Hi ha qüestions en mans del Govern que semblen intocables. Fa anys que se sent, però costa creure-ho fins que t’hi trobes de ple. Un d’aquests temes, sorprenentment, és la gestió de les ZEPA (Zones d’especial protecció per a les aus). El que hauria de ser una eina de protecció ambiental s’ha convertit, a la pràctica, en un espai opac per a la pagesia, gairebé tabú, justificat sovint amb l’argument que “Europa no ens deixa fer més”. Però aquesta limitació sembla selectiva segons l’interès polític del moment i qui ho demani.

A la Plana de Lleida, la situació és preocupant. La gestió de les ZEPA recau en tres departaments: Territori, Interior i Agricultura. Aquesta fragmentació no només genera confusió, sinó que dilueix responsabilitats. Agricultura, que hauria de tenir un paper central per la seva relació directa amb la pagesia, queda relegada a un segon pla. Mentrestant, els altres prenen decisions que afecten la viabilitat de les explotacions.

El 2025 ha estat un any de mobilitzacions, assemblees, reunions, i els resultats són escassos; no avancem. La participació d’Unió de Pagesos amb altres entitats, cooperatives i, fins i tot amb el suport de tots els consells comarcals, no ha fet moure un dit a cap representant del nostre Govern.

S’ha parlat de compensacions econòmiques, amb una promesa de set milions per a finques amb restriccions de reg, però aquestes mesures arriben tard i són insuficients. La nostra lluita és perquè a les ZEPA de l’àmbit del Segarra-Garrigues es pugui regar amb llibertat. Per què no podem fer-ho com el veí?

La realitat és dura: projectes aturats, finques abandonades, joves que renuncien a continuar la tradició familiar i pobles que es buiden. Tot plegat, mentre la pagesia veu com se li exigeix sostenibilitat sense proporcionar-li eines per fer-la viable. Es parla molt de biodiversitat i equilibri ambiental, però es deixa de banda qui, amb la seva feina diària, ha mantingut el territori durant generacions.

El sentiment de desconnexió amb l’Administració és evident. La manca de presència institucional al territori i la sensació de ser ignorats alimenten el malestar. Quan no hi ha diàleg ni voluntat d’escoltar, les reunions es converteixen en tràmits buits i les promeses, en paraules que el temps esborra.

El cas de les ZEPA a Lleida destapa una qüestió de fons: quin model de territori volem? Un model que protegeixi el medi ambient és imprescindible, però no a costa de condemnar la pagesia a la desaparició. Sense pagesos, no hi ha territori viu.

Ja no n’hi ha prou amb estudis, proves pilot i bones intencions sense compromís.

Calen decisions valentes, coordinació entre administracions i, sobretot, respecte per una pagesia que només demana viure dignament de la seva feina. El silenci institucional, en aquest cas, no és neutral: té conseqüències reals i cada cop més irreversibles. Ah, i portem 20 anys esperant solucions. Paciència en tenim però també s’acaba!

Carol Aixut, responsable de Medi Ambient d'Unió de Pagesos