoneres, cels setens i nines de porcellana. I, igual que llavors, la decidida modernitat del so resulta un argument incontestable, que n’augura la pervivència i el llegat. Potser un dia d’aquests algú escriurà la història definitiva de la música pop en català. I aquesta història no oblidarà allò que en Crusats, en Casa i en Turre ens han donat.
