El Lleida va sumar dijous un punt davant del Sabadell (0-0) el veritable valor del qual es coneixerà, com les accions que cotitzen a la Borsa, al final de la sessió. I la sessió, aquesta temporada, acaba el 15 de maig. Serà llavors quan es podrà calibrar si aquest punt ha estat decisiu per entrar en el play-off o, al contrari, resulta insuficient per complir aquest objectiu.
Imanol Idiakez, gens amic de fer càlculs a mitjà i llarg termini, va explicar abans del partit que, guanyant els quatre partits que restaven per jugar a casa (el cinquè, el de l’Huracà, ja està guanyat), el Lleida arribaria als 65 punts, xifra amb la qual és més que probable que aquesta temporada sigui suficient per accedir a la lligueta d’ascens. Però dijous, davant d’un Sabadell defensiu, el Lleida no va ser capaç de guanyar. Ho va intentar, ho va posar tot de part seua, però, una vegada més, va estar d’esquena al gol. El Lleida va encadenar la seua cinquena jornada sense perdre –ha sumat 9 dels 15 punts en joc– i va afegir un partit més sense encaixar un gol, que en ja són 21.
Però aquesta excel·lència defensiva no va acompanyada per una eficàcia en atac que li permeti rendibilitzar millor la solidesa que exhibeix cada setmana davant de la seua porteria.
El de dijous va ser el desè empat sense gols. Aquell mateix dia havia mort Johan Cruyff, i al geni holandès que va canviar la història del Barça se li atribueix la frase que «si no pots guanyar, assegura’t de no perdre». La teoria no és dolenta i, sens dubte, un empat davant d’un rival com el Sabadell, que el curs passat jugava a Segona A i que aquest partia com a favorit a l’ascens, encara que no està complint les expectatives, no pot menysprear-se.
El cas és si un aspirant al play-off, com el Lleida, pot perdonar quan juga a casa.
Dos no juguen si un no vol, i el Sabadell no va voler jugar. Va sortir a defensar l’empat inicial, apostant les seues opcions de victòria a la fortuna d’enganxar una contra o d’encertar en una acció d’estratègia. No va ser així, però va aconseguir el seu objectiu de sumar un punt al camp d’un rival que està per damunt. Bon punt per a ells, però premi menor per al Lleida.
La primera part va ser realment anodina. Una única rematada a porta més o menys intencionada per part de cada equip va ser un bagatge molt pobre, encara que el control del partit el va tenir sempre l’equip lleidatà. El Lleida sí que va millorar a la segona meitat, en la qual es va fer creditor a la victòria. Va dominar amb més intensitat, va crear ocasions –poques, però suficients–, però una vegada més la porteria se li va fer petita.
Diego Suárez, en la seua tornada a la titularitat, va tenir una gran ocasió. El gol tampoc va arribar amb Manu en l’últim quart d’hora, ni amb Molo jugant com a davanter centre els últims set minuts.
