La Càtedra Màrius Torres de la UdL, que dirigeix Joan Ramon Veny, va congregar ahir en la mateixa taula redona tres de les millors plomes de la literatura catalana actual: el lleidatà Pep Coll, l’exprofessor de la UdL Jaume Cabré i un dels fenòmens de vendes més internacionals, Albert Sánchez Piñol. Les seues últimes novel·les són sinònim d’èxit: Dos taüts negres i dos de blancs (Proa, 2013), Jo confesso (Proa, 2011) i Victus (La Campana, 2012), respectivament. Participaven en les jornades Literatura i història. IX Jornada sobre Literatura i Ensenyament, organitzades per l’esmentada càtedra, que tenen lloc des d’ahir i fins avui. Aquest any, amb la coincidència del Tricentenari del 1714, pretenien reflexionar, entre altres aspectes, sobre el recurs de la història en la literatura catalana.
Per a Coll, «una novel·la ambientada en una època anterior ha d’aportar una cosa nova al lector d’avui. Per això es pot acudir al narrador» -com amb Dos taüts negres Les senyoretes de Lourdes o El segle de la llum– «o als personatges», com és el cas d’El salvatge dels Pirineus, cosa que de vegades és un avantatge i d’altres «suposa limitacions». En aquest context, va deixar clar que la màxima que la realitat supera la ficció és més que certa, i que un dels dilemes dels escriptors és si mantenir o no els noms reals. A Dos taüts negres… es va trobar amb personatges inesperats com un advocat corrupte que va optar per no citar amb el seu veritable nom que «encara exercia als tribunals en l’època de l’alcalde Siurana». «La gent anava als tribunals amb sobres amb diners. Si hi volien posar 100 pessetes ho dividien en 4 bitllets de 25 perquè ell els tocava sense obrir-los i així semblava que n’hi havia més», va revelar. Per la seua part, Cabré va explicar que encara que ell no considera que hagi escrit novel·la històrica, «si que em serveixo de la història per ambientar els meus llibres». Senyoria o Jo confesso en són bons exemples. Finalment, per a Sánchez Piñol és lògic que «el context històric que vivim propiciï que la gent s’interessi més per la novel·la històrica». A això atribueix l’èxit de Victus, de la qual ja ha escrit la segona part.
