El Museu dels Raiers és un museu situat a Coll de Nargó a la comarca de l’Alt Urgell que explica l’ofici de raier.
Coll de Nargó és un poble de l’Alt Urgell, ubicat a l’entorn d’un turó a la vora del riu Segre, a pocs quilòmetres al sud de la Seu d’Urgell.
Des de fa segles, bona part de la gent del poble estava especialitzada en el transport de la fusta a través del riu. Eren els raiers, que van desenvolupar la seva activitat fins al primer terç del segle XX, quan la construcció dels embassaments i l’expansió del transport per carretera, van fer impracticable i innecessària la seva activitat.
Aquesta especialització de la gent de Coll de Nargó en el transport fluvial de la fusta va comportar que l’any 1998 s’hi ubiqués el Museu dels Raiers. El museu es va muntar a l’antiga capella de la Mare de Déu del Roser, que era la seva patrona.
Per a més informació i concertar visites guiades, podeu dirigir-vos al Consell Comarcal de l’Alt Urgell o al telèfon 630 42 32 16.
Programa de Museus a la Carta.
Què oferim
EXPOSICIÓ DELS RAIERS
EXPOSICIÓ DELS RAIERS
L’exposició ocupa la superfície interior de la capella i el cor. Penjats a la paret hi ha sis plafons explicatius amb els títols: “La vida d’un rai comença al bosc”, “La fusta, barranc avall, “Els troncs es converteixen en rais”, “Baixant amb rai pel riu” i “Final del viatge”. El text d’aquests plafons es completa amb uns dibuixos interessants i didàctics d’Oriol Garcia Quera i Francesc Riart.
Arrambades a la paret s’hi poden observar: les eines que utilitzaven els picadors (els que tallaven els arbres); una vitrina amb objectes personals dels raiers, els estris de pesca que feien servir per aprovisionar-se d’aliment i una ganxa (el pal acabat amb un ferro que utilitzaven per moure els troncs dins l’aigua); un armari amb la vestimenta del raier i una sèrie de fotografies sobre diferents moments de la seva activitat. Al mig de l’estança, s’hi exposa una rèplica, a escala reduïda, d’un rai.
CONEIXER
CONEIXER
Fins que es va començar a generalitzar l'accés dels plàstics i els metalls per a la fabricació d'objectes quotidians, eines i màquines (segona meitat del segle XX), la societat feia una gran demanda de fusta. Els boscos de la Serralada Prelitoral ja s'havien esclarissat bastant, després de molts segles de consum i després de l'embranzida demogràfica del segle XVIII. En canvi, els boscos de les comarques pirinenques, allunyats de les grans ciutats i afavorits per la climatologia, encara oferien bones perspectives d'explotació. El problema esdevenia quan calia transportar la fusta fins a la terra baixa, que era on hi havia més demanda perquè els sistemes de transport eren molt deficients.
En aquest context és quan a la muntanya van desenvolupar-s'hi una sèrie d’activitats que tenien com a objectiu extreure la fusta del Pirineu i a través dels camins naturals com eren els rius, fer-la arribar a Lleida o a Tortosa, des d'on es distribuïa per tot el territori.
El procés començava amb l'acord que establien un fustaire (l'empresari) i el propietari d'un bosc perquè aquest accedís, a canvi de diners, a deixar tallar una zona boscosa. A continuació, el fustaire, mitjançant una persona de la seva confiança (l'encarregat), organitzava una colla de gent per fer la feina. S'havia de comptar amb uns picadors (els que tallaven els pins o avets amb les destrals, netejaven el tronc i el quadrejaven) que deixaven la fusta a punt per a les serradores, i uns tiradors, que amb l'ajut de bestiar (mules, cavalls, bous, etc.) havien de treure els troncs del bosc i portar-los a la vora dels torrents o rius. Després d'aquests dues feines ja podien intervenir els raiers (al riu Segre la majoria eren de Coll de Nargó). Quan el bosc era allunyat, procuraven fer baixar els troncs per les rieres i torrents (barranquejar) tot ajudant-se des de la riba amb un pal llarg acabat amb una punxa corbada (la ganxa).
Quan les bigues arribaven als enraiadors (uns llocs determinats del riu amb una petita platja) els raiers les aturaven, les treien de l'aigua i començaven a construir el rai. Lligaven diversos troncs per fer un tram i tot seguit n'unien tres o quatre, un darrere de l'altre. Quan el rai era dins l'aigua, una persona amb experiència agafava el rem del davant i una altra agafava el del darrere i... riu avall fins als llocs de destí.
El procés complet durava més d'un any. Al gener, els picadors anaven al bosc a tallar (la gent d'Alinyó, Alt Urgell, era la més experta). Tot seguit, els tiradors desemboscaven els troncs i els deixaven a la vora de l'aigua perquè s'assequessin durant la primavera i l'estiu. A l'octubre començava el barranqueig i quan arribaven les bigues als enraiadors les treien de l'aigua i tornaven a deixar-les assecar fins que a l'abril o maig, quan ja s'havien muntat els rais i els rius augmentaven de cabal pel desglaç, els llançaven a l'aigua. En quatre o cinc dies arribaven a Lleida i en quatre o cinc més ja podien ser a Tortosa. Havia transcorregut un any i mig des que els arbres s'havien tallat al bosc.
Les dificultats que van provocar les construccions dels embassaments i l'expansió dels transport amb camions, van fer desapareixer les activitats dels raiers, a partir de la dècada dels anys trenta del segle passat.
APRENDRE
APRENDRE
Després de visitar i treballar els aspectes relacionats amb el Museu dels Raiers, s'ha de ser capaç de:
- Identificar les principals parts d'un rai.
- Conèixer les activitats bàsiques que es desenvolupaven a l'entorn dels rais.
- Identificar els rius i poblacions relacionats amb l'activitat raiera
- Apreciar la capacitat d'adaptació dels nostres avantpassats al medi difícil que representa el territori muntanyenc.
- Valorar l'esforç que dediquen algunes institucions i persones per conservar el patrimoni cultural, que ha de ser una font d'informació sobre les formes de vida dels nostres avantpassats.
