Tres rematades entre els tres pals en 90 minuts. Aquest és el pobre balanç ofensiu que van presentar aquest diumenge Lleida i Hèrcules en un partit en el qual, sense cap indici de punteria per cap de les dos parts, el 0-0 era el resultat més lògic. Lleidatans i alacantins tornaven a veure’s les cares onze dies després que els primers fessin fora els segons de la Copa del Rei, en un partit en el qual els d’Idiakez es van imposar per 3-1. Això sí, amb dos autogols dels alacantins.
Segurament no hi ha cap altra activitat en la qual els tòpics siguin tan certs com en el futbol. Així, es va complir la llei no escrita que assegura que és molt difícil tornar a guanyar un rival que has derrotat pocs dies abans. Davant d’això, el Lleida va optar per recórrer a un altre tòpic, el que assevera que quan no pots guanyar, el millor és no perdre.
El cas és que, dotze dies després, l’Hèrcules va arribar amb la lliçó apresa. Els alacantins havien encaixat set gols en dos partits, davant del Lleida amb el citat 3-1 i quatre en la jornada anterior de Lliga davant del Vila-real B (0-4). La seua obsessió en la nova visita al Camp d’Esports era no encaixar gols. I la van aplicar encara a costa de renunciar absolutament a l’atac. Una sola rematada entre els tres pals n’és el fidel reflex.
I si l’Hèrcules no va voler jugar, el Lleida ho va intentar però no va poder, topant una i altra vegada amb un impenetrable mur. Dos rematades a porta va ser poc bagatge per tornar a tombar un rival ferit. Tampoc s’ha d’oblidar que Lleida i Hèrcules arribaven al partit havent sumat 4 punts dels 9 possibles, per la qual cosa, per als dos, un puntet més era or, després d’un inici de Lliga tan pobre per a dos aspirants al play-off.
Decidits a no assumir més riscos que els estrictament necessaris, els dos van saltar a la malparada gespa del Camp d’Esports més preocupats de defensar bé que d’atacar amb eficàcia. Resultat: un empat, un punt per a cada un i un avorriment per als pocs aficionats que van anar a l’estadi.
Idiakez, sense Toño Vázquez, va mantenir el 4-2-3-1 que li està donant bon resultat a la Copa. La variant va ser situar Colinas en punta i Diego Suárez en banda, per treure rèdit de les mancances de l’Hèrcules al lateral dret, on el seu tècnic, Manolo Herrero, va situar Connor, en un lloc que no és el seu. Va estar a punt de sortir-li bé, però quan Diego Suárez el va desbordar al minut 12 i va encarar porta, Chema va enviar la rematada de l’aragonès a córner, amb molta fortuna.
El Lleida no tornaria a rematar entre pals fins al minut 69, quan Manu va disparar fluix sense sorprendre Chema. L’Hèrcules, per la seua part, es limitava a provar fortuna amb insulses rematades des de la frontal, encara que Cuevas va tenir una gran ocasió amb una rematada de cap al 41′. El que dèiem, quan no es pot guanyar, el més important és no perdre. Encara que sigui provocant badalls.
una altra vegada amb 10
El Lleida va tornar a acabar el partit amb 10, com amb l’Hospitalet, al veure 2 grogues Marc Martínez
