La Fundació Vallpalou us convida al seminari ‘Tan lluny, tan a prop. En la Cruïlla dels anys 80s i 90s‘ que tindrà lloc a la mateixa Fundació (Roger de Llúria, 2, Lleida) els dies 20 i 21 de novembre. Diversos experts en el camp de les arts visuals parlaran a l’entorn de les esperançadores dècades dels anys 80 i 90, abans que la desenfrenada era digital irrompés amb força per esborrar-ne la memòria.
Amb la participació de Josep Ramoneda, Joan Fontcuberta, Manolo Laguillo, Jordi Guillumet, Pep Rigol, Manel Ubeda, Josep-Miquel García, Vicenç Altaió, Juli Capella, Pep Duran, Antoni Llevot, Jesús Navarro, Toni Prim, Mabel Palacín, Roberta Bosco, Jorge Luis Marzo, Juan Naranjo, Anna Belsa, Llucià Homs i Isabel Niño.
Pocs anys després de la sortida de la dictadura a Espanya, a final dels anys 80 el món es transformà totalment: la caiguda del mur de Berlín, amb la reunificació de les dues alemanyes, el final de la URSS i l’apertura de Rússia al món Occidental amb Gorbatxov pilotant la Perestroika (reorganització de l’economia) i la Glasnost (transparència informativa), la revolta dels estudiants a la plaça de Tiananmen a la Xina, la guerra del Golf, la guerra dels Balcans, la recerca tecnològica de Seattle, el canvi de l’analògic al digital i l’esclat de la consciència del terrorisme islàmic amb l’11-S a Nova York.
A Catalunya, l’art dels anys 80 i 90 va viure l’eufòria de després de la dictadura, amb el sorgiment de brillants ments creadores i un ressorgiment de la pintura, l’escultura, la continuïtat de l’art conceptual i amb brillants iniciatives d’importació d’artistes internacionals, abans de la creació dels grans museus i equipaments que veieren la llum als 90, com el CCCB, el Macba o el MNAC. Exposicions com Bèstia!, Extra!, la Sala Montcada, l’Espai 10 i més tard 13 de la Fundació Miró, Metrònom, les exposicions de la Virreina i Santa Mònica, etc. La Primavera Fotogràfica (1982-2004), amb l’esclat de nombrosos creadors, la Primavera del Disseny, que des del 1992 portà les millors figures internacionals, el mercat de l’art vivia en una certa abundància, l’eufòria olímpica enriquí places i carrers d’art públic, però amb els anys alguna cosa s’ha trencat. Volem reflexionar sobre aquestes dècades i l’art i els artistes d’aquell moment, per comparar-ho amb la situació actual de l’art al nostre país.